La sentència contra Corinna fa impossible que progressi un recurs, per Ernesto Ekaizer

La jutge Collins Rice va anar molt més enllà de determinar que el Regne Unit no té jurisdicció per tramitar la demanda conforme a la llei d’assetjament vigent, segons va argumentar la defensa de Joan Carles, exercida pel tercer bufet que va contractar l’emèrit des de finals del 2020, la petita ‘boutique’ d’advocats de Londres anomenada Velitor Law. 

«Si hagués conclòs que el Tribunal Superior d’Anglaterra i Gal·les tenia jurisdicció sobre aquesta demanda, hauria igualment rebutjat la petició [de Corinna] de corregir la seva demanda. Perquè els canvis proposats no li donaven la possibilitat real de guanyar el judici», va assenyalar, abans de clavar l’estocada més profunda. En tal cas «li hauria concedit al demandat [Joan Carles I] la seva sol·licitud de desestimació [‘strike out application’ o rebuig sumaríssim]. La demanda no compleix les regles del tribunal aplicables a l’elaboració d’un escrit de demanda d’assetjament», assenyala. 

És una curiositat que després de gairebé tres anys de litispendència, amb la intervenció d’un primer jutge (Matthew Nicklin, responsable de la secció Mitjans & Comunicació del Tribunal), una secció del Tribunal Civil d’Apel·lacions, i ara una jutge de l’esmentada secció de Nicklin, s’hagi arribat a una conclusió tan lapidària, després de centenars de milers d’euros en despeses del tribunal i advocats. Hauria de tornar el famós Charles Dickens, autor d’‘El casalot’, per veure-ho, i escriure sobre que cara és la justícia britànica. 

La senyora Collins Rice ja va declarar el 2020 quan va ser nomenada jutge del Tribunal Superior d’Anglaterra i Gal·les, després de passar 30 anys en diferents ministeris de l’Administració britànica: «Fins ara la meva carrera ha sigut en el Govern central, tant en dret com en política de justícia i constitució, i m’han encantat tots els seus drames polítics, el seu entusiasme intel·lectual i la seva enorme escala i varietat». I això es nota al llarg de les 92 pàgines: el cas li ha encantat. 

El tema de la jurisdicció li exigeix una concentració d’unes 35 pàgines. Aquí la jutge assenyala que en el relat de Corinna no hi ha base per demostrar que l’assetjament principal o «central» s’ha produït al Regne Unit i que la regulació de la Unió Europea 1215/2012 és el marc normatiu que adjudica la jurisdicció geogràfica i la seva excepció. Segons la sentència, la demanda s’hauria d’haver interposat en la jurisdicció espanyola. I que, en tot cas, per exercitar l’excepció (o ‘default’), Corinna havia d’aportar una narració de per què era necessari enjudiciar els fets –que han tingut lloc, segons la demanda, a múltiples països– al Regne Unit. La conclusió és que la demanda és incoherent, no aprofundeix en la cadena de fets i que això es deu al fet que Corinna tenia residència permanent a Mònaco i visitava Londres a temporades. Tot això està explicat amb molta precisió i detall. És que com ha declarat, a la jutge Collins Rice li «encanten els drames polítics». I vaja si ho és aquest. 

Un cop tancada la qüestió de la jurisdicció, la sentència s’endinsa en el capítol dels «mèrits del cas». La sentència explica que Joan Carles I va obtenir la immunitat per al període anterior a la seva abdicació, però no va aconseguir el que imaginativament anomena la immunitat com a ‘sovereign emeritus’ (sobirà emèrit) ja que no va aportar documents que provessin la seva afirmació que era membre de la Casa de sa Majestat el Rei Felip VI. 

Segons la sentència (punt 155 del text) en un dels canvis que pretenia introduir Corinna en la demanda s’afirmava que Juan Carlos l li va regalar els 100 milions de dòlars (65 milions d’euros) per raons d’amagar al fisc espanyol els diners i continuar controlant-los a través d’aquesta, i no pels sentiments d’afecte a ella i el seu fill, segons li hauria dit el juny del 2012. 

Contradiccions de Corinna

A l’examinar aquest i altres canvis, la jutge posa en relleu les múltiples contradiccions incorregudes en la narració dels fets per la defensa de Corinna des del desembre del 2020. 

Crida l’atenció, per exemple, el punt 229. La sentència relata que després que el Tribunal Civil d’Apel·lacions decidís que Joan Carles I tenia dret a una immunitat parcial, només per al període en què havia exercit com a rei, i la demanda només podia centrar-se en els fets posteriors a la seva abdicació el 18 de juny del 2014, els advocats de Corinna van canviar el seu relat i van introduir el tema dels danys i perjudicis que fins aleshores només havien assenyalat genèricament. 

¿Per què? La jutge Collins Rice és molt suggerent. És que Corinna va voler reintroduir els fets «preabdicació» com «antecedents» del presumpte assetjament posterior i alhora va revelar que demanava 146 milions d’euros per danys i perjudicis. La sentència vincula de manera magistral els dos assumptes. 

«No puc ignorar la història del litigi en aquests assumptes. Pot ser que ella hagi volgut obtenir el millor dels dos mons, reconeixent la lògica de la sentència de la Cort d’Apel·lacions –immunitat des del 18 de juny del 2014– mitjançant reintroduir els fets anteriors com antecedents i buscant que s’apliqués la secció 5 de la llei d’Immunitat d’Estat, segons la qual jurisdiccionalment un Estat no és immune respecte als danys i perjudicis».  

 I l’estocada: «I pot ser que l’intent d’obtenir el millor dels dos arguments jurisdiccionals hagi soscavat la seva capacitat d’aconseguir l’èxit en qualsevol dels dos». És a dir: que com que la concessió d’immunitat d’Estat a Joan Carles I obria la porta als danys i perjudicis –l’Estat no hi és immune segons la llei britànica–, l’examant va veure la possibilitat de fer-se d’or.

La sentència examina el recorregut dels certificats mèdics aportats per Corinna durant el procediment per justificar el presumpte mal físic, l’estrès i el deteriorament dels seus negocis, com a resultat de l’assetjament i les versions contra ella entre gent influent que va escampar Joan Carles I. 

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

La jutge conclou al desestimar la demanda que Joan Carles I, a banda de negar els fets, no ha arribat a presentar escrit de defensa davant les conductes imputades. «Corinna té un relat que vol donar sobre la seva història financera i personal amb Joan Carles I i sobre el mal que ell va causar a la seva pau mental i benestar personal, els seus negocis i la seva vida familiar. No tinc posició sobre el relat com a tal. L’única qüestió per a mi és si Corinna pot obligar Joan Carles I a donar la seva part [versió] de la història davant el Tribunal Superior. La meva conclusió tal com estan les coses és que no pot». 

Serà molt difícil, per no dir impossible, que un recurs d’apel·lació pugui tombar aquesta sentència. Primer, per presentar aquest recurs, Corinna ha d’obtenir el permís per apel·lar en l’esmentat tribunal. I un dels arguments del tribunal –com ja va passar amb Joan Carles I– per donar llum verda és, precisament, quines possibilitats d’èxit tindria el recurs. La jutge Collins Rice s’ha submergit en el drama amb la intenció de posar-hi ‘The End’.