Un silenci colpidor presideix el record a les víctimes del 17-A, quatre anys després

El silenci a la Rambla. Un silenci profund, commovedor. El de fa quatre anys, quan l’horror es va clavar al cor de la capital catalana. El silenci d’aquest dimarts en aquest mateix lloc, per honrar les víctimes. Setze morts i més de tres-centes persones afectades pels atemptats de Barcelona i Cambrils. Per rendir-los homenatge, les mateixes víctimes han sigut les úniques protagonistes, també en silenci, sense discursos, en un minut de silenci, puntejat per el ‘Cant dels Ocells’ interpretat en directe. Darrere d’aquestes, les autoritats. I també tots els equips policials, sanitaris i psicològics que també van formar part de l’operatiu que es va desplegar després del desastre.

En l’acte d’aquest dimarts, al Pla de l’Os de la Rambla, els familiars, amb la mirada perduda i llàgrimes als ulls, han aguantat el tràngol de reviure l’experiència. Després del minut de silenci, han dipositat clavells blancs i rams de flors a tres grans gerros. Tot sempre en silenci. Després, tots els representants institucionals, amb el president Pere Aragonès, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, aquesta vegada colze a colze. Seguits de grups parlamentaris, grups municipals del consistori de la capital catalana i integrants dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Urbana, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que han dipositat la seva flor i han fet la salutació, militar. No han faltat tampoc els treballadors de serveis sanitaris, treballadors socials... Persones que, sens dubte, són també damnificades, en especial les que van viure a peu de Rambla la devastació d’aquell dia.

Les víctimes en l’acte eren només una petita part de tots els damnificats. Ho sap bé Robert Manrique, de la Unitat d’Atenció i valoració d’afectats per Terrorisme (UAVAT), un home que fa 34 anys que està dedicat a l’honra i dignitat de les víctimes, des d’aquell dia que va conèixer també en carn pròpia l’estocada del terror des de la carnisseria on treballava, a l’hipermercat Hipercor. Manrique sap bé que entre les víctimes del 17-A hi ha nacionalitats diferents i maneres diferents de digerir el malson: denunciant, recorrent contra la sentència del mes de maig passat. O simplement oblidant i desapareixent dels focus i de la via judicial.

«Volem saber la veritat»

Entre les primeres, Javier Martínez, el pare del Xavi, un nen de tres anys assassinat aquell dia. Martínez hi ha acudit aquest dimarts juntament amb la seva família. I amb samarretes blanques amb la imatge del Xavi i la frase: «Volem saber la veritat». I és que en Martínez s’uneix el dolor insuportable i una ànsia insaciable per anar més enllà de la sentència i de totes la versions oficials dels atemptats. Ha estat aquest matí a la Rambla, entre altres motius, per «mirar als ulls als polítics».

Quant al dolor, Martínez parla a borbolls: «Estic bé, intent recuperar-me, em costa treballar, fer coses, tinc l’obligació de tirar endavant, estic molt tocat, això no s’oblida mai, que te l’assassinin no es pot assumir, perquè es tracta d’un grup terrorista que és a tot arreu, ¿contra qui focalitzes? És molt difícil».

L’oficina pendent

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

I respecte a la investigació dels fets, ell forma part de les famílies que presentaran recurs després de la recent sentència condemnatòria respecte a tres dels joves. El Javier sent una profunda angoixa perquè es mostra convençut que la veritat està encara pendent de conèixer-se. Parla, també a borbolls, d’investigar qui conduïa la furgoneta d’Alcanar, de documents suposadament esclaridors procedents de l’advocat de Villarejo, dels serveis secrets, que no es va evitar l’atemptat, que feia falta arribar al nivell 5 d’alerta perquè pogués entrar l’exèrcit a Catalunya abans de l’1-O... Però sobretot parla de la seva soledat. I que quan la seva filla es desperta de matinada amb malsons pel succeït, no té ni un telèfon de recolzament.

Mentre no arriba la promesa oficina institucional d’atenció a les víctimes, qui atén en bona mesura més de 200 persones –entre familiars, ferits i testimonis directes– és l’organització que lidera Manrique. Amb la solidaritat d’altres associacions, com la de víctimes de l’11-M. D’aquesta entitat és procedent una de les ofrenes florals que ha presidit l’acte d’aquest dimarts a la Rambla, enmig d’un colpidor i respectuós silenci. Semblant al que va passar a l’horror de quatre anys enrere.