Pere Aragonès viatja a Dublín per estrènyer llaços amb el Sinn Féin

I emergeix Irlanda del Nord per dos motius. L’illa irlandesa compta amb 32 comtats, dels quals 26 formen la República d’Irlanda i, els sis restants, el territori administrat pel Regne Unit. I si, precisament, la sortida de l’Estat britànic de la Unió Europea, va donar ales a l’intent de Sturgeon de celebrar un segon referèndum a Escòcia, també ha alimentat les ànsies de celebrar una altra consulta, la de la reunificació de l’illa irlandesa. Els 500 quilòmetres entre Lough Foyle (a l’oest) i Carlingford Lough (a l’est), no només separen el Regne Unit de la República d’Irlanda, sinó la Unió Europea dels britànics.

Bé és cert que l’anomenat Protocol sobre Irlanda i Irlanda del Nord que van firmar els britànics i la UE permet que no hi hagi llocs fronterers entre els dos costats de la frontera. Amb tot, tenint en compte que en el referèndum sobre el Brexit del 2016, a l’Ulster els partidaris de mantenir-se a la UE van guanyar amb un 55% dels vots, la situació és, com a mínim, paradoxal.

Hegemonia en dos estats

El segon gran motiu de la reaparició de les aspiracions independentistes nord-irlandeses és la conversió del Sinn Féin, el que va ser el braç polític de l’IRA, en un partit hegemònic als dos costats de la frontera, tant a l’Eire (el país independent) com a l’Ulster. Un partit que ha simpatitzat amb la causa independentista catalana i que s’ha solidaritzat sempre, com recorden fonts d’ERC, «amb els presos i exiliats».

Pere Aragonès viatja aquest dijous a Dublín, i per espai de poc més de 24 hores, a estrènyer llaços amb el Sinn Féin, una força que ha viscut un procés similar, fins i tot més pausat, al d’EH Bildu, a Euskadi. Així, mentre a la força basca, aliada habitual d’ERC al Congrés i a Europa, els successors de Batasuna (Sortu) formen part de la coalició amb altres forces que mai han donat suport a la lluita armada (com Eusko Alkartasuna), el Sinn Féin és la translació directa d’aquell partit al qual la BBC, entre el 1988 i el 1994, va censurar la veu dels seus líders. Sobretot a dos: Gerry Adams i Martin McGuiness.

Aragonès, de fet, s’entrevistarà, divendres, amb les successores de tots dos. D’una banda amb Mary Lou McDonald, la primera europarlamentària de la força el 2009 i presidenta del Sinn Féin des del 2018, quan va succeir Adams. McDonald va fer que el Sinn Féin fos la força més votada en les últimes eleccions en la república, tot i que s’hagués de conformar amb ser líder de l’oposició, per allò dels pactes.

Doble victòria sense premi

I de l'altra, amb Michelle O’Neill, vicepresidenta del partit i líder a Irlanda del Nord. De família inequívocament vinculada a l’IRA i ‘afillada’ política del mateix McGuiness, un dels negociadors dels acords del Divendres Sant, O’Neill va guanyar les eleccions autonòmiques a l’Ulster, tot i que no pot governar pel bloqueig que mantenen les forces unionistes.

Hi ha un fil que uneix aquest Sinn Féin del segle XXI i l’SNP escocès de Sturgeon amb el qual pretén Oriol Junqueras i Pere Aragonès per a ERC i és que les forces illenques (britànica i irlandeses) la voluntat de presentar-se més enllà d’una força independentista, en concret, com l’alternativa popular d’esquerres, davant el poder establert.

Notícies relacionades

"S’ha de tractar Aliança Catalana com Vox"

Illa, centre dels atacs en un debat marcat pel finançament i l’amnistia

Dijous, gairebé acabat d’aterrar a Dublín, Aragonès visitarà Bertie Ahern, president de la República d’Irlanda entre el 1997 i el 2008, quan va dimitir entre sospites de corrupció. Ahern –del Fianna Fáil, el partit que va fundar Éamon de Valera el 1926, precisament, com a escissió del Sinn Féin– és un dels artífexs de l’acord de pau de Divendres Sant i va participar, també, en les converses que van conduir al procés de pau a Euskadi.

Finalment, també divendres, el president visitarà la principal organització que treballa per la defensa i la promoció de l’irlandès, Conradh na Gaeilge o Lliga Gaèlica. Fundada el 1893, va ser una de les entitats que va liderar la campanya que va aconseguir l’oficialitat de l’irlandès a la Unió Europea (un altre dels cavalls de batalla intergeneracional de la política catalana), aconseguida definitivament l’1 de gener del 2022.