Quan el PP de Vidal-Quadras va votar a favor dels símbols «nacionals» de Catalunya

El terme ‘nacional’ figurava fins i tot en el títol de la norma, i Vidal-Quadras –que llavors no tenia les hipoteques que li va produir la posterior entesa entre José María Aznar i Jordi Pujol– no només va donar el seu ‘sí’ a la llei, sinó que va dissertar sobre el que ell entenia per nació. El terme ‘nacional’ va sortir de la boca de Vidal-Quadras amb normalitat, com el seu vot afirmatiu. Molts anys després, el 2006, la definició de «símbols nacionals» va ser un dels punts de l’Estatut recorreguts pel PP davant el Tribunal Constitucional (TC).

I és que el qualificatiu ‘nacional’ aplicat a Catalunya s’ha inclòs moltes vegades en normes aprovades pel Parlament sense que hagi causat irritació en el PP. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) publicava el 27 de març de 1993 l’esmentada llei de l’«himne nacional de Catalunya», l’únic article del qual incloïa aquesta mateixa expressió. «El PP fa seu l’himne, que a partir d’avui serà el de tots», continuava la dissertació parlamentària de Vidal-Quadras.

Diada nacional des de 1980

Els populars no van portar al TC aquella llei, com tampoc ho havien fet el 1980 –amb el soroll de sabres amenaçant a l’encara embrionari Estat de les autonomies– amb la norma que declarava a l’Onze de Setembre «Festa Nacional de Catalunya». El BOE en donava compte el 4 d’octubre: «El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d’autogovern. [...] D’entre aquests símbols destaca l’existència d’un dia de festa, en el qual la nació exalta els seus valors. [...] Ara, quan Catalunya reprèn el seu camí de llibertat, els representants del poble creuen que la Cambra legislativa ha de sancionar el que la nació unànimement ja ha assumit». El PP va participar durant molts anys en els actes institucionals de la Diada.

‘Els segadors’ i la Diada van requerir lleis específiques per ser oficialitzats perquè l’Estatut de 1979 no els reconeixia com a símbols de Catalunya. Només esmentava la bandera i sense l’apel·latiu de ‘nacional’. En la reforma de l’Estatut es va incloure l’expressió «símbols nacionals» a l’article 8.1. El part d’aquest article ja va ser complex, sobretot a Madrid. La pressió dels partits catalans va fer que el PSOE acabés acceptant que els símbols són nacionals, però amb dues contrapartides. Primer, que en la mateixa frase es repetís que Catalunya és una nacionalitat, com fa a l’article 1. I segon, que el títol de l’article fos ‘Símbols de Catalunya’ i no ‘Símbols nacionals’, que era el que va sortir del Parlament. La paraula només apareix així una vegada. Per als socialistes, era la manera com el precepte passés tots els filtres.

Finalment, el TC va validar la constitucionalitat de l’article 8.1 amb una excepció: que el terme ‘nacionals’ s’interpreti «exclusivament» com «els símbols de la nacionalitat de Catalunya, reconeguda i garantida a l’article 2 de la Constitució dins de la indissoluble unitat de la nació espanyola».

Teatre, orquestra, arxiu...

Si el TC hagués anul·lat aquest article, el tribunal hauria obert un meló de conseqüències molt variades i pintoresques. Podria haver quedat en dubte la legalitat (almenys nominal) no només de les esmentades lleis de l’himne i la festa nacionals, sinó també la de tots els «pactes nacionals» subscrits pel Govern amb partits i agents socials (educació, vivenda, infraestructures, investigació...). I potser la paraula maleïda hauria d’haver-se retirat d’algunes institucions i entitats culturals: el Teatre Nacional de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya...

Aquest últim organisme regenta la titularitat d’un gran nombre d’arxius i documents gràcies a una llei autonòmica del 2001, el preàmbul del qual diu: «Molts d’ells [dels arxius] integren, o passaran a integrar, el patrimoni documental català i constitueixen, o constituiran, la memòria de la nació». Aquesta memòria nacional i el seu corresponent arxiu van comptar amb el ‘sí’ del PP català, liderat llavors per Alberto Fernández Díaz.

El truc del preàmbul

Notícies relacionades

Vidal-Quadras saluda un canvi de cicle

Immersió lingüística: 15 anys de consens i 24 de politització del català

Tot això per no recordar que l’Estatut d’Andalusia esmenta l’existència d’una «realitat nacional» andalusa. Ho fa per expressar el que declarava el Manifest Andalusista de Blas Infante de 1919. I apareix en el preàmbul, mentre que el primer article defineix Andalusia com a nacionalitat històrica.

A la Carta catalana, el terme ‘nació’ va caure de l’article 1 –«Catalunya és una nació», deia– i va passar al preàmbul una cosa descafeïnada. Es limitava a exposar uns fets objectius: «El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit de manera àmpliament majoritària Catalunya com a nació [es va votar el 30 de setembre de 2005]. La Constitució Espanyola, al seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat». Al final, el PP va recolzar la realitat nacional andalusa, però va recórrer contra la catalana.