¿Junts sense Puigdemont? Pros i contres d’un possible divorci

L’impacte de Puigdemont en un projecte nou i creat a imatge i semblança seva és evident. No són pocs els que admeten sense embuts que no haurien fet el pas si no fos pel poder del seu lideratge, que arrossega molts fidels més enllà de les sigles. La prova que l’expresident és un actiu potent és que va guanyar el duel electoral independentista a Oriol Junqueras (ERC) amb una candidatura forjada contra rellotge el 2017, que va prescindir de gran part dels dirigents de l’antiga CDC; que va aconseguir un milió de vots en les europees del 2019 i que va tornar a encapçalar (aquesta vegada simbòlicament) la llista de Junts l’any passat, quan Laura Borràs va quedar només un escó per sota d’ERC.

La Crida, el Consell...

Sota la batuta de Puigdemont es va crear la Crida Nacional per la República, que en poques setmanes va aconseguir superar els 50.000 associats, si bé es va desfer dos anys després. I ara, el Consell per la República, que també lidera l’expresident, ja compta amb més de 102.000 integrants. Altres fites són el míting multitudinari de Puigdemont a Perpinyà el febrer del 2020 davant més de 100.000 persones (el doble segons l’organització).

L’anàlisi interna és que sense la seva presidència no es perdrà múscul perquè Puigdemont no estriparà el carnet, seguirà a disposició de Junts i, a més, es confia en una arribada de suports procedents del municipalisme del PDECat. Així mateix, en les pròximes eleccions europees, el 2024, si l’expresident vol mantenir el seu escó, s’haurà de presentar sota el paraigua... de Junts.

Els possibles successors

D’altra banda, diversos dirigents consultats admeten que sense l’expresident la guerra fins ara subterrània pel poder en el partit sortiria a la palestra. Junts és un projecte amb diferents lideratges: el secretari general, Jordi Sànchez, té una certa contestació interna; la candidata electoral i ara presidenta del Parlament, Laura Borràs, manté un alt protagonisme mediàtic i no renuncia a res; i els que van ser presos del procés, en especial Jordi Turull i Josep Rull, exconsellers de procedència convergent, tenen el que es denomina una certa «tropa», és a dir, bases que els recolzen.

Turull nega estar competint amb Jordi Sànchez pel poder, però gaudeix de gran popularitat. No en va, la marxa en la qual va recórrer bona part de Catalunya després d’aconseguir l’indult va aconseguir un gran suport d’independentistes.

Els tapats

Notícies relacionades

El Suprem no modificarà la situació de Puigdemont: si ve a Espanya se’l detindrà

La justícia europea nega la immunitat a Puigdemont però dona per suspeses les euroordres

Altres figures sobre les quals es marcaria una gran incògnita són les de l’actual vicepresident del Govern, Jordi Puigneró. Inicialment, era l’ungit per Puigdemont per ser candidat. Juntament amb tots aquests noms emergeix amb força el del conseller d’Economia, un Jaume Giró que ha aconseguit aprovar uns pressupostos en temps i forma, ha exhibit cintura política i un gran equilibri entre possibilisme i combativitat secessionista.

Noms a part, la pregunta és: sense Puigdemont, ¿quin serà el full de ruta d’una formació en la qual conviuen des dels més radicals unilateralistes a pragmàtics de tota la vida?