Belloch: «El cost del GAL va ser mínim: hi havia molts voluntaris per finançar-lo»

Juan Alberto Belloch (Mora de Rubielos, 1950) subjecta un paraigua negre amb certa solemnitat. A sota, protegeix el seu cap i el d’un tal Felipe González, amb gavardina blanca, d’un xàfec barrejat amb una pluja d’insults durant la celebració del 150è aniversari de la creació de la Guàrdia Civil. És la fotografia que el biministre de Justícia i Interior, exalcalde de Saragossa, jutge i prolífica personalitat aragonesa, ha triat per presidir les seves memòries, un compendi elaborat en només un any (després de la seva jubilació com a magistrat) per trufar la seva infància com a «nen mimat» amb els ardus anys en què van reinstaurar el poder judicial al País Basc sota el terror d’ETA i les vicissituds del «càrrec que és una càrrega», quan González gairebé el va obligar a ocupar la cartera d’Interior. Tot això es pot llegir a ‘Una vida a larga distancia. Memorias de un juez y político independiente’, un volum que publica Plaza & Janés i que aquesta entrevista vol completar.

La seva mare li va demanar en una carta que, abans que res, fos independent de partits polítics i posicionaments ferris. ¿Ho ha aconseguit?

La meva mare tenia molta por que perdéssim els valors que ens havia inculcat i la independència al triar un determinat partit polític. Crec que no deu estar gaire enfadada: en l’essencial he complert, entre altres coses mantenint els meus criteris davant qualsevol situació i posició. Més que un vers solt he sigut una novel·la, i m’he caracteritzat per això, tot i que suposés contrariar les directrius del partit que m’havia elegit. He sigut el més lliure que he pogut, i he pogut ser-ho bastant.

Ha sigut tota una sorpresa saber que Belloch va pertànyer al Partit Comunista.

Ah, sí, sí. Em va entregar el carnet Francisco Romero Marín, ‘el Tanque’, tinent coronel de l’exèrcit de l’URSS. Aquells anys van ser un dels períodes poc freqüents en la història en què hi havia un impuls revolucionari en el seu sentit estricte: estàvem convençuts que podíem canviar el món i que pertànyer al Partit Comunista era l’única opció raonable per a l’oposició digna d’aquest nom.

¿En conserva el carnet?

La veritat és que no... I no el vaig llençar com un acte d’antimilitància (riu). El vaig perdre i la veritat és que em va durar poc, perquè quan es va aprovar la Constitució ja no tenia sentit.

¿Quin és el preu de la independència que la seva mare li demanava?

La família. T’apassiones tant per la feina que t’oblides de gairebé tota la resta. En el cas del meu fill gran, vam haver d’enviar-lo a estudiar als Estats Units perquè era objecte d’atemptats, com jo. ETA no tenia objeccions a matar familiars. No hi havia més marge que fugir –cosa que, sens dubte, no vaig fer– o assumir els riscos d’un ofici que jo havia acceptat i, per tant, no em podia queixar.

L’assassinat de Tomás y Valiente va ser especialment dolorós per a vostè.

Ho va ser per raons subjectives i per raons objectives. Era intolerable que un mindundi que desconeixia qui era Tomás y Valiente assassinés una persona tan important. I, en segon terme, jo vaig ser sempre el seu alumne i fins i tot em va ajudar a ser ministre de Justícia. Es van produir totes les circumstàncies per sentir una ràbia infinita, la que se sentia sempre que hi havia un assassinat, però duplicada per aquestes circumstàncies. Va ser terrible. De les poques vegades que he imaginat l’ús de la violència contra aquestes persones; això dona la idea del deteriorament que podia arribar a tenir. Em semblava legítim tot: contra ETA, tot s’hi valia. Afortunadament, no ho vaig pensar durant gaire temps i vaig apostar pel camí constitucional, no pel que em demanava el cos en aquell moment.

Hi va haver gent que sí que va creure que la violència era la manera de solucionar el conflicte.

Els grans detractors del GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament) els elogiaven obertament i demanaven la seva legitimació en articles editorials els anys previs perquè es necessitaven en la lluita contra ETA. De la nit al dia van decidir canviar de bàndol. En general, i això ho sabíem molt bé perquè les enquestes sortien del Ministeri de l’Interior, la gent no estava en contra dels GAL, sinó més aviat de la malaptesa amb què van actuar. Tenir cada setmana un assassinat a la porta és difícil de gestionar. No hi va haver grans crítiques als GAL al principi, sinó ja en una fase posterior en què s’ha utilitzat en la lluita partidista.

Sense aquesta malaptesa, ¿els GAL haurien durat gaire més?

El que sens dubte hauria durat molt més anys hauria sigut el terrorisme. Els GAL eren gasolina per a ells, l’instrument de què se servia ETA per fer proselitisme en les seves bases i fora d’Espanya. Va ser una malaptesa enorme no només pels seus errors en l’execució, sinó perquè generava la pèrdua de relació confiable entre Espanya i França. La relació retrocedia anys amb cada atemptat dels GAL i allò provocava la indignació de Felipe González perquè sabia que a les set del matí rebria la trucada del Govern de França.

¿França creia que existia el terrorisme d’Estat?

França n’estava convençuda. I jo crec que no. Era una banda d’incompetents esparracats que podien tenir el suport d’alguns serveis del Govern, però la seva manera d’actuar demostrava que no era terrorisme institucional. Si hagués sigut el cas, s’hauria fet millor. 

Però el finançament d’un grup com aquell havia de venir del públic, ¿no? ¿Hauria pogut subsistir una activitat com aquella sense l’ajuda del Govern central?

Si deixem fora el tema de Roldán (el director de la Guàrdia Civil que es va enriquir il·lícitament amb els fons reservats de l’Estat), en realitat el cost del GAL va ser mínim, no representava econòmicament res significatiu. I hi havia molts voluntaris per sufragar les seves despeses: des d’empresaris amenaçats de mort fins a víctimes indirectes per l’assassinat dels seus pares, germans o amics. Era evident que podien finançar-se al marge de les institucions. Això no va ser el que va determinar el fracàs, sinó la seva incompetència professional.

Un ministre d’Interior ha de saber amb certesa què passava allà.

Vaig tenir bastantes dades per saber que els GAL van desaparèixer amb Corcuera. Hi va haver homes de l’estament polític que van acompanyar i van fer possible els atemptats del GAL, però això no són les institucions. Tots els responsables dins i fora de les institucions van ser condemnats.

Però, ¿qui eren?

Els condemnats. San Cristóbal...

¿És San Cristóbal l’ics dels GAL?

Està molt bé, la pregunta, però l’únic segur és que Felipe González no era l’ics.

Mai s’havia parlat amb tanta claredat com ara sobre les tortures als presos. Explica que vostè va donar l’ordre de parar.

Jo vaig donar l’ordre. Però no estic segur d’haver sigut el primer a fer-ho. Vaig ordenar que deixessin d’existir les escapades a la xarxa (el concepte explica la presa i maltractaments a «peixos petits» per interceptar la cúpula). Vaig trucar al comando de la Guàrdia Civil i li vaig explicar que amb mi s’havia acabat la xarxa. Em va dir que això els impedia ser eficaços en la lluita contra ETA. I jo li vaig respondre el que pensava llavors i penso ara: que la tortura no serveix per a res i és contraproduent, tant com el GAL i en la mateixa escala moral.

¿Era per a vostè una qüestió menor? Va ascendir Enrique Rodríguez Galindo a general malgrat les sospites que van acabar en condemna pel cas Lasa i Zabala.

Aquest sí que és un tema legítimament polèmic. La meva posició és que calia distingir Galindo investigat per la Policia i per la Justícia, que implicava un procés penal que va acabar en condemna. És evident que Galindo va tenir mèrits més que de sobra per a l’ascens. Jo creia que era normal que les dues vies continuessin separades.

¿Per què era tan bo Galindo?

El nombre d’agrupacions d’ETA quevan ser detingudes en els anys de Galindo va ser espectacular. Era qui millor resultats obtenia i el que més informació va arribar a acumular.

¿Potser amb mètodes una mica il·lícits?

Precisament per això cal mantenir la dualitat. Es va passar i va cometre delictes i ha sigut jutjat. Però les coses no són tan senzilles. No tota la informació que tenia Galindo procedia de maltractaments. Això no és veritat. Al revés. La tortura no servia per a res, perquè ETA donava ordres concretes perquè els militants diguessin tot allò en què havien participat per evitar la desmoralització. 

¿Tornaria a nomenar-lo general?

Sí, sens dubte. I, quant a facilitar la instrucció de la seva causa, sens dubte també. Però no t’oblidis que és molt simplificador el fet de pensar en bons i dolents. La informació en matèria antiterrorista s’obtenia amb contactes amb els serveis d’espionatge exteriors, confidents... 

Hi ha una generació al carrer que no va viure el terror. ¿Com explicar-los que hi va haver un moment en què tot s’hi valia?

El que cal explicar-los és la importància que va tenir la liquidació d’ETA. Els nois no saben què va ser ETA. És acollonant. No hem aconseguit és que la gent jove sàpiga el que va ser. Els sembla de pel·lícula, llunyà i, si és així, perdurarà un caldo de cultiu per al naixement de certs extremismes.

Ara es parla del perdó, però ¿vostè perdona?

Perdó no és la paraula adequada. Jo no tinc per què perdonar cap dels terroristes; no forma part de les meves obligacions ètiques. Són gent que va causar un dolor immens i si són capaces de reinserir-se socialment me n’alegraré. Però no tinc per què creure’m que s’han rehabilitat o penedit. Hi ha moltes conductes que més aviat indueixen a pensar al contrari.

Per fi dona a conèixer qui va ser l’intermediari que va entregar els 300 milions de pessetes a l’espia Francisco Paesa per enganyar Luis Roldán. ¿Per què Manuel Cobo del Rosal?

L’elecció de la persona provenia de la direcció de la Policia, que ens va informar que Cobo del Rosal havia ajudat en nombroses ocasions als serveis d’Intel·ligència, motiu pel qual era de la seva plena confiança. A més, havia escrit el manual de Dret Penal amb el meu mestre, Tomás Vives Antón, de manera que també era el meu mestre i li tenia confiança perquè gestionés l’activitat d’una manera honrada i honesta. Crec que ho vam fer i que ell va complir la seva part fins a la intervenció de Paesa. Sempre he pensat que va ser Paesa qui es va quedar els diners.

¿El de Roldán?

El que el pobre Roldán va arribar a tenir i va perdre. Mai he pensat que Roldán morís ric, perquè algú el va enganyar. Molts el vam enganyar: nosaltres des del ministeri fent-li creure a través de Cobo del Rosal que no seria condemnat per determinats delictes. Evidentment era fals, un artefacte perquè s’entregués a la Policia. Després va ser degudament enganyat per Paesa, que no el va ajudar a restablir la seva vida amb recursos econòmics en un lloc més tranquil. Probablement els diners se’ls devia quedar Paesa, però és una especulació. No en tinc proves.

En cas que Paesa es quedés els diners, va ser com robar a un lladre... ¿Es va fer mal de confiar en un perfil com aquest?

Tornem a un cas semblant [el de Galindo]. Paesa havia sigut fonamental en moltes operacions policials, concretament en la detenció de la cúpula d’ETA a Bidart. Va ser ell qui va indicar el mètode i la forma, qui els va servir a la Policia amb safata. Cal recordar aquella època per saber el que allò significava: un servei monumental, a més d’altres molts en els quals exercia un paper fonamental d’intermediari amb els delinqüents. Aquest tipus de personatge és útil en termes policials i la conseqüència és molt clara: no se’l persegueix amb especial entusiasme.

¿Paesa també va enganyar el Govern d’Espanya?

És una manera de veure-ho, però jo no ho veig així. Paesa demana a través de Cobo del Rosal un preu per al rescat. Un preu per proporcionar informació perquè Roldán quedi en mans de la Policia. Com demostra la detenció, aquella informació era absolutament bona. Paesa no ens va enganyar: obertament va fer un servei i va demanar la retribució econòmica. La quantitat, que pot semblar escandalosa, no ho era gens en el context en què es plantejava la qüestió.

Que va sortir barat, vaja.

Sí... Va ser perfectament assumible, no tinc la més mínima dificultat a reconèixer-ho.

Parlant d’espies, hi ha un passatge al llibre en el qual reconeix que va ser espiat pel seu propi Govern.

Ah, sí, sí. És de pel·lícula, no sé si neorrealista italiana o de la ‘nouvelle vague’. Aquesta escena de veure la noia del servei asseguda a la butaca del costat explicant-me tot el que havia espiat i dient que havia d’informar el seu cap. Però l’anècdota amaga un fet objectiu important: que ens espiàvem entre nosaltres i allò no podia ser. En fi, en el meu cas ho vaig utilitzar com una doble agent.

A l’ocàs del ‘felipisme’, critica amb força l’anomenat Sindicat del Crim.

El pas del temps ha fet incrementar el prestigi de Felipe González i que les anècdotes tinguin poc pes específic per a la militància. Felipe continuaria guanyant avui els congressos si s’hi presentés. 

Quan torna de Madrid, arriba a Saragossa en els anys del Beirut al PSOE aragonès. ¿Pronostica una situació similar amb l’ocàs de Javier Lambán?

Crec que no hi ha candidats alternatius a l’Aragó exceptuant Pilar Alegría. No crec que li faci gaire il·lusió viure a Saragossa, però, fora d’això, no hi ha competidors. Lambán està exercint el comandament intern amb una tranquil·litat absoluta. Tothom donava per fet que guanyaria les eleccions, de manera que tot ha quedat desgavellat a conseqüència de la derrota. Crec que si dimiteix, conduirà el partit a un nou lideratge que ell tutelarà.

¿Veu Pilar Alegría més com una candidata a presidir el Govern?

Això no ho sé. Gairebé tothom qui es dedica a la política vol ser president del Govern, així que no crec que Pilar Alegría sigui una excepció.

¿Vostè aspirava a ser-ho?

La veritat és que no. No era del partit. És el problema que té ara Margarita Robles, que podria ser una candidata general, però si no ets del partit és molt difícil que les bases t’acceptin.

¿Què faria Belloch si fos Jorge Azcón per governar Aragó?

Li tinc prou afecte per donar-li un consell: que es dediqui a Saragossa i Aragó i no es fiqui en batalles orgàniques del partit. És el que vaig fer jo quan vaig entendre que era contraproduent. Un bon alcalde o president de comunitat autònoma ha de mantenir la independència i prendre decisions que de vegades no coincideixen amb la direcció del partit.

¿S’equivoca Sánchez a l’anticipar les eleccions?

Mai pots dir que Sánchez ha comès un error. La prudència aconsella no parlar d’errors en el seu cas, perquè t’equivocaràs.

Hi ha quatre persones que surten malparades al llibre: Baltasar Garzón, Álvarez Cascos, Luisa Fernanda Rudi i Carlos Pérez Anadón.

En general he sigut molt generós explicant el que es pot explicar amb afecte i amb respecte. Però hi ha personatges per qui no tinc cap respecte, com Álvarez Cascos. És un home que va violar el més important als revelar el que li va dir un ministre d’Interior en reunions privades per utilitzar-ho en la lluita parlamentària. Aquest és un pecat mortal que no puc perdonar. Pérez Anadón va ser un legítim adversari a qui tinc respecte i fins i tot afecte; per tant, no tinc res a retreure-li. Feia compatible el fet que jo deixés de ser alcalde, que era el seu propòsit justificat, amb complir el seu deure. Mai va deixar de fer-ho sense perjudici de les hores que pogués dedicar a la conspiració contra l’alcalde (riu).

¿I Rudi? ¿Què va fallar amb ella?

A Rudi no l’esmento gaire. Només que ella va dir que jo deixaria la ciutat si perdia les eleccions, però va passar just el contrari.

¿I el jutge Garzón?

Aquest sí que és un tema de fons. No és el model de jutge en el qual crec. Hauria estat molt millor com a advocat o fiscal, qualsevol professió jurídica menys la de jutge. Un jutge no ha de ser un inquisidor, sinó que ha de garantir els drets individuals i llibertats de les persones a qui ha de jutjar. Garzón mai va estar en aquesta línia. Era l’home de les grans apel·lacions a la Policia, de les filtracions als mitjans de comunicació. Fora d’això, va fer coses importants, això ho reconec.

Notícies relacionades

Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs

Els socis del PSOE volen mantenir la legislatura amb Sánchez o sense

¿Què ambicionava?

Em va demanar ser ministre de Justícia quan jo accedís a Interior. Després, ser secretari d’Estat d’Interior. Li vaig oferir que muntés la DEA americana i va acceptar l’oferta, però li vaig acabar dient que ja tenia l’equip tancat. No confiava plenament en la discreció de Garzón amb els mitjans de comunicació.