Ayuso, de carn de canó a nova ‘lideressa’

L’activista amb 14 anys de militància, jardinera de les xarxes socials d’Esperanza Aguirre, la noia que treia el gos Pecas de la presidenta a passejar per Twitter, enviada de púgil a tertúlies de segona, ascendia a la condició de candidata al gran feu del PP. I precisament quan no faltaven dirigents populars convençuts que aquella vegada perdien Madrid; uns quants li havien dit al president un ‘no’ al qual Ayuso va dir ‘sí’.

La missió no va ser suïcida. El 2019 Gabilondo va vèncer en nombre de vots, però va ser ella qui va obtenir el favor de Ciutadans i va formar govern. I en un barco, el PP de Madrid, desarborat després de l’empresonament per Gürtel, Lezo i Púnica de diverses «llufes» d’Esperanza Aguirre –el conseller Francisco Granados i l’expresident Ignacio González entre d’altres–, i l’escandalós ensorrament de la presidenta Cristina Cifuentes.

Amb totes dues ha mirat de marcar distància, malgrat que a la seva ombra va aprendre l’ofici de manar. Ara que ha revalidat la victòria, aquesta castissa de Chamberí, periodista especialista en Comunicació Política, de 42 anys, que va ser una operària desconeguda al PP nacional, ha acreditat amb contundència la seva capacitat de reinventar-se malgrat relliscades de principiant que en la seva escuderia van encendre els llums d’alarma.

Aquestes van ser, entre d’altres, un polèmic posat com a cariàtide plorosa en un diari en plena fase dura de la pandèmia, la seva traducció de les sigles Covid-19 com a «coronavirus desembre 2019», la seva defensa de la pizza i l’hamburguesa com a menú més adequat per a nens pobres, una sortida trumpista en un míting a Las Rozas –«Un dia us n’anireu de vacances i quan torneu Podem haurà donat la casa als seus amics okupes»– o, en fi, el seu esclat contra la televisió pública madrilenya al preguntar-li una periodista de l’emissora com és que l’Hospital Isabel Zendal, una de les escasses realitzacions del seu govern en dos anys, s’inaugurava sense metges assignats.

El seu actual equip d’assessors, encapçalat per l’exescuder d’Aznar Miguel Ángel Rodríguez, és clau en el seu triomf al polaritzar l’electorat entre llibertat i altres coses, apartant per a l’oblit en la campanya assumptes com la terrible matança del coronavirus als geriàtrics madrilenys.

Notícies relacionades

Cinc (insòlits) dies d’abril

Sánchez, nu davant el mirall

I per a l’equip de Rodríguez ha sigut clau de l’èxit al seu torn no ofegar del tot la desinhibida espontaneïtat de la nova ‘lideressa’, part de la seva habilitat per connectar, per exemple, amb el sector de l’hostaleria, el món dels toros o les tribulacions de les exparelles, figures, aquestes, que, segons té encunyat a la campanya, és possible no tornar a veure a Madrid. I aquest privilegi és part menor del material sociopolític amb què construeix el concepte de «viure a la madrilenya», que té entre les seves nervadures la baixada d’impostos i el liberalisme comercial contra les restriccions de l’estat d’alarma.

Ho celebra el PP, ajornant ara els dubtes, no pocs en no pocs dirigents, sobre si la nova ‘auctoritas’ d’Ayuso es farà incòmoda als caps, tenint en compte com ha agafat relleu –no Núñez Feijoo, ni Mañueco, ni Juanma Moreno, ni Casado, sinó ella– com ariet contra Pedro Sánchez, o de com va ensenyar les dents a Génova quan Casado va mirar d’imposar-li Toni Cantó, preferint ella posar a dalt de tot de la llista el seu equip de consellers, la seva guàrdia presidencial, unida, com Ayuso sol recordar, en les nits sense dormir d’una pandèmia i sota la neu del ‘Filomena’.