Els presos sense procés

«No, no, no i no. La presó no serveix. No funciona. No compleix amb la hipotètica missió de tancar els més perillosos, que són al capdavant de multinacionals i de governs que s’estan carregant el planeta. Aquests són els perillosos de debò i no són a la presó, una cosa que no li desitjo a ningú». Qui parla no és un exaltat antisistema, sinó un dels líders del procés, Jordi Cuixart. El seu eco el recullen tots els presos sobiranistes entrevistats per aquest reportatge: Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Dolors Bassa i Carme Forcadell. Cuixart segueix: «Les presons són el pati del darrere per amagar la impotència de l’Estat per decidir o intentar resoldre o mitigar les situacions de desigualtat. He conegut algun delinqüent que és una sort que estigui tancat, però la majoria són víctimes de la societat, en alguns casos dels seus pares. Dels abusos rebuts».

Joaquim Forn només havia vist les presons a les pel·lícules, tret de dues hores de visita a la Model. Va entrar entre reixes ple de desconfiança i temor al veure com es tancaven les portes darrere seu amb un soroll que no s’oblida mai. Tres anys i mig després, proclama: «És dur, duríssim. I dubto que una pena llarga serveixi, l’única cosa que pot fer és acabar de perjudicar la persona. Soc molt crític». Els dirigents indultats han denunciat haver patit una injustícia absoluta però s’han sentit privilegiats respecte a la majoria dels presos, que no reben la visita del seu advocat diàriament, ni tenen desenes de cartes, ni peticions d’entrevistes a la televisió, ni reconeixement social, ni sovint família i feina esperant-los fora. Ara, després de l’indult, els expressos del procés aixequen la veu per reclamar a la societat catalana, de la mà de les entitats socials que treballen a peu de cel·la, que no desviï la mirada sobre la realitat de les 8.000 persones empresonades a Catalunya. La consellera de Justícia els ha citat per escoltar els seus consells.

La llista de denúncies és llarga: advocats d’ofici que no garanteixen un judici just, un codi penal punitiu, abús de la presó preventiva que s’allarga fins als quatre anys, insuficiència de mesures penals alternatives, desemparament absolut dels interns quan surten en llibertat sense cap xarxa social, droga a les presons, situacions (puntuals) d’abús d’autoritat de funcionaris, falta de sensibilitat dels jutges de vigilància penitenciària, tallers inadequats per a la reinserció laboral o senzillament inexistents, deshumanització, burocràcia... «La societat no coneix la presó i el que no coneixes et fa por; som en part responsables, hem de donar-los una altra oportunitat, la que nosaltres hem tingut i elles no», reclama Carme Forcadell.

Núria Iturbe Ferré i Meritxell Campmajó Garcia, de la comissió d’àmbit penitenciari i execució penal de la federació d’entitats ECAS, esperen que s’aprofiti la part positiva de la vivència patida pels dirigents del procés, en contrast amb la de la immensa majoria dels privats de llibertat. «La presó és un espai contenidor, no reinsertador, sobretot quan les penes són llargues, el que serveix és un procés de transició progressiva que permeti a les persones estar en societat; s’ha demostrat que les mesures que són més útils són les mesures penals alternatives», proposa Iturbe, que convida els indultats a parlar no només amb la consellera sinó amb les entitats, que coneixen el dia a dia dels presos i les seves famílies. «S’ha de fer una aposta molt gran en recursos, el cost d’una persona en un centre penitenciari és altíssim i el que s’inverteix en una sortida o en mesures alternatives és menor», descriu Campmajó, que demana molta pedagogia sobre aquestes mesures alternatives a la privació de llibertat.

La llibertat com amenaça

Un dels drames, paradoxalment, és el de la posada en llibertat. Els dirigents independentistes han pogut gaudir primer de permisos per la seva xarxa familiar, social i els seus recursos econòmics i laborals. I al sortir s’han reincorporat immediatament a la societat. «Va sortir una persona que feia 22 anys que era a la presó i no sabia com funcionava un mòbil, només havia vist les pessetes, no sabia comprar bitllets de bus, no podia demanar l’hora perquè tot era per internet, feia 22 anys que no havia rebut cap carta», descriu la Núria. «Hi hauria d’haver un seguiment més específic d’aquestes persones, quan surten, intentar buscar-los feina», proposa Forn. Forcadell explica les conseqüències: «De cop es veuen fora, amb llibertat total. Moltes no tenen casa, no tenen estructura familiar, no tenen feina, no tenen recursos i tornen al mateix context que les va portar a delinquir. Al cap d’un any, moltes tornen a entrar perquè la seva manera de sobreviure és delinquir».

Jordi Sànchez aixeca la veu sobre els advocats d’ofici: «Bona part deixen en la indefensió la majoria dels interns perquè no se n’acaben preocupant, i això genera molta desigualtat en interns que queden desvalguts i abandonats». Sànchez sí que coneixia les presons, de la seva etapa amb el Síndic de Greuges. Remarca les diferències respecte a les presons de Madrid, en favor de les catalanes. Però adverteix sobre la falta de recursos i pisos tutelats per als permisos. «Moltes persones estrangeres no tenen impediment per sortir de permís, però no tenen un entorn de referència i han d’estar en aquests equipaments, pisos tutelats, que són places molt limitades, i si no estan disponibles et quedes a la presó». Sànchez demanarà a la consellera una reflexió social: «La presó continua sent necessària, però una societat no és més segura per tenir unes penes més severes».

El tracte dels funcionaris

Sànchez parla que «hi ha funcionaris a qui se’ls escapa la mà», però també interns amb violència estructural. Afirma que hi ha marge de millora però també controls i càmeres. Cuixart elogia la tasca de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans, que lidera Iñaki Rivera. «El comitè per a la prevenció de tortures del Consell d’Europa diu que a les presons espanyoles i catalanes hi ha males praxis», recorda Cuixart. «És molt injust que persones que defensen els drets humans siguin els perseguits, amb tot el respecte a la funció pública».

Les dones, pitjor encara

Les dones, pitjor encaraLa situació de les preses és pitjor. Bassa i Forcadell denuncien que la majoria de les internes són, prèviament, víctimes d’abusos. I les presons no estan pensades per a les dones. Bassa explica com convivia en un sol mòdul amb totes les preses, independentment de la mena de delicte, en una presó pensada per a homes i sense res a fer. «Tot està enfocat a la qüestió psicològica i molt poc a la inserció laboral, hi ha molt pocs programes, tot és molt patriarcal, pensat per als homes, des del menjar als productes d’higiene personal», descriu Bassa, que ha llegit 630 llibres entre reixes. Demana menys burocràcia, un tracte més humà i, sobretot, prevenció social.

Raquel Gil, directora social de la fundació Ared, amb 27 anys d’experiència, implora: «És una experiència que els polítics no oblidaran mai, perdre la llibertat és el pitjor, però que no quedi en el buit, que ens llancin un cable, a les entitats que ho fem desinteressadament, perquè ells surten amb recursos, salut, família, que es posin a la pell de la dona que surt amb res i l’endemà la veus a les Rambla i aquí estem les entitats per dir-los ‘t’ajudarem, confia en tu, no baixis l’autoestima’, ¿però si no tens papers què fas? Doncs a la Rambla». Aquestes entitats treballen en el seguiment de les preses en llibertat per amor a la professió i patint per arribar a final de mes, afegeix.

Droga fàcil

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Tot això convivint amb la droga a les presons, admeten les expreses independentistes. «Sí, clarament, l’Oriol [Junqueras] va dir que no ho havia vist, però jo estava amb tota mena de dones i me n’han ofert. Entra pel vis a vis, els tallers, la cuina; haixix, coca, de tot, i és fàcil poder-la comprar», afirma Bassa. «A totes les presons que he estat n’hi ha, és molt difícil erradicar-la. Amb els paquets són molt enginyosos. Els deia, ‘si la força que poseu a amagar-la la dediquéssiu a treballar seríeu unes cracs’, i reien i deien: ‘és que tu ets molt bona però ets molt tonta, tu que sabràs’», explica Forcadell després del seu pas per Wad-Ras, amb cel·les i dutxes compartides. L’expresidenta del Parlament reclama al Govern una presó de dones nova amb una concepció moderna, europea, oberta, exclusivament enfocada a la reincorporació i reinserció en què el tema punitiu sigui cada vegada menor».

L’indult dels altres presos

Fruit de totes aquestes vivències han quedat amistats, cursos de teatre pendents de compartir, ajudes per trobar feina o aprendre a fer anar el torn. I fins i tot un indult, promogut per 21 presos de Lledoners, liderats per C. Fernández (demana que no consti el seu nom), ja en llibertat després de complir condemna per delicte fiscal. La petició argumentava que era el primer delicte de la seva vida, perquè eren gent amb família, amb una posició social estable, que no eren un perill per a la societat». Entre els signants, empresaris, advocats i un jove colombià i un altre veneçolà. La motivació va ser ideològica: «Vaig firmar per un tema humà, aquesta gent no tenien que ser dins, no era el seu lloc», afirma Fernández, que va conèixer bé els dirigents independentistes»: «Rull és un gran jugador de ping-pong que s’emprenya com una mona quan perd, Turull és més reservat, amb sortides genials, Forn és espectacular, l’Oriol, intel·ligentíssim, el Raül també, Sànchez és un bon tio».