Pedro Sánchez: «El que estem veient és un tràiler d’una pel·lícula tenebrosa, una majoria de PP i Vox»

Des del 29 de maig, Pedro Sánchez mesura amb més cautela que mai cada un dels seus passos. Cada paraula, cada fotografia, cada gest, cada indumentària està avalada pels seus assessors i passada pel filtre del seu instint. Torna a la casella de sortida i juga de nou a la contra, en aquest cas de les enquestes i de l’opinió publicada. Atribueix aquesta fatalitat al que anomena ‘antisanchisme’. Les seves anteriors resurreccions li donen una seguretat que alguns podrien confondre amb una actitud una mica altiva. Però el cert és que s’arremanga i defensa a capa i espasa la seva obra de govern. Vol que se’n parli, de manera que passa de puntetes sobre altres temes, menys quan es tracta de marcar les línies vermelles amb el seu principal adversari, Alberto Núñez Feijóo, a qui considera gens o poc diferent de Vox.

Vostè ens ha tingut a tots una mica despistats, convençuts que no hi hauria eleccions durant la presidència europea per la importància que vostès li donaven. President, ¿per què estem vostè i jo avui aquí fent una entrevista preelectoral a les portes de la presidència europea i de les vacances?

A mi se’m pot criticar per moltes coses, però no per no donar la cara i assumir els resultats. El 28 de maig es va veure clarament que hi havia una hipermobilització de la dreta i la ultradreta del Partit Popular i Vox; al Partit Socialista es va veure un lleuger retrocés que no es correspon amb la pèrdua de poder institucional que ha tingut i que ha sigut conseqüència de la disgregació que hi ha hagut en els partits polítics a la seva esquerra. Amb el que tenim per davant, és molt important que Espanya clarifiqui quina direcció ha de prendre. Segons el meu parer, clarament estem parlant de si volem continuar durant els pròxims quatre anys amb l’avenç que hem registrat durant els cinc anys que fa que estic al capdavant del Govern d’Espanya, o si retrocedim. En aquests últims vint dies estem veient un retrocés de vint anys en la conversa pública. El 2004 es va aprovar la primera llei de violència de gènere amb una administració socialista, la de José Luis Rodríguez Zapatero. Avui estem veient al capdavant d’institucions molt importants, tant de governs autonòmics com de parlaments autonòmics i municipis, un retrocés de vint anys negant la violència de gènere, negant la violència masclista i fins i tot prohibint les concentracions després d’assassinats de dones, com s’ha pactat entre el Partit Popular i Vox en determinats ajuntaments del nostre país. Hem d’afrontar aquesta disjuntiva, votar el 23 de juliol i clarificar quina orientació ha de prendre Espanya.

Aquests dies vostè s’està exposant molt als mitjans i ha desgranat algunes autocrítiques respecte als pactes amb Bildu, certes expressions del feminisme dels seus socis... ¿Aquestes crítiques amb compatibles amb repetir la coalició si els números donen?

Després del 28 de maig, els espanyols i espanyoles han vist dues coses que s’han aclarit. Una és que el Partit Popular i Vox, Feijóo i Abascal, allà on puguin governaran conjuntament, això és una incògnita que ha quedat resolta. I dues, que clarament a l’esquerra del Partit Socialista hi ha hagut un procés de vertebració entorn de Yolanda Díaz i aquest partit que es diu Sumar. Vam començar l’actual legislatura amb Pablo Iglesias com a vicepresident i l’hem acabat amb Yolanda Díaz com a vicepresidenta. Amb un Partit Popular que pactava amb Ciutadans i avui amb un Partit Popular que pacta amb la ultradreta. ¿I com comencem aquesta legislatura? L’important, el rellevant, no és tant la ultradreta, sinó la ultradretanització del Partit Popular. Durant aquestes últimes setmanes el que estem veient és un tràiler d’una pel·lícula tenebrosa i la meva pregunta, que crec que és la pregunta que es fa la majoria social d’aquest país, és: ¿d’on surt aquesta gent? En un país on hem sigut exemple de vacunació a Europa i al món, es posa gent antivacunes al capdavant d’institucions tan importants com els parlaments autonòmics. En un país que és referència en els avenços d’igualtat de gènere, de transició ecològica i de compromís contra el canvi climàtic estem veient personatges declaradament negacionistes. En un país on aquests anys ha viscut un procés de reconstrucció del diàleg social, el que estem veient són governs obertament contraris al diàleg social i partidaris del debilitament d’organitzacions tan important com els sindicats. Això és el que està passant a Espanya.

Repetirà amb Sumar, per descomptat, ¿però també amb Bildu i amb Esquerra?

En aquests anys tan difícils que hem passat, hem aprovat dues-centes lleis que han representat dues-centes conquestes socials per a diferents col·lectius. Aquesta setmana, que estem celebrant l’Orgull, Espanya no es mereix emprendre una agenda de regressió i de retrocés de vint anys quan el que tenim per davant és la culminació i la consolidació d’aquestes dues-centes reformes que hem emprès i que ens ha costat molt temps el poder articular i consensuar amb agents socials i també amb la comunitat o la societat civil afectada directament per cada reforma.  Vostè em pregunta si estic disposat a formar un govern de coalició amb Sumar. Crec que l’entesa amb Yolanda Díaz serà molt més fàcil i que, per tant, el govern de coalició funcionarà millor i serà fins i tot molt més funcional. Perquè en algunes de les lleis que hem treballat conjuntament les coses han funcionat de manera molt més eficient. A partir d’allà, miri, sempre explico la mateixa anècdota. Hem aprovat aquestes dues-centes lleis i cada una ha sigut una batalla parlamentària. Hem aprovat una reforma laboral on Esquerra i Bildu, per citar dues d’aquestes formacions polítiques, van votar en contra i vaig buscar vots fins i tot sota de les pedres. I vaig haver de comptar amb el cop de sort d’un diputat del Partit Popular que es va equivocar en la votació votant a favor. Més d’un gairebé es mor d’un infart. Per tirar endavant drets socials busco vots fins i tot sota les pedres, i si he de comptar amb el vot equivocat d’un diputat del Partit Popular, com va ser el senyor Casero, benvingut sigui. El debat no és tant el qui, sinó el per a què.

¿Serà possible debatre això en campanya?

El debat i la campanya que estem tenint són una mica estranys perquè aquí no s’està parlant del balanç de l’acció del govern ni tampoc de les propostes dels pròxims quatre anys que posen a sobre de la taula els partits polítics. Entenc que a la dreta i la ultradreta aquesta és una pregunta que els incomoda, per això intenten canviar la conversa i s’inventen el ‘sanchisme’ i parlen que o Sánchez o Espanya, que, per cert, és un argument bastant perillós perquè significa, segons els seus promotors, que aquells que no votem el Partit Popular i Vox, Feijóo o Abascal, som l’anti Espanya. Aquí tots som Espanya. No diré que el Partit Popular o que Vox no representen Espanya; la representen, tenen la seva particular manera d’entendre la societat espanyola. Jo en tinc una altra de ben diferent que té a veure amb l’agenda de drets socials que hem impulsat durant aquests últims cinc anys. Però tots som Espanya. El debat és si volem avançar o volem retrocedir. I jo clarament apel·lo a la mobilització d’aquesta Espanya progressista que vol continuar avançant.

Es que és anatema per al seu equip de campanya, però si Vox fa la por que vostè diu, ¿per què a Espanya és impossible el que és possible a Alemanya? A la gent menys polititzada i ideologitzada li semblaria lògic, per exemple, que el PSOE votés el candidat del PP a València i que els populars votessin el socialista a Extremadura. ¿Això és absolutament impossible en qualsevol circumstància?

Però és que el Partit Popular ens ofereix un pacte ben curiós. I és que sempre governi el PP. Llavors, si és primera força política, nosaltres hem d’abstenir-nos perquè no governi amb la ultradreta, com ha passat al País Valencià. I si el Partit Popular és segona força política, com ha passat a Extremadura, llavors la primera força política, que és el Partit Socialista, s’ha d’abstenir perquè el Partit Popular no governi amb Vox. Això no és res nou, ha passat durant aquests últims cinc anys. Vostè abans ha fet referència a les eleccions del 2019, que efectivament vaig repetir. Però el que ha passat al Consell General del Poder Judicial és el mateix. És un incompliment flagrant per part del Partit Popular d’arribar a un acord per renovar una institució tan important com és el govern dels jutges i tan necessària per al correcte funcionament de la nostra democràcia. Per tant, insisteixo, el problema és de partida. El problema és que el Partit Popular no ha reconegut la legitimitat del Partit Socialista per governar el país i ha buscat tota mena d’excuses. A Extremadura ha passat el que tots sabíem que passaria, tot i que Feijóo ho negava: Quan PP i Vox sumen, governen. I quan governen, Espanya retrocedeix. Prenguem-ne nota.

A Barcelona i a Vitòria sí que ha sigut possible...

I a Pamplona. Però bé, és que insisteixo, no deixa de ser una paradoxa que el Partit Popular amb aquestes votacions entri en la contradicció de fons a la qual ens porta aquest posicionament polític que ha manifestat i ha exercit durant aquests últims cinc anys. I és que no és important amb qui. L’important és el per a què, i el per a què s’anomena salari mínim, el per a què s’anomena revalorització de les pensions, el per a què s’anomena aposta per l’energia verda, el per a què és una aposta rotunda per la igualtat de gènere entre homes i dones. El per a què és una reforma laboral que ha fet que avui tinguem gairebé 21 milions d’afiliats i afiliades a la Seguretat Social i que un de cada dos contractes sigui fix. El per a què són les polítiques que hem emprès i que hem de consolidar i culminar en aquesta pròxima legislatura. ¿Per què vull ser reelegit com a president del Govern? Perquè crec que la reelecció és molt necessària si volem garantir aquest progrés de la ciutadania espanyola per dues raons molt poderoses. En primer lloc, perquè hem de consolidar tots aquests avenços ara que estan arrelant: la reforma laboral, la revalorització de les pensions, la reforma educativa, la reforma del nostre sistema universitari, del nostre sistema científic, per esmentar-ne alguns. I en segon lloc, per evitar un retrocés que estem veient ja en algunes ciutats i comunitats autònomes del nostre país. I aquest retrocés és una amenaça real que ja estem veient. Quan escolto el portaveu del Partit Popular dir que no vol que Vox entri al Govern d’Espanya, que seria una desgràcia que Vox estigués al Govern. Però en canvi sí que permeten que entri en diferents ajuntaments i comunitats autònomes. El que passa és que el que no és bo per a Espanya sí que és bo per a determinats territoris. En fi, a mi em sembla que tot això és un enorme exercici de cinisme que sens dubte també ha d’incentivar la mobilització el 23 de juliol, per poder consolidar aquests avenços i evitar el retrocés que pogués representar un govern de Feijóo amb Abascal.

En les xifres econòmiques, que tothom reconeix que són positives, hi ha una pedra a la sabata que és la inflació. Aquesta setmana han tornat a reduir l’IVA dels aliments per poder contenir els preus.

En primer lloc estem quadruplicant el creixement econòmic d’Europa, estem tenint unes xifres d’ocupació històriques. També entre dones i joves, tot i que encara hi ha molt a fer en l’àmbit de la creació d’ocupació al nostre país. Però, perquè es faci una idea, en aquests últims cinc anys hi ha hagut dos milions més d’afiliats i afiliades a la Seguretat Social. Dos. Reindustrialització. Modernitzant el nostre teixit productiu. I tres, redistribució d’aquest creixement entre la majoria social del nostre país amb polítiques públiques vinculades amb l’Estat del benestar, com la pujada del salari mínim interprofessional i la revalorització de les pensions. Aquesta és la nostra política econòmica, creixement i creació d’ocupació de qualitat, modernització de la nostra economia i reindustrialització. Li dic que, en economia, com en el futbol, el que funciona no es toca. I anunciar la derogació del que funciona faria que l’economia espanyola frenés en sec. Perquè, en bona mesura, les reformes que hem posat en marxa són acordades amb Brussel·les i, per tant, si es deroguen, com diu Abascal, estaríem posant en risc també la recepció dels fons europeus, que estan permetent industrialitzar la nostra economia i modernitzar el nostre teixit productiu.

¿Es poden seguir aquests desequilibris amb diners públics amb l’horitzó de la tornada de les regles fiscals a la Unió Europea?

Sobre la inflació, el Govern d’Espanya ha desplegat una política econòmica i d’ajudes d’entorn de 45.000 milions d’euros des que va començar la guerra. Recordem que va començar el febrer de l’any passat. Ara mateix, si es compara quins són els nivells d’inflació dels diferents països europeus, Espanya està entre les nacions amb inflació més baixa, juntament amb Bèlgica i Luxemburg. Sens dubte, és la principal economia europea en dimensió amb la inflació més baixa. Això ens està permetent tenir guanys de competitivitat. No estem perdent, sinó que estem guanyant competitivitat amb la política energètica. Per tant, el que hem de fer és continuar amb aquesta política d’ajudes i d’esmorteir els efectes directes i indirectes que està tenint l’alça dels preus. Però també els espanyols saben que la política monetària no està en mans dels governs, sinó en mans del Banc Central Europeu i, per tant, hem de veure quin és l’evolució i les decisions que pren.

 ¿Creu que la inflació disparada té a veure amb el creixement de Vox?

Vox està intentant pescar en aigua tèrbola, però el que hem de fer veure a aquests ciutadans que són sensibles als discursos de Vox és que les respostes a aquests problemes són les que està donant aquest Govern. Afirmar que les energies renovables, per posar-ne un exemple, són més barates que les de combustibles fòssils o les nuclears és una cosa que hem de continuar traslladant a la ciutadania com un element no només de competitivitat empresarial, sinó també de benestar social, perquè ens pot permetre reduir la factura de la llum. I així amb tantes altres polítiques, però, en efecte, Vox pesca en aigua tèrbola.

Per als socialdemòcrates clàssics –això que alguns ara anomenen el PSOE caoba– hi ha algunes mesures d’aquest Govern certament heterodoxes, comper exemple l’impost sobre l’increment d’ingressos de les empreses i no sobre els beneficis, la intervenció dels preus del mercat de lloguer i l’increment de les pensions sense consolidar el sistema. ¿Són mesures que el PSOE hauria pres encara que governés en solitari?

Si s’analitza amb dades objectives, la política d’aquest govern amb les empreses, des de les més petites, les microempreses i treballadors autònoms, a les més grans, han percebut i han notat els beneficis de la nostra política econòmica amb la pandèmia a través dels ertos, dels crèdits ICO i de les ajudes directes als treballadors autònoms. Ara també amb les ajudes que estem donant a determinats sectors clarament afectats per l’alça dels preus i la guerra de Putin a Ucraïna. Sempre dic el següent: al PP mai li ha agradat el PSOE, al PP d’avui no li agrada el PSOE d’avui, igual que al PP d’ahir no li agradava el PSOE de Zapatero ni el de Felipe González. El que estic fent és el mateix que van fer Felipe i José Luis quan van estar al capdavant del Govern d’Espanya: impulsar una agenda de transformació i de conquestes socials. És el que he fet i crec que es veuen els resultats. Avui tenim la desigualtat més baixa des de la crisi financera malgrat haver patit dos xocs d’una capacitat disruptiva enorme, superior a la crisi financera: una pandèmia i una guerra a les portes d’Europa. Tenim gairebé 21 milions d’afiliats i afiliades a la Seguretat Social, tenim un salari mínim que representa el 60% del salari mitjà al nostre país, hem reconstruït el Pacte de Toledo revaloritzant les pensions conforme a l’IPC. En definitiva, estem fent una política de modernització de la nostra economia i de reindustrialització, d’impuls al creixement econòmic amb qualitat en l’ocupació i de redistribució d’aquesta riquesa entre la gent corrent. A més, aquesta justícia social la vinculem amb un element fonamental, clàssic de la socialdemocràcia, que és la justícia fiscal. Aquest Govern ha impulsat un impost a les grans energètiques, un impost a les grans fortunes i un impost a les grans entitats financeres.

¿Aquestes mesures no xoquen amb les directrius de la UE?

Ho hem fet perquè volem anar pel camí de la justícia fiscal i l’impuls que volem donar a la presidència espanyola en aquest segon semestre de l’any és acabar amb el dúmping fiscal. I les empreses espanyoles, les grans, com la resta de les empreses, que no es vegin incentivades a deslocalitzar-se a altres punts d’Europa perquà allà tenen un impost de societats més baix. Segons les dades amb què treballem ara, a Europa, com a conseqüència de l’elusió fiscal, es perd un punt i mig del producte interior brut europeu i això representa tota la política pública que fa Europa. Per exemple, en un element tan transcendental com és la vivenda, la política de vivenda protegida, que és per mi la gran causa nacional que hem d’impulsar durant els pròxims quatre anys.

¿I el tema de l’assenyalament? Hi ha membres d’un Govern presidit pel PSOE que han atacat alguns empresaris amb noms i cognoms.

 Jo no ho faré mai, ni amb els mitjans de comunicació ni amb les empreses. Sí, per descomptat, he posat sobre la taula una descompensació que hi ha en el panorama mediàtic del nostre país, clarament cap a l’orientació conservadora, que no obeeix a la realitat sociològica del nostre país. I, evidentment, crec que el que hi ha darrere d’aquesta orientació conservadora són una sèrie d’interessos econòmics clars que no dic que no siguin legítims, però que no obeeixen a l’interès general, que és el que jo miro de defensar. El fet que s’hagi defensat en tertúlies, sense embuts, que una gran empresa marxi d’Espanya perquè vol pagar menys impostos, em sembla que és una prova evident del que estic dient i que no connecta amb l’opinió majoritària de la nostra societat. Fixin-se: dos de cada tres ciutadans estan d’acord, per exemple, amb els impostos que hem imposat a les grans fortunes, les grans energètiques i les entitats financeres. Però la dreta no parla d’això. La dreta parla del malvat Sánchez, d’un monstre de set caps, d’una bombolla que han creat de maldat, de mentides i de manipulacions i que han anat inflant durant aquests últims anys. El meu deure no és només proposar el que he de proposar per als pròxims quatre anys, que és el que estic fent, i fer balanç sobre la meva gestió en aquests últims cinc anys, sinó també denunciar aquesta bombolla de mentides, de manipulació i de maldat que ha plantejat la dreta. Analitzem quin és el balanç d’aquest Govern i sintetizem-lo en tres aspectes.  Un, l’ocupació, que era la principal preocupació dels ciutadans, gairebé 21 milions d’afiliats. Dos, la corrupció. Això va derivar en una moció de censura per treure la crosta de corrupció que no només era el finançament irregular del partit que governava llavors, sinó la construcció d’un aparell parapolicial per perseguir els seus adversaris polítics i per encobrir i obstaculitzar l’acció de la justícia. Aquest Govern té un comportament absolutament irreprotxable pel que fa a la corrupció. I tres, a Catalunya el 2017 vam tenir una declaració unilateral d’independència i avui no dic que el problema s’hagi resolt i que la crisi no continuï, però està encarrilada. Sens dubte, ara Catalunya respira molt més tranquil·la que al 2017.

¿Quins haurien de ser els següents passos a Catalunya si, com vostè demana, es reedita la majoria actual amb Bildu i Esquerra?

Les diferents parts hem de reafirmar el nostre compromís amb aquesta agenda del retrobament i amb el diàleg, ser conscients que això trigarà molt temps, que les postures estan molt allunyades, però és necessari que les administracions i les forces polítiques entenguem que el nostre deure fonamental és construir convivència i no discòrdia, com hem viscut durant aquests últims anys. Per mi, veure certs plantejaments que fa l’independentisme sobre el dret a decidir m’obliga a recordar-li tres coses. Primer: no hi ha cap constitució del món que reconegui el dret a la segregació d’una part del seu territori i, per tant, a Espanya, com a la resta de democràcies, no ho reconeix la Constitució. Dos, és contrari al que estem construint de convivència i de superació del drama, de l’esquinç territorial i social que vam viure, particularment Catalunya, el 2017. I, finalment, crec que, des del punt de vista de les forces que vam apostar, sobretot el Partit Socialista, per superar el que va passar el 2017, a mi m’agradaria que fóssim les forces polítiques del sí, no les del no, i quan em refereixo al sí em refereixo a les virtuts i les fortaleses de caminar junts, units, no separats i febles, com plantegen les forces independentistes. Les dades i els resultats ho mostren. La societat catalana està reconeixent els esforços que hem fet des del Partit Socialista per la convivència. I els resultats ho demostren. El resultat és que el Partit Socialista és la primera força política a Catalunya, que governem tres de les principals de les quatre principals ciutats de Catalunya i que a la quarta, Girona, som la primera força política però no hem pogut articular una majoria que ens permeti governar. Aquest és el camí. Crec que és la gran lliçó d’aquests últims cinc anys, no només per la fractura que va suposar el 2017, sinó també per la pandèmia.

La setmana vinent ja estaran en marxa els primers governs autonòmics amb Vox. ¿Què farà el Govern si executen algunes de les mesures anunciades?

Notícies relacionades

Pedro Sánchez: «Necessitem que qualsevol negociació diplomàtica que es faci parteixi de la proposta de pau que va fer Zelenski»

L’estat de negació del PP

Vivim en un Estat compost, un Estat on, efectivament, les comunitats autònomes i els ajuntaments tenen les seves competències, que constitucionalment estan reconegudes. Per tant, el que farem sempre és garantir el compliment de la nostra Constitució i de les lleis estatals. S’ha parlat molt, per exemple, de la llei de vivenda i dels riscos que es puguin produir respecte al desenvolupament del Pacte d’Estat contra la violència de gènere. Evidentment tindrem dificultats en aquest segon aspecte, perquè si tenim governs clarament contraris al reconeixement de la violència masclista, viurem un retrocés que mirarem de suplir d’altres maneres. Però les competències de les comunitats autònomes són les que són. És important denunciar aquesta realitat, aquest retrocés que s’està produint, que sembla menor però no ho és perquè, insisteixo, hem vist el tràiler d’una pel·lícula tenebrosa que podem tenir a partir del 23 de juliol.