Feijóo no arrisca i confia en el vent a favor de les enquestes

«El debat de l’estat de la nació va acabar quan va acabar el cara a cara de Pedro Sánchez amb Cuca Gamarra», es va sentir aquest dijous al passadís del Congrés. Poques vegades, el president del Govern surt tan airós de l’examen del principal partit de l’oposició en el debat més important de l’any. Sobretot, en una conjuntura com l’actual, amb una inflació que ja ha superat el 10% i una incertesa econòmica total per la guerra llançada per Rússia. 

Costa trobar un alt càrrec del partit que estigui clarament satisfet amb el resultat del debat. De l’anàlisi que tres membres de la cúpula del PP, dos parlamentaris i dos barons territorials fan queda clar que van arribar massa confiats. Van pensar que «enfonsarien una mica més Pedro Sánchez», en paraules d’un líder autonòmic del partit. Malgrat això, continua aquesta font, «aquest debat li ha donat oxigen». Assenyala dues raons: la falta de «concreció» de l’«alternativa» que suposa Alberto Núñez Feijóo i la «reconciliació» amb ERC i Unides Podem.

Gamarra, la secretària general del PP i també portaveu del grup parlamentari, va ser l’encarregada de posar cara a un partit que està aprenent, estratègicament, a viure sense el seu líder en el Congrés. Aquesta circumstància està obligant Feijóo a inventar-se el seu propi estil. Aquesta vegada va voler ser a l’hemicicle, seguint l’intercanvi entre Gamarra i Sánchez, però no va parlar al passadís per comentar com l’havia vist. Va ser una decisió pensada. Dies abans, el pla era que la diputada pressionés el cap de l’Executiu des de la tribuna i ell, el líder del PP, des dels micròfons amb què els periodistes l’estaven esperant fora.

Tampoc va aclarir ni aquell dia ni l’endemà què li semblava l’anunci de la creació de dos nous impostos a la banca i les elèctriques que havia llançat el president del Govern en el discurs. Va trigar més de 48 hores a comentar si recolzaria els nous gravàmens. Al final ho va fer, però ni tan sols en persona, sinó que els seus portaveus van fer saber que hi estan en contra perquè temen que acabin repercutint els clients.

Però si hi ha una cosa que Feijóo ha demostrat aquesta setmana és que prefereix aparèixer com un desubicat en la voràgine política madrilenya abans que equivocar-se. «Em recorda a Mariano Rajoy, que durant uns mesos el 2011 es va adonar que podia guanyar sense parlar», apunta un senador. L’expresident del PP i del Govern va arrasar aquell any amb la majoria absoluta mai vista en el seu partit: 186 diputats. Va vèncer amb molta folgança Alfredo Pérez Rubalcaba, que havia agafat les regnes que li havia cedit José Luis Rodríguez Zapatero, abrasat per les conseqüències de la crisi del 2008.

Com en el futbol

Notícies relacionades

Una carta redactada pel president

Sánchez irromp en la campanya electoral

I si Feijóo pot ser conservador, com els equips de futbol molt defensius, és perquè gaudeix d’unes enquestes des que va arribar a dalt del partit que l’emparen. Aquest motiu és assenyalat per tres dels dirigents del PP consultats per a aquesta crònica. Segons el sondeig de GESOP per a EL PERIÓDICO del mes passat, Feijóo podria treure 144 escons si hi hagués eleccions ara. Sánchez, 96. Els conservadors veuen el seu líder «fort» i «creïble», i creuen que Sánchez és «més agosarat» perquè «va perdent».

Respecte al fet que Gamarra (en coordinació total amb el seu cap de files) fes d’ETA un dels eixos principals de la seva intervenció davant Sánchez, hi ha divisió d’opinions a mesura que passen els dies. Un diputat es mostra sorprès per «no centrar-se en l’economia, que és el que els espanyols estan patint ara» i «tornar a un dolor que és del passat», amb referència al terrorisme. Un baró coincideix que «va semblar un discurs d’una altra dècada». Tanmateix, una dirigent del comitè de direcció justifica l’estratègia perquè posa en evidència les aliances de Sánchez amb EH Bildu i «radicalitza» el dirigent socialista. «D’aquesta manera tenim més espai de centre per a nosaltres», afegeix. «És difícil que el PP abandoni aquest assumpte després de tantes dècades. És un tema nuclear per a nosaltres», raona el senador.