JOC DE TRONS

Les veritables dues Espanyes i el finançament

Les veritables dues Espanyes i el finançament

LAVANDEIRA JR. (EFE)

3
Es llegeix en minuts
Albert Sáez
Albert Sáez

Director d'EL PERIÓDICO

ver +

El mite de les dues Espanyes, la roja i la blava, alimenta encara avui les majories polítiques. Pedro Sánchez ha tirat endavant la seva moció de censura, les seves dues investidures i els seus pressupostos aquesta mateixa setmana com a punta de llança d’un front contra el PP i/o Vox. Parlant molt poc de les seves polítiques concretes i encara menys de la seva gestió més que discutible en els últims mesos. Pablo Casado assisteix «per casualitat» a una missa en memòria de Franco perquè vol ser el líder de l’altra Espanya, tot i que sigui a costa de tenir socis indesitjables a mig Europa. Les dues Espanyes, la monàrquica i la republicana, van alimentar la política dels anys 30 del segle passat, la del franquisme i d’alguna manera la de la transició, en aquest cas per donar per acabada la dicotomia. Aquestes dues Espanyes ideològiques tenen poc o res a veure amb la vida diària dels ciutadans i són una espècie de superestructura mental de les elits i de la premsa que pretenen dirigir el país exclusivament des de Madrid. 

El front ferroviari del Mediterrani

Fa només tres setmanes van acudir a Madrid representants empresarials del corredor mediterrani per reivindicar la connexió ferroviària entre Almeria i la frontera amb França. Són gent que viu en quatre comunitats autònomes (Andalusia, Múrcia, el País Valencià i Catalunya) entre les més riques i les més poblades de tot l’Estat. Manufacturen tota mena de productes i acullen les zones amb més turisme del país, si exceptuem les illes. Però pateixen alguns dèficits crònics, especialment en infraestructures, ja que la connexió entre elles no casa amb el mapa radial que té el quilòmetre zero a la capital de l’Estat. Viuen bé, però també arrosseguen dèficits en el finançament de serveis públics, especialment des que pateixen la pressió migratòria encoratjada pel treball que generen, no sempre qualificat. A més són víctimes del diferencial territorial de preus que fa que donar la mateixa quantia no tingui el mateix valor que en altres llocs. Van anar a Madrid a dir que «Espanya perd el tren» però l’Espanya que comença i acaba a Madrid els va considerar simplement una «reivindicació territorial més». De res va servir que s’impliquessin personalment alguns dels principals empresaris... d’Espanya. La resposta va ser un simple expedient administratiu que els funcionaris van preparar a la ministra de Transport per dir que tot estava en temps i forma i que el primer tram del corredor estaria llest el... 2025.

Notícies relacionades

La despoblació no és una fatalitat

Aquesta setmana s’han reunit a Santiago de Compostel·la representants de vuit autonomies (Galícia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella Lleó, la Rioja, Aragó i Extremadura) per posar sobre la taula que la futura reforma del finançament autonòmic no contempli només criteris de població sinó també criteris de dispersió. No costa el mateix finançar la sanitat universal en una gran urbs de 300.000 habitants que en un llogarret gallec. I aquest grau de desproporció respon a decisions polítiques. Un altre exercici de sentit comú com el del corredor. I una altra interpretació de la capital esbiaixada que va llegir com una advertència dels barons a Sánchez contra els seus idil·lis amb els «nacionalistes» o com una traïció de Feijóo a un Casado acabat de sortir de la missa en sufragi del dictador.

El nacionalisme madrileny

El nacionalisme que practiquen les elits madrilenyes (alts funcionaris, executius de multinacionals i intel·lectuals mediàtics) viu millor amb les dues Espanyes en roig i blau que amb les dues Espanyes del corredor i la despoblació. Però el repte és com encaixar aquestes dues realitats en un model de finançament autonòmic que en el fons és un model de redistribució de la riquesa. Fer creure a uns i a altres que el seu problema és Catalunya o Euskadi només amaga la realitat d’una capital construïda més a l’estil de les metròpolis llatinoamericanes (aspirant tot el talent i la riquesa) que a l’europeu (generant xarxes de clústers entorn de ciutats potents). I els madrilenys no tenen res a veure amb això. Qui sigui capaç de pensar més en la creació de la riquesa (sigui a Galícia o a Almeria) que en la manera de repartir-la s’ho ficarà a la butxaca.