¿Li pot interessar a Feijóo que el diàleg amb Catalunya funcioni?

Aquesta etapa de diàleg s’ha plantejat fins ara com una negociació entre governs. Per al de Madrid és una manera de col·locar-lo en les seves relacions habituals amb les comunitats autònomes. Per al de Barcelona és alimentar l’estètica bilateral com a avantsala de la independència. Segurament, el diàleg només podria començar pels governs. Si aquest intent actual dona algun fruit, llavors hauran d’intervenir altres actors perquè, sense partits i sense parlaments, el que es pot acordar és lleuger i volàtil. L’ala il·liberal de Junts voldria plantejar el següent pas com una negociació entre «l’Estat» i els independentistes. Com si Espanya no fos una democràcia i Catalunya no fos una nació tan diversa com l’espanyola. L’ala conservadora del PSOE voldria mostrar a l’independentisme que la seva força a Barcelona no és res en el marc espanyol, de manera que portar l’assumpte a les Corts seria condemnar-lo al fracàs. Però qualsevol persona que vulgui recompondre la posició de Catalunya a Espanya sap que això ha d’afectar les lleis i, per tant, implicar els parlaments i els partits. I, segons quines lleis, implicaria partits que no estan en els governs. ¿Potser no li interessa a Alberto Núñez Feijóo que això no s’emboliqui i doni ales a un Vox retroalimentat pels il·liberals de Junts? ¿Potser no li pot interessar a Illa que, arribat el cas, tingui el camí aplanat si governa en la Generalitat mentre el PP mana a Madrid? Tota persona que visqui amb els peus a terra sap que aquest diàleg ha d’avançar entre governs i serà una via de solució quan els superi.

Aquest brot de diàleg que se substanciarà divendres en l’entrevista entre presidents versa, segons l’acordat, sobre mesures per desjudicialitzar el mapa polític català. Per al PSOE és una manera de posar-se una samarreta que digui «no som el PP» i per a Esquerra és el camí per acompanyar els que se la van jugar l’1-O. Aragonès ha donat l’ordre de «no deixar cap soldat enrere». I Sánchez ja ha carregat tot el pes en la policia patriòtica de Fernández Díaz. Però, a més d’arreglar les destrosses del passat, perquè el debat independentista es gestioni d’una altra manera fan falta canvis legislatius que limitin millor la persecució dels delictes i la persecució de les idees. Però això és impossible mentre segueixi l’«ho tornarem a fer», perquè això és una fàbrica de futurs perseguits per la justícia.

Si el diàleg acabés demà, no hauria deixat de ser una manera de passar el temps entre governs mentre s’ajudaven en els respectius parlaments. ¿Què es pot esperar d’aquesta pròrroga mútuament desitjada? A tot estirar, algun canvi legislatiu que ajudi l’Advocacia de l’Estat i la Fiscalia a evitar les peticions de presó si ho consideren oportú en els casos oberts. Com a mínim que l’Estat tingui Pressupostos per afrontar la inflació. Si ningú està disposat a donar passos no previsibles, és difícil que això doni per a gaire, tot i que, vist des de la perspectiva de fa tres anys, no és poc.