El full de ruta dels ‘caducats’ Trevijano i Lesmes per controlar el canvi en el TC

Aquest Ple del 13 de setembre, si fos convocat aquell dia, pot ser el de les barricades. Perquè González-Trevijano ha fet arribar al Govern que té majoria per evitar que els dos nous magistrats de l’Executiu prenguin possessió si, al seu torn, el CGPJ no anomena els dos que li toca designar.

Els magistrats de l’encara actual TC doncs, descansaran. Assumptes urgents que s’havien de debatre al juny, segons promesa de González-Trevijano, com el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de l’avortament, pendent des del 2010 (sí, 2010), han quedat en foc d’encenalls; o el recurs d’empara del diputat Alberto Rodríguez, expulsat de les Corts per la presidenta Meritxell Batet l’octubre del 2021 –després de mantenir contactes amb el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena–, en el qual l’exdiputat exigia mesures cautelars urgents, es queden a l’espera. No hi ha pressa. Si el recurs contra l’avortament ha esperat dotze anys, ¿passa alguna cosa si el de Rodríguez espera des de fa vuit o nou mesos? La pèrdua de credibilitat i utilitat del TC ja ha sigut guanyada a pols amb les seves nul·litats partidistes de les lleis del Govern durant la pandèmia.

El «no passaran» del PP

Però anar-se’n de vacances no suposa abandonar plans el full de ruta del qual a grans traços està dissenyat. El plantejament del Partit Popular i dels magistrats que s’aferren a la seva cadira és «no passaran», amb referència a la gairebé inevitable majoria progressista en el Tribunal Constitucional després del nomenament pendent dels quatre magistrats (juntament amb el venciment dels mandats de González-Trevijano i Narváez hi ha els del progressista Juan Antonio Xiol, actual vicepresident, i Santiago Martínez-Vares, conservador, que han de ser substituïts per qui voti el CGPJ).

La majoria es forma amb els dos que designa el Govern, i almenys un dels dos que hauria de nomenar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en substitució de Xiol.

Aquests tres nous del sector progressista, o un d’aliat a ell, sumats, als quatre membres que es mantenen (Cándido Conde-Pumpido, María Luis Balaguer, Ramón Sáez i Inmaculada Montalbán) sumen set, contra els dos nous del sector conservador, que s’afegiran als tres que es mantenen en el tribunal (Ricardo Enríquez, Concepción Espejel i un altre, donant per fet que el dimitit Montoya serà reemplaçat per un magistrat de la seva mateixa orientació conservadora), formant un grup de cinc.

Això és: 7 a 5.

Aquest, doncs, és el paisatge abans de la batalla. I aquest paisatge no és acceptat per la dreta judicial i mediàtica, i viceversa, que es planteja defensar una línia maginot que envolti el TC. I en el pitjor dels casos, optar per un mal menor.

La primera opció és insistir en el que González-Trevijano i Carlos Lesmes ja han advertit a la Moncloa i a la ministra de Justícia, Pilar Llop, en tots els actes en els quals han coincidit en els últims mesos: els quatre nomenaments han de ser simultanis. Si són només els dos del Govern, no passaran.

Aquest plantejament que la dreta mediàtica aireja als quatre vents no té fonaments jurídics. El mateix González Trevijano va recolzar el 2016 –quan no estava en joc la seva butaca com ara– una sentència que autoritzava la renovació parcial quan no es reunien «circumstàncies normals», però el fet és que amb la nova reforma legal del Govern, el CGPJ està en condicions de nomenar els dos magistrats que li correspon.

Però és que no vol. Per això el Govern ha dit que, si el 13 de setembre no hi ha aquests dos nomenaments, l’Executiu sí que complirà i designarà els dos magistrats que li toca al complir-se nou anys (durada del mandat) i tres mesos de pròrroga.

La dreta mediàtica ara exhorta González-Trevijano i Lesmes a impedir-ho. «Quien quiera ser pastor de ganado / Debe tener ganado de quien ser pastor», va anotar al manuscrit contra Salazar el 1935 el poeta i escriptor portuguès Fernando Pessoa, segons relata José Barreto, editor dels escrits sobre el feixisme, la dictadura militar i Salazar. L’escriptor lusità identificava «guanyat amb un poble inert», però aquestes línies serveixen també per a aquells que ara mateix estan exhortant González-Trevijano i Lesmes a actuar, utilitzant, per part d’aquest últim, la disposició dels vocals conservadors del CGPJ que van rebutjar la qualitat d’idoneïtat al candidat a fiscal general de l’Estat (FGE), Álvaro García, per fer ara esllanguir-se l’elecció dels dos magistrats durant mesos.

Lesmes té el seu cor

Lesmes, segons s’ha informat, va convocar per al 8 de setembre un ple del CGPJ a fi d’adoptar una posició sobre els dos magistrats a designar ara que és possible.

I Lesmes també té el seu cor: passar, com ha passat amb els seus antecessors, a ser magistrat del Tribunal Constitucional. Per a això, compta que la pilota per a ell està en la línia de penal: el lloc de Montoya.

La dreta mediàtica utilitza per mobilitzar els seus l’argument que el Govern proposarà nomenar el magistrat de la Sala Penal de l’Audiència Nacional José Ricardo de Prada, ja vetat per Pablo Casado el 2018 ¡Vade retro!

Problema: el Govern no sol nomenar jutges sinó catedràtics o catedràtiques perquè els jutges solen ser proposats pel CGPJ i solen ser magistrats del Tribunal Suprem. Fonts governamentals ratifiquen que aquesta és la seva posició actual.

Quant a la dreta, és bastant normal que impulsi en el CGPJ la candidatura d’un expresident de l’Associació Professional de la Magistratura (APM). Això va passar amb Ramón Rodriguez Arribas, Santiago Martínez-Vares... i pot tornar a passar en aquesta ocasió amb un altre expresident d’APM, el magistrat de la Sala Segona Pablo Llarena.

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Precisament, Llarena seria la peça ideada –tot i que n’hi ha d’altres com la d’Antonio del Moral– per «mantenir a ratlla» Conde-Pumpido, procedent de la Sala Segona.

Si és inevitable la majoria progressista, la dreta busca desesperadament una última possibilitat de defensar la línia maginot entorn de la presidència. Això passa per impedir que Conde-Pumpido sigui el pròxim president. S’han de cordar els cinturons.