JOC DE TRONS

El que Llarena i Puigdemont es carreguen

El que Llarena i Puigdemont es carreguen

José Luis Roca

3
Es llegeix en minuts
Albert Sáez
Albert Sáez

Director d'EL PERIÓDICO

ver +

No és normal encapçalar una crònica política amb el nom d’un jutge. No fa falta caure en les urpes de l’independentisme màgic i comparar Espanya amb Turquia per defensar que això no hauria de ser així. I si passa això no és per una ingerència extra constitucional del poder judicial. Ni tampoc perquè aquest sigui un Estat sense divisió de poders. Ho és pel fracàs de la política. En primer lloc en els temps de la transició que, en una decisió comprensible pel context, es va acceptar donar protecció judicial a la forma d’Estat en lloc de mantenir-la al terreny, justament, del consens constitucional. D’aquí el periple dels delictes de rebel·lió i secessió fins a la seva pràctica desaparició. Uns temien que les majories polítiques anessin en una direcció que no els convenia. I d’altres que el poder executiu utilitzés l’exèrcit per a finalitats espúries. I de dues pors contraposades no en sorgeix res de bo. En segon lloc, som aquí pel quietisme de Rajoy en la dècada passada. Un quietisme que ha exasperat el poder judicial i la Casa Reial. Però aquí som per explicar com les bambolines determinen el teatre de la política. I aquesta setmana, les bambolines són judicials.

Una altra vegada l’Advocacia de l’Estat

Un punt de connexió quotidià entre el poder executiu i el judicial és l’Advocacia de l’Estat, un cos jurídic d’elit que defensa la legalitat en tota causa judicial i els interessos de les administracions però que depèn jeràrquicament del Govern, encara més que la Fiscalia. Ho vam veure en la qualificació final en el judici del procés que es va carregar Edmundo Val. El nus gordià del que està passant ara a Itàlia està en el que va passar en el Tribunal General de Justícia de la Unió Europea (TGUE) al juliol, com ha explicat Ángeles Vázquez. Les autoritats espanyoles van comunicar que les euroordres estaven suspeses, de manera que no era precís mantenir la immunitat a Puigdemont perquè podia exercir d’eurodiputat mentre el Parlament dirimia si se la retirava definitivament. I aquí hi ha el nus polític de la batalla judicial actual: ¿va ordenar el Govern a l’Advocacia de l’Estat que donés aquesta versió en la seva estratègia de distensió amb l’independentisme, com ja ha començat a insinuar l’oposició del PP i Vox? ¿O va ser el jutge Pablo Llarena qui va ocultar que les ordres de detenció eren vigents excepte a Bèlgica, on havia presentat una qüestió prejudicial, com proclamen els partidaris de l’expresident? Sigui com sigui, la justícia cega, quan dirimeix qüestions relacionades amb polítics, provoca efectes col·laterals que no per indesitjats són menys importants.

¿A qui li interessa un Junts fort?

La capacitat de resiliència de Carles Puigdemont és el principal actiu polític de Junts per Catalunya que ha fet del fracàs del diàleg que promou Esquerra la seva principal bandera política. La setmana passada la intervenció de l’expresident en l’Assemblea Francesa va quedar eclipsada per la reunió de Sánchez i Aragonès. Els qui odien Esquerra, els sectors més immobilistes de l’empresariat, o els qui competeixen amb aquesta, una part del socialisme català, saben que donar ales a Puigdemont, sense passar-se, debilita els republicans malgrat que ara siguin els partidaris del diàleg. Aquest càlcul tacticista no s’ha de perdre de vista perquè és el mateix que va portar Zapatero –que per cert ara es passeja pels ministeris com mai ho havia fet un expresident– a pactar amb Mas l’Estatut. D’aquella pols venen aquests fangs.


Notícies relacionades

Ara que Casa Manolo ha obert

Fa quinze dies que ha reobert després de la pandèmia el mític bar al costat del Congrés on es tanquen pactes que semblen impossibles. El duel italià entre Llarena i Puigdemont pot provocar que no hi hagi res a pactar. Sobre la taula s’estava jugant una partida a quatre bandes, com a mínim: els Pressupostos, la llei de memòria històrica, la llei audiovisual i el bloc de reformes derivades dels acords entre agents socials. Si Esquerra s’aixeca d’aquestes taules, temorosa del ressorgiment de Puigdemont, Casa Manolo tornarà a tancar. Catalunya no s’ho pot permetre. I la resta d’Espanya, tampoc.