Els 5 deures pendents del futur Govern amb Catalunya

Qüestió més coneguda com «la mare del xai». En la reunió al palau de Pedralbes, el desembre del 2018, els dos Executius van pactar un text que descrivia l’existència d’«un conflicte polític» entre Catalunya i la resta de l’Estat. Més tard, com a contraprestació al suport d’ERCa la investidura de Pedro Sánchez el 2020, socialistes i republicans van acordar la creació d’una taula de «diàleg, negociació i pacte», els resultats dels quals, com el cap de l’Executiu ha afirmat per dues vegades en seu parlamentària, han de ser ratificats pels catalans a les urnes.

Després de quedar-se encallada en la desjudicialització durant mesos, la taula va interrompre els seus treballs, els públics i els discrets, just quan s’havia d’endinsar en el procel·lós mar de la qüestió nuclear: com encaixar (o no) l’autonomia catalana en l’Estat, en matèria de sobirania.

Si el PP guanya els comicis del 23J, Alberto Núñez Feijóo donarà carpetada, i mai més ben dit, a la qüestió política catalana i, per tant, a la taula de diàleg. El marge de gestió de Sánchez, per la seva banda, en cas de victòria, dependrà de la força d’aquest triomf i de si la contribució dels partits independentistes és necessària o no per a la seva renovació en el càrrec.

La part catalana manté que el que es porti a votació inclogui l’opció de la independència, però el Govern s’hi nega i insinua, sense desenvolupar-la, que l’opció desitjable seria un nou estatut autonòmic, amb el nom que se li volgués donar.

El principal compromís que ha adoptat Feijóo fins i tot en precampanya és intentar que la governabilitat no orbiti al voltant dels partits independentistes, perquè el seu interès no és el de la majoria d’espanyols. Mostra de manual, mantenen els conservadors, és la derogació del delicte de sedició, que també han promès ressuscitar després de la seva eliminació.

De fet, en la desjudicialització s’aprecia encara un abisme més gran entre el PSOE i el PP que en la qüestió del referèndum d’autodeterminació. Allà on els socialistes veuen apaivagament i retrobament gràcies als indults concedits als condemnats per l’1-O, els populars detecten un afront a l’Estat i una amenaça futura per a la unitat d’Espanya.

Tot això quan la roda de judicis i causes contra independentistes, des del ‘sottogoverno’ de la Generalitat del 2017 a ciutadans anònims detinguts en alguna de les protestes per, entenen ells, «la persecució de l’Estat», està lluny d’acabar.

El principal esquer electoral del PP és la promesa de total irrellevància d’ERC i Junts al Congrés i de persecució judicial als que van gosar desobeir l’Estat. De fons, al marc mental de l’electorat tipus de la dreta, la figura irredempta de Carles Puigdemont.

L’encara vigent sistema de finançament autonòmic va caducar fa nou anys i no hi ha indici de renovació del còmput que ha de traslladar l’Estat, que recapta la gran majoria dels tributs, a les regions. Res ni ningú és capaç d’acostar-se a l’equilibri intern que facilita l’actual sistema la modificació del que provoca les queixes d’unes o altres autonomies, en funció de la tecla que es toqui. Les alineacions de bàndol trenquen fins i tot el color dels partits polítics, sabedors que Galícia i el País Valencià, per exemple, anteposen, uns, els criteris de superfície al de població, i viceversa, sense adonar-se de quin partit està al capdavant de l’Executiu regional.

Nou anys que, a més, inclouen els tres d’ascens del procés i els sis de desinflamació després dels fets del 2017. I és que un dels grans motius pels quals l’Estat ha hagut d’anar posposant la renovació de la fórmula és que Catalunya, si bé no s’oposa que es modernitzi el càlcul, és més, li dona suport, no ha mostrat ni mostrarà a curt termini cap interès per reproduir el vell esquema pel qual el finançament autonòmic ha discorregut des que el 1993 Felipe González va obrir la mà amb la cessió d’un 15% de l’IRPF que a molts els va semblar la resposta per la unitat d’Espanya. Així, la negociació i el pacte amb una Catalunya que liderava el debat es va convertir, després del pas del raspall igualador del «cafè per a tothom», en el sistema de tots. Fins que Catalunya va decidir deixar d’estirar el carro per veure com altres comunitats, amb una espanyolitat que mai s’ha posat en dubte, es queixen i xisclen d’una manera molt familiar per als habitants del palau de la Generalitat. Catalana.

A meitat de la seva primera legislatura, José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar a so de bombo i platerets la posada en marxa de l’anomenada «quarta pota» de les polítiques de benestar social, després de la sanitat, l’educació i les pensions: la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. El text deixava molt marge de gestió a les autonomies, que es feien coparticipants, al 50%, de les despeses generades per l’atenció pública a les persones i les seves famílies. A la pràctica, l’Estat va anar deixant d’aportar la seva part i va generar un dèficit amb la Generalitat que l’administració catalana xifra en uns 1.400 milions.

Una altra «patata calenta» és, sens dubte, el dèficit estructural de la sanitat catalana, que es calcula en uns 5.000 milions d’euros anuals. Quant als problemes de personal, la liquidació dels impostos del 2020, és a dir, l’avenç que efectua l’Estat.

Són expressions d’un mateix mal, l’anomenat dèficit fiscal català, pel qual aquesta comunitat, segons dades de la Conselleria d’Economia, percep fins a 20.000 milions d’euros menys, un 8,5% del PIB.

I en educació, sortint del marc pressupostari, el gran xoc es preveu pel paper del català i del castellà a les aules si governa el PP, just quan es compleix poc més d’un any del pacte entre PSC, ERC, Junts i Comuns sobre la llengua i la reversió dels efectes de la ‘llei Wert’.

La disposició addicional tercera de l’Estatut vigent comprometia el Govern central a invertir en Catalunya durant set anys en la mateixa proporció amb què Catalunya participa del PIB d’Espanya, un 19%. Era un escrit que, de tan concret i numèric, grinyolava en un text compost com se solen escriure aquest tipus de «llei de lleis», ja siguin constitucions o les immediates aplicacions. De fet, el Tribunal Constitucional va deixar a la bona voluntat de cada Govern autonòmic portar a terme o no aquestes inversions.

No obstant, aquesta disposició addicional va ser sobretot una fita perquè l’Estat es va avenir a reconèixer el continuat desinterès que havia mostrat en aquest gairebé mig segle de democràcia en el desenvolupament de les infraestructures de Catalunya. Una simple ullada a la xarxa viària i ferroviària «ciutadana» de Madrid i a la de Barcelona, sobretot si es comparen com estaven el 1977, permet adonar-se del canvi d’escala que s’ha produït.

A l’estiu del 2023 el tema del dia continua sent la B-40, entre altres motius perquè no es va portar a terme (i la culpa, en aquest cas, no és tota de l’Estat) quan tocava, fa 35 anys, quan es van abordar, per exemple, les madrilenyes M-45 i M-50.

Notícies relacionades

El dèficit d’inversió en infraestructures catalanes ja voreja els 40.000 milions d’euros, segons Foment

El 12M i el botó nuclear de Sánchez

Però el símbol i la batalla que haurà d’abordar el pròxim Executiu són Rodalies i el seu traspàs. Ni un quilòmetre de via construït per l’Estat a l’àrea de Barcelona des que es va aprovar la Constitució. Línies fèrries que, com ja passa amb les viàries, no disposen de la redundància necessària que ajudi a manejar talls del servei en un dels trams, i això provoca que caigui tot el sistema.

Una altra qüestió que haurà d’afrontar el nou Govern és l’anomenat sistema d’encomandes, pel qual és la Generalitat qui gestiona determinades obres de l’Estat a Catalunya, per un import de 914 milions. Entre elles, la B-40. El Govern català intenta, així, sobreposar-se a l’última decepció: després de més o menys superar en els últims anys la sempiterna baixa inversió, va aparèixer el que mai s’havia vist, índexs d’execució de l’obra pressupostada del 36%, davant el 184% registrat a la Comunitat de Madrid.