Mossegades a la llengua

Immersió lingüística: 15 anys de consens i 24 de politització del català

  • La llei de política lingüística va trencar el 1998 l’històric acord forjat el 1983 mitjançant una norma que no va tenir cap vot en contra

Immersió lingüística: 15 anys de consens i 24 de politització del català
4
Es llegeix en minuts
Jose Rico
Jose Rico

Cap de la secció de Política

Especialista en política catalana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A la pregunta de quan es va fer miques el consens polític entorn del català i el sistema educatiu d’immersió lingüística, la resposta és que aquest dijous es compleixen 24 anys d’aquell moment. El 7 de gener de 1998 va entrar en vigor la llei de política lingüística que regeix encara avui a Catalunya. El Parlament l’havia aprovat una setmana abans per 102 vots a favor, 25 en contra i una abstenció. Tot i que la norma va comptar amb el suport del 75% dels diputats, la votació va suposar la ruptura de la unanimitat amb què al mateix hemicicle, però en un context polític i social molt diferent, s’havia creat 15 anys enrere la primera gran regulació de l’ús del català: la llei de normalització lingüística.

Exemplifica bé el contrast entre els dos contextos el canvi del vocable ‘normalització’ pel de ‘política’ entre la primera norma i la successora. «Cap diputat diu ‘no’ a la llei del català», es va poder llegir en la portada d’EL PERIÓDICO el 7 d’abril de 1983, al costat d’una foto dels diputats dempeus i sota aquest titular principal: «Pallissa a Armada en el judici davant el Suprem». En una Espanya que encara jutjava el 23-F, el Parlament ratificava amb el vot afirmatiu de tots els partits i una sola abstenció la llei que va consolidar la immersió lingüística a les aules.

Un diputat no adscrit Joan Besa, ex del CDS, va impedir la unanimitat tot i reconèixer que estava d’acord amb la majoria d’articles, però no amb l’exposició de motius, que va qualificar de «revengista». En l’esmentat preàmbul es constataven «les prohibicions i les persecucions desencadenades contra la llengua i la cultura catalanes a partir de 1939». Un redactat que avui provocaria urticària en alguns partits de dretes, però que llavors no va ser obstacle perquè els diputats del CDS, de Centristes (marca catalana d’UCD) i d’Aliança Popular avalessin el text.

Cessions de tots els partits

El debat parlamentari va evidenciar que tots els grups havien renunciat a part dels seus plantejaments en favor del consens. Per això el diputat d’ERC Marçal Casanovas la va considerar una «llei de mínims» que quedava «curta», però «la va acceptar» perquè la resta de partits també havien fet concessions. I per això la històrica diputada del PSC Marta Mata, que va jugar un paper clau en la forja del model d’immersió, va enaltir la norma malgrat que no se li va acceptar una esmena per garantir que els alumnes no fossin «separats en aules per motius lingüístics».

El capítol educatiu es va emportar el protagonisme del ple gràcies a una eloqüent anècdota que va exposar la diputada del PSUC Teresa Eulàlia Calzada: una escola del Vallès havia respost a uns pares que pretenien matricular la seva filla en català que no era possible la inscripció perquè no hi havia cap curs del seu nivell que s’impartís en aquesta llengua, tret que es conformessin amb el fet que la nena fos escolaritzada en castellà. «Aquesta carta ha de ser irrepetible», va concloure Calzada.

Incomoditat general

Irrepetible va ser també aquell consens de 1983, forjat després de dos anys i mig de negociacions en la primera legislatura després de la restauració de la Generalitat. 15 anys després, amb Jordi Pujol encara de president però ara de bracet del PP per governar, el Parlament va donar a llum una llei de política lingüística que van rebutjar, per raons diametralment oposades, el PP d’Aleix Vidal-Quadras i l’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira. El bloc del ‘sí’ el van formar CiU, el PSC, la Iniciativa de Rafael Ribó i el Partit per la Independència d’Àngel Colom.

El debat va deixar clarament la incomoditat viscuda durant els 10 mesos d’elaboració del text i una sensació agredolça pel desenllaç, fins i tot entre els que recolzaven una norma que pot considerar-se l’origen la politització lingüística. El PP va vendre dins i fora de Catalunya que la llei acabaria amb la «convivència» perquè perseguiria amb multes els comerciants que no retolessin només en català; ERC va diagnosticar la «mort a terminis» de la llengua i va acusar Iniciativa de «thatcherisme lingüístic» per rebutjar una norma més estricta.

Notícies relacionades

De les escoles, se’n va parlar poc en aquella sessió celebrada el penúltim dia de 1997. Potser seria perquè, malgrat els argumentaris partidistes dels uns i dels altres, l’apartat dedicat a l’educació va patir poques variacions de la primera llei a la segona. Els dos textos deixaven clar que els nens «tenen dret a rebre el primer ensenyament en la seva llengua habitual, ja sigui el català o el castellà», i que l’alumnat «no ha de ser separat en centres ni en grups diferents per raó de la seva llengua habitual». Sí que es va matisar alguna cosa: la norma actual fixa que les dues llengües han de tenir una «presència adequada» en els plans d’estudi, mentre que la llei de 1983 explicitava que havien «de ser ensenyades obligatòriament».

Per cert, en l’estira-i-arronsa polític en què es va gestar la llei vigent ja es deixaven sentir i veure entitats dels dos signes. El Foro Babel va qualificar el PSC de «submissió» al nacionalisme i la Plataforma per la Llengua va regalar carbó als diputats a les portes del Parlament. El català s’havia convertit en arma política 15 anys després de l’històric consens. I encara havien d’arribar Ciutadans i el procés.