Divendres de Dolors al Parlament

I, fent cas al calendari, en el ple hi va haver diverses manifestacions de dolor. Per exemple, el que ha patit Junts al veure que ERC i la CUP construïen l’esquelet d’una eventual legislatura. «Ens han servit la taula, el menú i ens volen passar la factura», va dir el portaveu puigdemontista, Albert Batet. Una cosa que Aragonès, per negar que aquesta hagués sigut la intenció, va resumir en la dita catalana «A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat».

Van haver de fer mal, sobretot als elements més liberals i ultraliberals que es reuneixen en aquest partit –que s’afirma de centreesquerra– les cites que el presidenciable va treure a passejar en el seu interminable discurs. Més pels noms que pel seu contingut, això sí. «No és el mateix preu que valor», va clamar el republicà, en homenatge ni més ni menys que a Karl Marx. «La riquesa d’un país es mesura en la seva capacitat de dotar, d’una manera sostenible, un elevat nivell de vida dels seus ciutadans», va declamar el vicepresident en referència al que va dir al seu dia el premi Nobel d’Economia, i martell dels defensors del Déu-mercat, Joseph Stiglitz.

Benet i Maragall

El repertori va prosseguir amb la «Catalunya, un sol poble» de l’historiador Josep Benet, que el 1982 va presentar la primera moció de censura contra Jordi Pujol. I es va tancar amb la nèmesi política del mateix Pujol en els 80 i 90, Pasqual Maragall, que va advocar per «una Catalunya més desinhibida, menys sagrada i menys sacralizadora, més arran de terra», en una clara referència al nacionalisme de CiU d’aquella època.

Hi va haver dolor esquinçat per part del mateix Batet quan Aragonès va declinar renunciar a la segona votació, la de dimarts. El republicà no els vol estalviar el tràngol de tornar a repetir la foto de l’escissió independentista que ells protagonitzen: ERC i CUP d’una banda, ells, de l’altra.

Salvador Illa també s’hi va mostrar dolgut. Tant per comprovar que es dediquen energies «cap a on no toca»; amb referència al procés, com, sobretot, pel pacte d’ERC amb la CUP, a qui va titllar de «radicals».

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

Tot i que per sobre de tot el dolor més gran de tots, sens dubte, va ser el del mateix Aragonès. Perquè després de 90 anys d’espera, ERC encara no pot celebrar tenir un president. L’abstenció de Junts, que amenaça de mantenir dimarts que ve, serà una llança clavada que, segur, en el futur portarà cua. I és filla d’un altre dolor, el de Carles Puigdemont per no haver sigut investit el 30 de gener del 2018.