Bombes casolanes, segrestos i guerra bruta: 45 anys del terrorisme independentista canari

Aquell primer atemptat, l’1 de novembre de 1976, al llavors edifici de Galerías Preciados va causar únicament danys materials, però, no obstant, va representar un gran impacte social malgrat que els seus efectes físics van ser mínims.

La Transició política acabava de començar a Espanya i les illes vivien un moment crític: una gravíssima situació econòmica (la primera gran crisi turística) i l’abandonament espanyol del Sàhara, que es traduïa en la gairebé desaparició total de l’activitat pesquera al banc canariosaharià i la seva reexportació comercial a l’Àfrica, «que era la segona pota dels anomenats ports francs», segons indicava la premsa de l’època.

Antonio Cubillo, avesat líder del MPAIAC, va saber jugar no només les cartes comentades anteriorment, queixant-se en els seus discursos de l’imperialisme de l’Estat explotador i caciquista sobre la castigada població de les Canàries, sinó que també va sumar a la seva lluita independentista l’intent de venjança d’Algèria contra Espanya per l’entrega del Sàhara al Marroc.

De fet, abans d’aquell primer atemptat a Galerías Preciados, el terrorisme canari s’havia estrenat amb el segrest, finalment fallit, d’un petit barco mercant canari a alta mar quan dos militants independentistes enrolats als efectes van intentar desviar-lo al port d’Orà. Les autoritats algerianes, no obstant, es van negar a admetre l’atracada del barco, i el MPAIAC va optar per avortar aquella operació i els segrestadors es van llançar per la borda del vaixell i van guanyar la costa algeriana nedant. Mai van ser detinguts. «Tot i que amb el pas del temps es van convertir en una cosa gairebé marginal, sí és cert que tenien cert impacte internacional amb els atacs als pesquers al banc canariosaharià, que es va cobrar fins i tot alguna víctima», afegeix Laína.

Resposta armada al desencant

El nacionalisme canari sorgeix a l’arxipèlag en un moment caracteritzat per l’oposició al franquisme, les lluites obreres i, com s’assenyalava anteriorment, la influència dels processos de descolonització del continent africà i tot el que allò va suposar per a la ja tocada economia de les illes Canàries.

Per si amb això no n’hi havia prou, a finals de 1959 el règim de Franco executa Juan García, ‘el Corredera’, un fet que commociona l’opinió pública i desperta a la societat de les illes més consciència política, tendència que, unida al descontentament popular existent, s’acabaria materialitzant en l’aparició del moviment Canarias Libre, a Gran Canària, el 1961.

Aquell grup inicial el formaven activistes d’esquerres com Fernando Sagaseta, Carlos Suárez, Armando León i Andrés Alvarado, tots ells posteriorment membres del PCE; també intervindrien en la seva formació sectors ja vinculats al Partit Comunista d’Espanya, entre ells Agustín Millares Sall. Canarias Libre va acabar tenint poca incidència a les illes, i amb prou feines es va organitzar fora de Gran Canària tret del cas d’algun petit grup, que es coordinava a Tenerife, i entre els fundadors del qual destacava l’advocat laboralista Antonio Cubillo.

L’acció del moviment originari es basava, principalment, en la difusió de pasquins i pamflets i la realització de pintades. També van crear, el setembre de 1961, la bandera canària amb el blanc, blau i groc, sorgida per la superposició dels colors de les banderes de les dues províncies. Posteriorment, el MPAIAC afegiria a aquest emblema set estrelles verdes i, si bé va ser adoptada per altres forces polítiques de diferents tendències posteriorment, en un primer moment aquesta ensenya va representar les reivindicacions de l’independentisme.

Però tornant a Cubillo i l’acció armada del grup independentista que funda, l’advocat parteix des de l’illa de Tenerife a l’exili i s’instal·la finalment a Algèria, on crea el 1964 el MPAIAC i, 12 anys després, les Fuerzas Armadas Guanches, el braç armat del MPAIAC, grup que s’esmenta, per exemple, a les suposades cartes d’extorsió que van rebre alguns empresaris turístics de les Canàries per part del grup terrorista.

«Com a governador civil, una de les meves obligacions era mirar de combatre i controlar el MPAIAC. Eren pocs, però donaven la seva guerreta», recorda Laína González, que insisteix en un altre detall: «Eren més sorollosos que actius».

Entre d’altres, l’exgovernador civil es refereix, per exemple, al ball de xifres que sobre accions terroristes anunciaven els de Cubillos davant les dades reals de l’època. Mentre el líder del MPAIAC, segons les seves pròpies declaracions, assegurava que el grup va col·locar unes 200 bombes, altres fonts diuen que no van ser més de 28 «els petards» que va fer explotar el moviment terrorista.

No obstant, aquest ball de xifres no ha de restar gens ni mica d’importància a la realitat de la banda i les conseqüències dels seus actes, en especial els morts que van provocar i, també, els nombrosos ferits.

La seva víctima més directa va ser, el 1978, l’artificier de la Policia Nacional Rafael Valdenebros Sotelo, cordovès de 27 anys, a l’intentar desactivar un artefacte carregat amb dos quilos d’explosius localitzat a la teulada d’una sucursal del Banco de Vizcaya a San Cristóbal de La Laguna, a Tenerife.

Pare de dos fills de dos anys i set mesos, respectivament, Valdenebros portava només mig any a la brigada especial de desactivació d’explosius de la Policia Nacional a Tenerife quan es va desplaçar fins a la zona per desallotjar l’àrea i intentar neutralitzar l’artefacte, que contenia vuit cartutxos de goma-2.

«En aquell infaust servei al carrer Tabares de Cala, el funcionari va arribar a localitzar l’artefacte, va acordonar la zona i es va dirigir a mig carrer per a la seva manipulació. Va ser en aquell moment quan li va esclatar a la mà. El policia», recollia ‘El Día’ sobre això, «es cobria el cap i el cos amb un escut. Malgrat tot, l’explosió li va ocasionar lesions molt greus», s’exposa a la primera notícia sobre el succés.

Havia patit lesions diverses pel cos i les complicacions posteriors van acabar provocant-li la mort. En el seu funeral, el capità general de les Canàries, tinent general Prada Canillas, va dir: «Un home que és afectat per una bomba del MPAIAC perquè no volia que hi hagués ni víctimes ni danys materials és un home que mor per defensar el poble canari, per amor a la pàtria».

Tanmateix, i tot i que el MPAIAC i Cubillo sempre van mirar de desvincular-se de la catàstrofe aèria de Los Rodeos de 1977, aquesta és, segons la justícia —vegeu la nota a la pàgina 2 d’aquest Dominical—, l’acció més luctuosa relacionada amb el grup armat.

El 27 de març de 1977 col·lideixen a la pista dos Boeing a l’aeròdrom de Tenerife en un accident que va costar la vida a 583 persones. L’origen del xoc va ser una sèrie de missatges que tant la torre de control com els pilots no van saber entendre, però la realitat és que els dos aparells van acabar rodant per la pista de l’aeroport de Tenerife per l’explosió d’una bomba a l’aeròdrom de Gando, a Gran Canària, que va deixar vuit ferits de diversa consideració, entre els quals hi havia una florista, Marcelina Sánchez Amador, que va passar la resta de la seva vida amb seqüeles arran de l’atemptat, sotmesa a nombroses intervencions quirúrgiques fins a la seva mort, el 1993, als 41 anys.

Amb aquest saldo de ferits, les autoritats es van prendre molt seriosament aquella jornada una segona trucada alertant sobre una altra bomba: van decidir tancar les instal·lacions.

L’aeroport de Los Rodeos es va congestionar ràpidament, amb avions estacionats que bloquejaven l’únic carrer de rodatge i forçaven els aparells que sortien a rodar per la pista. I al caos s’hi va afegir una intensa boira. Del xoc resultant van morir totes les persones a bord del KLM 4805 i la majoria dels ocupants del Pan Am 1736, amb només 61 sobrevivents a la part davantera de l’avió.

només 61 sobrevivents a la part davantera de l’avió.Objectiu: danyar el turisme

Tot i que després es veiessin superats per les conseqüències de l’accident de Los Rodeos i miressin de negar-ho tot, la realitat és que el Moviment per a l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari ja feia temps que mirava d’allunyar el turisme de les Canàries amb la finalitat tan poc patriòtica de generar pobresa a les illes i, de passada, enterbolir encara més la convivència social.

Abans de la matança de Los Rodeos, el MPAIAC havia provocat un gran incendi a l’hotel Beverly Park, a Gran Canària. No hi va haver ferits, però el succés deixava clara la línia estratègica de la violència d’aquest grup: sabotejar el turisme. Només unes setmanes després, exploten set artefactes més a Las Palmas de Gran Canària, aquesta vegada a les agències de viatges Fernando Poo, South Africa Arways i Iberia, a l’avinguda Marítima, i als antics magatzems Simago, a prop de Triana.

Aquest mateix 1977 altres atacs amb bomba del MPAIAC s’acarnissen, entre d’altres, amb les oficines d’Informació i Turisme del Puerto de la Cruz, on van esclatar 16 cartutxos de goma-2; a l’hotel Valle Mar del Puerto de la Cruz; a la residència d’estiu del capità general de les Canàries, a La Laguna; a la Mutualidad Laboral, i a Galerías Preciados de Santa Cruz de Tenerife; a l’hotel Botánico del Puerto de la Cruz, on una turista britànica resulta ferida, i al Banc Central, a La Laguna, que va quedar destrossat.

A Madrid també actuarien els de Cubillo col·locant bombes a l’exterior de Galerías Preciados, del Ministeri d’Afers Estrangers i a l’estàtua d’Isabel la Catòlica a la plaça d’Espanya.

«Afortunadament –recorda Francisco Laína–, el seu missatge no va tenir gaire calat en la societat de l’arxipèlag, tot i que sí que van aconseguir aquest suport que li deia abans d’Algèria i fins i tot el reconeixement de la Unitat Africana», que va votar a favor de declarar les Canàries com a territori no autònom.

Notícies relacionades

Parlament i Govern refusen vetar el vel a l’escola com planteja Junts

L’UCO troba àudios en els dispositius requisats a la casa de Koldo

L’històric polític, que ara té 85 anys i una memòria prodigiosa, explica sobre el final del grup que «José Carlos Mauricio, des del Partit Comunista, va ajudar d’una manera molt activa a acabar amb el MPAIAC demostrant un gran compromís amb l’Estat espanyol quan el PC encara no estava legalitzat».

Cubillo, per la seva banda, va patir un intent d’assassinat a Alger, el 1978, que l’Audiència Nacional va considerar organitzat pels serveis secrets espanyols. El líder del MPAIAC va morir el 2012 a Tenerife als 81 anys.