El trist viatge de la Marina: supervivent del maltractament a punt de ser «sense sostre»

«És que no sé ni per on començar a explicar-t’ho, de veritat», afirma la Marina. Està tan nerviosa que es perd en la seva pròpia història: cap enrere, cap endavant... És difícil ordenar el caos. Primer, l’urgent: fa uns dies, l’Ajuntament de San Martín del Rey Aurelio li va entregar un informe de ruïna de la vivenda que va comprar amb els pocs diners que tenia (aporta a aquest diari el document). En canvi, el consistori –a preguntes de ‘La Nueva España’, diari pertanyent al mateix grup editorial que aquest mitjà– va afirmar no disposar d’aquest expedient. «Malgrat ser víctima de violència de gènere, malgrat que tot el que tenia va ser per a aquesta casa... Ningú pot ajudar-me». S’encongeix d’espatlles, sospira. I dues paraules que trenquen el cor: «Estem sols».

Ella i els seus dos fills, que van fer mil quilòmetres de carretera per viure. Quan van arribar a El Entrego, el petit tenia quatre mesos. «Ho vaig fer per allunyar-me d’aquesta persona (el seu agressor, segons la sentència dictada juntament amb l’ordre d’allunyament) i també perquè a Astúries és més barat viure. Vaig trobar per internet lloguers molt barats». Amb el que tenia estalviat, se’n va anar a viure de lloguer per començar una nova vida. I aviat va sorgir una oportunitat que no havia ni buscat: li oferien adquirir una vivenda, petita però bonica, a San Martín. Va fer comptes: «Podia arreglar-me per viure un temps de lloguer mentre preparava una mica la casa, i després anar arreglant-la a poc a poc perquè quedés superbonica. Volia tenir la llar que mai vaig tenir, ja ho saps. Un lloc al qual tant els meus fills com jo sempre puguem tornar».

Per fi se sentia forta. Per fi començava a sentir-se fora de perill. «Era una casa molt barata, això és veritat. I, per estar segura que ningú m’enganyava, vaig consultar a l’ajuntament si la vivenda tenia cèdula d’habitabilitat». La resposta, afirma ella, va ser «un sí rotund». Va trucar a un arquitecte perquè revisés l’immoble, abans d’iniciar els plans d’obra. «Tampoc em va dir res, així que vaig seguir endavant». Va comprar material, pladur, eines. El somni creixia, el compte bancari minvava.

El termini per mudar-se a la nova casa, amb una zona habitable mentre continuava amb l’obra, acabava aquest mes. Un termini que es va marcar ella, estimant els diners que li quedaven per continuar de lloguer abans de fer el pas. Fa uns dies, va anar a empadronar-se. I va sentir el pes del món a sobre: «Va ser llavors quan em van dir que la casa estava en estat de ruïna, que no podia viure allà perquè suposava un perill per a mi i per als meus fills. De sobte, em vaig veure sense casa i amb el lloguer a punt de finalitzar».

Notícies relacionades

Castella i Lleó, Astúries i les Canàries davant el foc

Les flames avancen i ja calcinen el 7% de tota la província d’Ourense

I sense mitjans per tirar endavant. Perquè, afirma, «em vaig gastar tots els estalvis a la casa, vaig demanar un préstec personal per a l’obra». L’últim mes, un altre cop, li van baixar l’assignació de l’ingrés mínim vital: «Em corresponien una mica més de 800 euros per ser mare soltera de dos nens, em van ingressar 301 euros. Això està en mans de Serveis Socials, però no és el que més em preocupa. El que em fa perdre la son, de veritat, és que ens quedem sense un sostre». Tenia previst buscar una feina, té més de 3.000 dies cotitzats als seus 36 anys, però estava esperant que els nens creixessin una mica: «No tinc amb qui deixar-los i el petit era molt nadó quan vam arribar».

Ningú la pot ajudar. Ni tan sols com a víctima de violència de gènere: «M’han dit que no em correspon una vivenda d’emergència, ni una casa d’acollida, perquè no estic en perill imminent. No estic en perill imminent perquè he procurat, durant els últims mesos, posar-me fora de perill». Afirma la Marina que l’única solució que li han proposat, extraoficialment, és que se’n vagi a casa d’«un amic o familiar llunyà» mentre tot millora. Diu que no li sembla resposta, mira a dalt de casa seva. S’encongeix d’espatlles: «No soc d’aquí, no tinc ningú». Una altra vegada, les dues paraules que trenquen el cor: «Estem sols».