Bon estiu, perquè el que vindrà després pot ser l’Apocalipsi

Que l’adversari reconegui que vas per endavant és un dels escenaris més favorables en política. Li passa al PP a Espanya quan el CIS el considera guanyador. I li ha passat aquesta setmana al PSC amb l’enquesta del CEO en la qual li arriben a donar fins a 42 diputats, un resultat d’escàndol en l’era de la fragmentació. És cert que el bloc independentista continua sumant la majoria, però, atesa la inestabilitat de Junts, s’obren moltes possibilitats per a Illa. A les seus de Pallars s’escampava aquesta setmana la satisfacció pel resultat de moltes hores de carretera i per l’efecte d’arrossegament per a les candidatures municipals. Haurien de treure més pit a Ferraz d’un fet insòlit: Catalunya és l’únic territori on l’enfonsament de Ciutadans alimenta el creixement socialista. Això no passa a la resta d’Espanya, on els escapats dels taronges acaben recolzant el PP. Només amb aquest indicador, la Moncloa n’hauria de tenir prou per no ficar les seves urpes en la candidatura del PSC a Barcelona.

Els republicans catalans són molt sensibles a les enquestes. La del CEO tranquil·litza d’una banda: incrementen l’avantatge respecte a Junts, però veuen com el PSC es consolida al capdavant. S’allunya el somni d’augmentar la base per l’esquerra. Això pot frustrar les bases de l’àrea metropolitana i de Barcelona que esperaven augmentar o consolidar el sorpasso. En el cas d’Ernest Maragall, aquest efecte pot sumar-se al d’una certa recuperació de Junts de la mà de Xavier Trias. Una tempesta perfecta. Esquerra es consolida com el partit més organitzat de l’independentisme, però comença a notar la falta d’èpica i de lideratge fora de la gestió. La fórmula de Junqueras fent d’Arzalluz no funciona en l’era de les xarxes i Rufián, a qui alguns volen convertir en l’estrella de la campanya municipal, suma en molts llocs però resta en d’altres. Nervis. 

L’assassinat polític homeopàtic de Laura Borràs passarà als annals del maquiavel·lisme. La presidenta del Parlament s’ha immolat com les víctimes de la màfia siciliana, a les quals lligaven de mans i pel coll i que, a l’intentar deslligar-se, el que feien era ofegar-se. Borràs ha caigut a les mans dels seus incondicionals, que l’han portat en processó fins al patíbul. Turull, un culo di ferro tradicional, ja fa i desfà Junts 15 dies després de guanyar el congrés sense necessitat d’enfrontar-se amb la candidata, sinó contemplant la seva sortida d’escena, plàcidament, sense una gota de sang. Aclarida aquesta incògnita, n’hi queden algunes de més rellevants: a qui promourà en la presidència del Parlament, a qui convertirà en la persona forta del partit en el Govern, qui serà el candidat o candidata a Barcelona i qui encapçalarà la llista al Congrés. Un d’aquests quatre acabarà com a líder electoral de Junts en la pròxima contesa autonòmica. Apostin. 

El CEO donava baixes expectatives a En Comú Podem i molt bones al PP. Als d’Albiach no els prova bé l’alineament amb Yolanda Díaz o, més ben dit, que la seva aposta no arrenqui. Mentre que Feijóo posa Alejandro Fernández per davant de Vox. Cara i creu. Els primers dependran de Colau, que només serà alcaldessa si és la llista més votada. I el segon ha de pagar el pecat de recolzar Casado i renunciar al comandament orgànic per seguir en el cartell lectoral. Tot molt agafat amb pinces per resistir la tempesta perfecta de tardor: preus disparats, escassetat energètica i tipus alts. Als Estats Units, ja és recessió.