¿Per què els anys 20 dels segles XX i XXI s’assemblen tant?
Als ulls d’un profà, els grans mals del segle XX van ser larvats als anys 20. De la mateixa manera que l’era de benestar mai vista en la història de la humanitat va sorgir de les decisions que es van prendre en la dècada dels 50. El 1922, la inflació a Alemanya va ser del 70% com a conseqüència dels pagaments als quals havia de fer front per haver perdut la Primera Guerra Mundial. El 2022, la inflació germànica és del 7,5% com a conseqüència de la seva dependència del gas rus. El món d’avui és, en bona mesura, el resultat de la forma com va acabar la guerra freda posterior a la derrota de Hitler. El 1922 s’anaven configurant els partits comunistes a mig món, encoratjats per la Rússia de Lenin. El 2022, l’extrema dreta governarà una autonomia dins de la UE encoratjada per la França de Le Pen. El 1922, Espanya bombardejava el Marroc i el 2022 ha decidit convertir-se en el seu aliat. 100 anys després, la lluita per les matèries primeres i l’energia, l’extremisme ideològic i la geoestratègia tornen a convulsar la política. Sort que Fukuyama va proclamar el final de la història.
----------------------------
Banalitzar l’extrema dreta
A certs dirigents del PP i a alguns periodistes els recomanaria, abans de parlar de Vox en públic, que rellegeixin dos llibres. El primer, ‘Sostiene Pereira’, d’Antonio Tabucchi, una magnífica història de l’ascens al poder del feixisme a Portugal. El segon, ‘L’ou de la serp’, escrit per Eugeni Xammar durant l’ascens de Hitler al poder. Els totalitarismes, d’una o altra ideologia, guanyen eleccions democràtiques quan les opinions públiques els banalitzen, els riuen les gràcies. Iñaki Oyarzábal, de la nova executiva del PP, acaba d’aplaudir el pacte del seu partit amb Vox a Castella i Lleó perquè els d’Abascal no són el mateix que Le Pen. Una condescendència que ha recordat l’expressió d’«aquells nois» que utilitzava Xabier Arzalluz per referir-se a ETA i que tant crispava Jaime Mayor Oreja i la seva teoria dels que remouen les branques i els que en recullen les nous. El poc entusiasme de Jean-Luc Mélenchon per demanar el vot contra Le Pen seria també un cas de banalització de l’extrema dreta. El subtext de molts dels editorials sobre la investidura de Mañueco no fa més que reivindicar que el PP té el mateix dret a governar amb Vox que el PSOE de fer-ho amb Podem. I el cert és que ni el PP ni el PSOE van fer res per impedir-ho, ni abans ni ara. La proposta de Núñez Feijóo de donar pas al partit més votat d’entre els dos trencaria aquest malefici, però no ha trobat acollida.
------------------------------
Una UE d’energies renovables
La Unió Europea va sorgir en un primer moment per evitar una altra guerra francoalemanya. El 1952 es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Va ser un èxit aclaparador. Avui seria necessari convertir la UE en una gran comunitat energètica per pilotar la transició cap a les energies renovables. Putin està jugant amb els europeus que el critiquen a plens pulmons però que des de l’inici de la guerra li han pagat 35.000 milions d’euros per comprar gas i petroli. La UE ha de tenir una política energètica comuna per poder afrontar operacions com la que es va fer en l’àmbit sanitari de compra conjunta de vacunes. Alemanya i França no poden continuar buscant un diferencial de competitivitat en el mercat interior apostant uns pel gas i els altres per l’energia nuclear. Perquè l’únic avantatge competitiu acaba sent per a Putin o per a tota mena de dictadors.
--------------------------
Els mals venen de 1989
Potser és el moment de corregir Fukuyama i proclamar que la història no és un accident polític, sinó part de la condició humana. Potser Hegel no va inventar la dialèctica, sinó simplement la va descobrir. Potser els russos no van viure els esdeveniments de 1989 com una victòria del capitalisme sobre el comunisme, sinó com la seva derrota davant Occident, i el que encarna Putin és el ressentiment, o almenys se n’aprofita. Potser l’obertura de nous mercats, encara que siguin tan grans com el xinès i el rus, no justifica fer els ulls grossos amb el respecte dels drets humans. Potser és el moment de repensar si les presses de Reagan, Thatcher i XKohol1989 van ser males conselleres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
