¿Per què els polítics més ben valorats no guanyen eleccions? El cas de Yolanda Díaz

«Estimeu-me menys i voteu-me més». Aquesta frase atribuïda a Julio Anguita representa tota una saga de polítics que, sent els més ben valorats, no van aconseguir traduir les simpaties en resultats electorals. Va ser el cas del mateix Anguita, però també el de Rosa Díez, Albert Rivera, Iñigo Errejón, Alberto Garzón o el mateix Alfredo Pérez Rubalcaba. Una llista a què podria afegir-se Yolanda Díaz, que aconsegueix gran popularitat, desbancant com a presidenciable Pablo Casado, i que en funció dels seus resultats es podria unir a les files dels candidats bluf: aquells que van generar grans recolzaments socials que no obstant no van transformar en vots.

Fa mesos que la ministra de Treball i vicepresidenta segona del Govern se situa en el rànquing de polítics més ben valorats del panorama espanyol. El baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del mes de juny és el primer que reflecteix el paper de Yolanda Díaz com a candidata electoral, després de ser designada com a successora de Pablo Iglesias.

Des d’aleshores, la dirigent s’ha mantingut com la primera del rànquing dels candidats més ben valorats, superant en tots els sondejos Pedro Sánchez i millorant la seva percepció social en el temps. Al juny va irrompre amb un 4,6 contra el 4,2 del president de Govern, i a l’últim baròmetre d’octubre, una vegada anunciada la seva intenció de construir un projecte nacional per a les generals, la dirigent millorava encara més la seva posició amb un 4,8 contra el 4,4 del líder socialista.

La tendència a l’alça de Yolanda Díaz es consolida en un altre dels assumptes que aborda el sondeig fet per l’organisme de José Félix Tezanos: el nivell d’acollida social que tindria per ocupar la Moncloa en cas d’eleccions. La ministra de Treball va entrar amb una posició discreta al baròmetre de maig, on encara figurava Pablo Iglesias.

No obstant, tan bon punt s’ha donat a conèixer l’opinió pública, els números no han fet més que pujar. El juny i el juliol optava a una tercera posició per darrere de Sánchez i del líder del PP, Pablo Casado, però al setembre va desbancar el líder de l’oposició com a presidenciable i es va convertir en la segona favorita per presidir el Govern, només avançada pel ja president.

No obstant, la bona nota dels ciutadans a la figura de Díaz no implica necessàriament uns bons resultats electorals. El fenomen del candidat bluf s’ha anat repetint cíclicament al llarg de la democràcia, deixant clars exemples.

El primer d’ells va ser precisament Anguita, que al baròmetre preelectoral del CIS per als generals de 1993, les primeres en què es va presentar com a candidat, l’opinió pública li donava un 6,15, situant-lo per davant de Felipe González (5,35) i José María Aznar (4,78), i només per darrere de Miquel Roca, dirigent de Convergència i pare de la Constitució (8,79). Malgrat ser aclamat per les enquestes, Anguita només va obtenir 18 diputats, uns resultats bons per a Izquierda Unida però allunyats de les seves aspiracions.

Un altre dels casos més clars va ser el de Rosa Díez, la dirigent que el 2007 va deixar el PSOE per fundar el seu propi partit, Unió, Progrés i Democràcia (UPD), amb l’objecte de trencar el bipartidisme i donar més transparència a les institucions. Es va presentar a les generals del 2008 encara com una gran desconeguda, però al baròmetre preelectoral de les eleccions del 2011, la dirigent va emergir com la líder més ben valorada, amb un 4,95 sobre deu, seguida de la nacionalista navarresa Uxue Barkos (4,6), mentre que Mariano Rajoy, que després accediria al Govern, es presentava com la quarta opció amb un 4,43, per darrere d’Alfredo Pérez Rubalcaba (4,54).

Malgrat obtenir la nota més alta, Díaz només va aconseguir cinc diputats en el Congrés i serien les últimes generals en què UPD obtindria representació. En el cas de Rubalcaba, tampoc va aconseguir traduir la simpatia que produïa en vots, i va obtenir els pitjors resultats coneguts pel PSOE fins aleshores, amb 110 escons.

El cas d’Alberto Garzón és més recent, en el CIS preelectoral dels comicis del 2016, als quals IU es va presentar amb Podem, va ser consagrat com el polític més ben valorat, vorejant l’aprovat, amb un 4,8. Els resultats de la coalició, no obstant, van portar a perdre un milió de vots respecte als comicis de set mesos abans.

Malgrat obtenir la nota més alta, Díaz només va aconseguir cinc diputats en el Congrés i serien les últimes generals en què UPD obtindria representació. En el cas de Rubalcaba, tampoc va aconseguir traduir la simpatia que produïa en vots, i va obtenir els pitjors resultats coneguts pel PSOE fins aleshores, amb 110 escons.

El cas d’Alberto Garzón és més recent, en el CIS preelectoral dels comicis del 2016, als quals IU es va presentar amb Podem, va ser consagrat com el polític més ben valorat, vorejant l’aprovat, amb un 4,8. Els resultats de la coalició, no obstant, van portar a perdre un milió de vots respecte als comicis de set mesos abans.

L’‘efecte candidat’

Però ¿quins elements configuren aquest tipus de candidats? ¿Per què disfruten de tanta acceptació, si després no compten amb aquest recolzament polític? ¿Té Yolanda Díaz risc de ser una dirigent que genera simpatia, però no vots? «No ha d’existir una correlació entre valoració i resultat electoral», afirma José Pablo Ferrándiz, fundador i director d’Elemental Research.

L’expert en demoscòpia anticipa que, en el cas de Yolanda Díaz, és probable que els índexs de popularitat vagin minvant quan existeixi un horitzó electoral clar. «Som en meitat de la legislatura, quan siguin les eleccions això no seguirà així», diu. Això passarà perquè «els lideratges transversals, que són avaluats positivament més enllà del seu electorat, se solen deure al fet que la resta d’electors no et veuen com un competidor electoral i saben que les teves possibilitats d’arribar al Govern són poques», afirma.

«En el moment en què et veuen com un competidor, aquells que et valoraven bé et comencen a avaluar negativament perquè et converteixes en un competidor», diu Ferrándiz, que apunta que és el que va passar figures com Anguita o Díez.

«El cas més flagrant és el de Pérez Rubalcaba, que era ministre de l’Interior, amb el llast que això suposa quant a popularitat, i formava part d’un govern de Zapatero en fase terminal, però ell era el polític més ben valorat d’Espanya. Era transversal, d’esquerra i dreta, però el dia que va ser candidat al PSOE a la Presidència del Govern va passar a ser dels més mal avaluats, perquè de sobte ets un candidat de l’oposició, contra qui m’he d’enfrontar».

Aquest també va ser el cas d’Albert Rivera, que «era molt ben valorat pels votants del PP fins que hi va haver una possibilitat d’arribar al Govern, i llavors van ser els votants del PP els que pitjor el van començar a avaluar».

Quant a la ministra de Treball, Ferrándiz considera que el contrast amb l’anterior lideratge juga al seu favor. «La seva manera de fer política a la recerca d’acords li ha facilitat tenir una bona evaluació, però en el moment en què es postuli com a candidata, els electors de la dreta la començaran a veure com un rival polític i l’avaluaran negativament».

Per a l’expert, serà clau la relació que tinguin Pedro Sánchez i Yolanda Díaz quan s’acostin els comicis. «Sánchez també ha de donar cert aire a Yolanda Díaz quan sigui candidata; no es pot convertir en un competidor dur perquè es necessiten», afirma Ferrándiz, que alerta que «en l’intent per atraure votants de Díaz crearàs un perjudici per a tota l’esquerra». «Si són capaços d’equilibrar les crítiques i aconsegueixen que les bones avaluacions transversals de l’esquerra segueixin, no els anirà malament».

Ficció dels mitjans

Ficció dels mitjans«Els mitjans generem ficcions i considerem que si una persona funciona mediàticament, dona bé a càmera, dona bons titulars, això fa que la gent la valori. Però no és real», afirma sobre aquest tipus de valoracions Verónica Fumanal, experta en comunicació política.

Més enllà de les simpaties, l’experta posa l’accent en l’estructura de partit com l’element imprescindible perquè un candidat pugui traduir la seva popularitat en rèdit electoral. «Sense partit i sense estructura no s’arriba a res en el nostre sistema polític», diu.

A diferència del sistema presidencial francès, en què Emanuelle Macron pot optar a les eleccions mitjançant una plataforma, el sistema espanyol es requereix una organització política, que és la que adquireix els drets electorals. L’exemple és clar a Andalusia, on Podem va acabar per expulsar del seu grup parlamentari la que havia sigut la seva candidata, Teresa Rodríguez, juntament amb la majoria de membres de la candidatura. El poder el té un partit, no una persona. I aquest, precisament, serà un dels reptes de Yolanda Díaz.

Fumanal considera que Díaz surt d’un bon punt de partida en la seva cursa electoral, a què s’haurà de dotar de solidesa. «Les regles bàsiques de màrqueting polític és que ningú vota el que no coneix, i que ningú vota el que valora malament. Té premisses formidables per fer una cursa electoral bona, però li falta la tercera pota: poder orgànic i una organització sòlida perquè ‘allò de la Yolanda’ no sigui allò de Rosa Díez, i que el seu èxit no es limiti només al que duri la seva marca personal».

Notícies relacionades

Milers de claus sonen contra la crisi de vivenda

Junqueras insta al «dret a decidir» de la militància d’ERC

L’organització es presenta com un element imprescindible, segons la seva opinió, per elaborar un projecte de llarg recorregut, però el fet que la ministra de Treball no formi part d’Unides Podem es podria arribar a convertir en un problema. «Yolanda Díaz necessita tant l’estructura d’Unides Podem com Unides Podem necessita la candidatura i la notorietat de Yolanda Díaz. Són dues marques que es necessiten mútuament».

El punt d’inflexió, apunta, serà en la configuració de les llistes electorals, en què pot haver un xoc de «legitimitat». «Allà és on ella podrà dir ‘o hi vaig amb una llistes meves o no hi vaig, no seré un ninot’», considera. Una situació similar a la viscuda per Manuela Carmena, que finalment va abandonar Podem després que Iglesias intentés imposar-li les llistes electorals de l’Ajuntament de Madrid.