Interior fa un simulacre d’accident nuclear en plena inquietud europea per la central de Zaporíjia

Després de l’accident d’una central nuclear, potser amb incendi, pot ser que amb explosió, sempre amb fuita de radiació... pels carrers de la ciutat contaminada, el primer que apareixerà serà una colla de robots, petits helicòpters sense pilot sobrevolant les voreres buides i cotxets sense xòfer pujant i baixant runa amb les seves rodes dentades. Quan la temperatura o la radiació encara siguin insofribles per als humans, apareixeran els drons. Sobrevolaran els barris amb megàfons alertant els veïns, i els cotxets circularan mirant amb la lent de les seves càmeres i mesurant els electrons i neutrons que omplin les avingudes.

Aquests artefactes són part del desplegament que s’ha pogut veure aquest dimecres al matí durant l’exercici NURIEX 2023, organitzat per la Direcció General de Protecció Civil. El Ministeri de l’Interior ha volgut provar com es coordinarien els seus efectius i els d’altres ministeris en cas de contaminació nuclear d’una ciutat espanyola. I és Interior qui ha fet el simulacre perquè en matèria d’incident nuclear la competència és estatal. Si la catàstrofe arriba a grau 3 –el de màxima gravetat– correspondrà al ministre de l’Interior el comandament de tots els efectius.

En una esplanada al costat de l’Escola Nacional de Protecció Civil, a la localitat madrilenya de Rivas, s’han mogut militars, guàrdies, bombers, policies i sanitaris com si es trobessin en una emergència nuclear real. I aquest NURIEX 23, primer exercici pluridisciplinari de gran accident atòmic que munta Protecció Civil, ha tingut lloc mentre tot Europa mira a la central de Zaporíjia, i a tota la regió ucraïnesa de Kherson, després que la voladura de la presa de Nova Kakhovka faci escassejar l’aigua per refrescar una de les nuclears més grans del planeta.

Fukushima espanyol

Abans hi ha hagut dos mesos de preparació. El simulacre d’aquest dijous es plantejava el repte d’un accident civil, i no un atac militar. «Perquè m’entenguis: això és Fukushima, no Hiroshima», explicava un oficial de la Unitat Militar d’Emergències (UME), remarcant el caràcter de la prova per més que la guerra formi part del marc d’actualitat. És un Fukushima espanyol el que s’ha provat a Madrid. En qualsevol cas, tampoc importaria l’origen civil o militar de les partícules en les víctimes, que en l’argot intern professional d’emergències diu «no vàlids».

La primera missió dels drons després de l’accident serà la de mesurar la radiació, transmetre dades, localitzar focus de contaminació... i també gent viva. O sigui, ajudar a avaluar el desastre i anar dibuixant un mapa, un cercle a partir del qual es penetra en zona de perill.

Posem que parlem d’una ciutat a prop de Vandellòs, o d’Ascó, o de Garoña, o d’Almaraz, o de Cofrents. O potser es tracta d’un nou Palomares. Mentre patrullen els robots, brotarà un poblat de tendes de campanya de colors diversos a la perifèria de la zona devastada. Marrons i vermelles per a les militars de l’UME, blanques les de la Creu Roja i verdes o blaves les de les forces de seguretat. En aquesta petita ciutat es mourà un formiguer d’efectius de rescat, robots, personal d’assistència a màquines i humans. Tot, orientat en un camí cap a les àrees de descontaminació.

Descontaminar és l’activitat clau. Pot ser que moltes persones afectades en tinguin prou de treure’s la roba i posar-se’n una altra de no exposada, però hi haurà també una gran quantitat que necessitaran que els treguin de sobre les partícules radioactives amb un raig d’aigua. El tinent coronel de l’UME Luis Marcen explica que, arribat el cas, el seu equip pot descontaminar 50 persones a l’hora. Aquesta unitat disposa d’un altre tinglado de botigues i aixetes per a catàstrofes encara més greus, amb capacitat de netejar 400 víctimes a l’hora. Això és molta dutxa. «El problema és que, a més velocitat, més residu d’aigua contaminada», explica.

Al costat dels tipis d’aquest poblat hi ha nombrosos contenidors grisos, destinats a recollir tot el material irradiat. Els identifica l’hèlix negra i groga dels residus atòmics. Ja estem en l’hora 10 des de l’accident. Abans, en el moment oportú, els mòbils de tots els presents s’han posat a sonar alhora. «Alerta de Protecció Civil. PROVA PROVA PROVA PROVA PROVA», deia un missatge que apareixia a la pantalla desenfocant qualsevol altra cosa de l’aparell. És el sistema ES Alert que ha avisat la presumpta població en el moment oportú a través dels seus telèfons. No és una cadena de WhatsApp ni missatges SMS: l’alarma es dona a qualsevol telèfon encès a l’abast dels pals de companyies que operin a la zona.

El gosset

Al costat del formiguer d’efectius i figurants hi ha un enorme solar que fa esglaiar de veure. Pot ser que el lloc més semblant a una ciutat devastada per una explosió nuclear arreu del país sigui aquesta successió de runa, trossos inestables de formigó i cotxes bolcats del que a l’Escola Nacional de Protecció Civil anomenen Camp d’Estructures Col·lapsades. En aquest escenari de Mad Max han col·locat, figuradament, la central nuclear accidentada. En el NURIEX a la zona zero l’anomenen «central d’Ajillo», i el refugi final és la imaginària localitat de Matienza. Semblen noms d’una novel·la de Delibes.

Al costat d’algunes botigues es llegeix «humit»; en d’altres es veu la creu vermella; en d’altres, les sigles CD-NRBQ i l’emblema a X de la Guardia Civil. Entre totes patrullen policies militars amb armes, epis blancs i protectors grocs a les botes. Semblen els dies durs de la pandèmia, només que en aquesta ocasió en comptes de virus ataquen les partícules.

Entre els assistents, els bombers, els figurants, els militars i civils que entrenen, corre d’una banda a l’altra un petit robot negre de quatre rodes, com si fos un gosset. L’anomenen Nerva i és una de les últimes adquisicions de la Guàrdia Civil, una petita plataforma que pesa poc i que pot portar a sobre micròfons, càmeres, sensors de tota mena per comunicar a la resta d’un eixam de drons les dades de la zona, també dels racons on, per la seva mida, es pot ficar.

Escortats

Una coreografia minuciosament dissenyada regula l’accés i la manera de moure’s pel campament, assenyalant qualsevol moviment per evitar, sobretot, la barreja del material brut i net, que seria desastrosa. Grans grues de les parades de descontaminació de vehicles llancen aigua amb aerosol per eliminar la radiació. I les estacions de l’UME i el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) van seleccionant les persones segons la seva contaminació.

«¡Sé que és molt dur el que han viscut, però és necessari que se separin uns dels altres a la cua!», crida un agent del CSN amb un dosímetre a la mà. Davant té una fila de civils que esperen. La seva radiació es mesurarà en tendes de campanya on hi ha homes amb màscares que els tapen ulls, cara i boca, i granotes blanques de plàstic gruixut.

La cua és una mica com un quadro del judici final. Els que estan nets continuaran camí; els bruts hauran d’anar a una zona de descontaminació; i els més irradiats, el «personal no vàlid», seran portats a una esplanada d’ambulàncies, i d’aquí a un hospital on lluitar per sobreviure a les ferides de les cremades i l’infern del càncer.

Abans hi ha un aparcament d’autobusos on arriben els civils rescatats. Si mai passa aquesta catàstrofe, els veïns tindran la instrucció de quedar-se dins els vehicles fins que se’ls faci baixar. Pel camí els guia una «unitat de control de masses», o sigui, un grup d’antiavalots que els escortarà cap a l’anomenada «zona de desvestir-se». L’ordre serà que ningú surti del seu carril.

Notícies relacionades

¿Com pot afectar la voladura de la presa a la contraofensiva ucraïnesa?

L’oportunitat

A la «zona de desvestir-se» els veïns que han portat els autobusos es trauran la roba i recolliran una polsera de filiació amb un codi, i una sèrie de bosses de plàstic. A les bosses hauran de ficar el seu material contaminat. Aquí no només hi haurà els antiavalots, també hi haurà psicòlegs i metges, a més d’intèrprets de llengües estrangeres movent-se entre policies militars, bombers i transpaletes que s’emporten els contenidors.

Si tenen sort i estan descontaminats, uns altres busos els portaran cap a una zona segura. Seran «els evacuats» en una altra ciutat que els aculli, o en un gran alberg de lona impermeable on passar les següents nits fins que puguin recuperar la seva vida, però en un altre lloc, a 50 quilòmetres o més d’aquest modern Txernòbil.