El laberint català

ERC-Junts-CUP: una aliança (només) independentista

ERC-Junts-CUP: una aliança (només) independentista
4
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Júlia Regué
Júlia Regué

Redactora

Especialista en informació del Parlament de Catalunya, seguint l'actualitat política catalana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El juliol del 2015, CDC i ERC van acordar presentar-se a les eleccions del setembre (que van batejar de «plebiscitàries») en coalició amb l’objectiu de guanyar per majoria absoluta (després va aparèixer la barrera del 50%) i, amb el recolzament extern de la CUP, declarar la independència de Catalunya. El programa de Junts pel Sí incloïa que, 18 mesos després, ja a l’empara de la nova república, se celebrarien unes noves eleccions, cada un pel seu costat. Aquestes eleccions servirien de ratificació a la secessió i per determinar quin model de país es volia per al nou estat. Ja llavors es tenia molt clar que el model convergent era ben diferent al republicà. I l’anticapitalista de la CUP, diferent dels dos. Malgrat tenir-ho tots tan clar, el front independentista ha manejat, i maneja, el dia a dia de la Generalitat sis anys després.

L’exigua victòria del 27-S va deixar els tres partits sumits en la teranyina de l’entesa mútua, no només per a la independència, sinó també per a la gestió del «mentrestant». En tant que l’horitzó de la secessió semblava pròxim, l’artifici que suposa que un partit de centredreta, un de centreesquerra i un d’anticapitalista es posin d’acord en educació, sanitat, economia i medi ambient, va aguantar.

Després de les últimes eleccions, tant Junts com la CUP van acceptar de mala gana el paper de la taula de diàleg amb l’Estat. És a dir, que allò de la independència no seria per a demà passat. I allà va començar un lent procés que es va culminar dilluns passat, quan la CUP va vetar els pressupostos del Govern i Aragonès va haver de pactar-los personalment amb els comuns. Es va sancionar el retorn al camp ideològic per sobre del de l’objectiu secessionista.

La batalla per l’hegemonia

¿S’han trencat els blocs? Sí i no. El 52% es manté per a les qüestions del procés, una altra cosa és que no s’hagin posat d’acord encara en el full de ruta després de la convulsa tardor del 2017. Però quant a la gestió ordinària, els anticapitalistes han retornat al seu hàbitat natural en la seva relació amb dos partits que defensen l’economia de mercat i exigeixen una transformació radical amb internalitzacions de sectors estratègics de les quals el Govern desconfia. 

La relació d’ERC i Junts són figues d’un altre paner. Ells formen Govern i entenen que deixar entrar al Palau de la Generalitat qualsevol que posés ‘peròs’ a la recerca de les molles que puguin propulsar la independència sí que seria el final de tot. De moment. Així que, al que es dediquen és a la recerca de l’hegemonia. A imposar-se a l’altre i esperar que el perdedor li deixi els vots per no incórrer en ‘delicte’ de lesa independència.

La intervenció de Joan Canadell en el ple de pressupostos, com a portaveu del partit en minoria en el Govern, n’és un clar exemple. Va titllar d’‘autonomistes’ els seus socis, va afegir que la CUP tenia raó i va atacar furibundament els comuns, que, al cap i a la fi, recolzaven els comptes elaborats per Jaume Giró, correligionari de Canadell.

Després d’aquest ple tot està en ‘stand by’ a l’espera que els tres partits s’ordenin en l’espai. Per començar, el pacte d’investidura ERC-CUP és, ara, paper mullat, i el seu compliment obeirà, en tot cas, a la voluntat d’Esquerra que no es trenqui la baralla. La seva pretensió és complir el pacte, però «sempre que sigui possible», una manera de dir que l’exigència ha cessat i, en el fons, tenen les mans més lliures. Com les té el mateix Aragonès, que decidirà quan vulgui si se sotmet o no a la qüestió de confiança pactada amb la CUP per al 2023.

Notícies relacionades

Mentrestant, els cuperos acceleren la seva estratègia de pressió, perquè la seva estada en l’‘oposició contundent’ els permeti continuar sent decisius en el front independentista i no quedar desplaçats ara pels comuns com a soci preferent d’ERC en la resta de gestions quotidianes. I allà, trobaran el recolzament de Junts, el seu principal rival, alhora, al capdavant del model de país com s’ha evidenciat amb la defensa del Hard Rock, de l’aeroport del Prat i del Circuit de Catalunya, una cosa que es va encarregar de recordar-los el secretari general, Jordi Sànchez.

Els dies després de la tramitació dels comptes, els anticapitalistes van carregar contra els macroprojectes, van portar els ‘nou de Lledoners’ absolts al Parlament i van viatjar a Escòcia a fi de coordinar estratègies secessionistes. Si el Govern vol tornar a asseure’s amb la CUP per negociar l’aprovació definitiva dels comptes, haurà de començar a traçar un camí cap a la independència, tot i que sigui tebi i inconcret com ho va ser per als cupaires l’oferta de crear un grup de treball sobre un altre «embat democràtic». Hi ha marge fins al 23 de desembre.