Similituds i diferències entre l’ajornament de les eleccions a Catalunya i al País Basc i Galícia

El decret que va firmar el ‘lehendakari’ Iñigo Urkullu deixava «sense efecte» la convocatòria del 5 d’abril i apuntava que la votació es reprendria «una vegada aixecada la declaració d’emergència sanitària». La primera disposició del text gallec era calcada, però matisava que es cridaria a les urnes «una vegada aixecada la declaració de l’estat d’alarma i la situació d’emergència sanitària». Les dues autonomies van elaborar un altre decret per convocar la nova data, el 12 de juliol. En canvi, a Catalunya, el decret estableix que «es deixa sense efecte» la celebració del 14-F i que «es convocaran perquè tinguin lloc el dia 30 de maig, prèvia anàlisi de les circumstàncies epidemiològiques i de salut pública i de l’evolució de la pandèmia al territori de Catalunya» mitjançant un altre decret posterior.

El catedràtic de Dret Constitucional (UB) Xavier Arbós opina que en els casos basc i gallec «es prefixa clarament la circumstància per la qual la convocatòria queda suspesa i sota quina circumstància es torna a activar», mentre que en el cas català «la nova convocatòria no està subjecta a terminis tan clars perquè queda en mans de circumstàncies indeterminades a l’estat de la pandèmia». «La combinació dels dos decrets del País Basc i Galícia dona més seguretat jurídica que en el cas de Catalunya, perquè fixen una data però no aclareixen les circumstàncies concretes, i per això es pot tornar a posposar», diu en declaracions a aquest diari.

El doctor i professor de Dret Administratiu a la Universitat de Girona Josep Maria Aguirre no comparteix aquesta opinió perquè considera que el decret basc i gallec «no explicita que la convocatòria succeeix quan s’aixequi l’estat d’alarma, sinó quan s’aixeca la declaració d’emergència sanitària». «Podrien no haver votat encara perquè la pandèmia segueix», afegeix. Sobre la resta del text, assegura que tots tres són molt semblants perquè tots «deixen sense efecte» i eviten paraules com ara ‘ajornar’ o ‘suspendre’.

El consens polític és una de les qüestions més rellevants tant per a Arbós com per a Aguirre. Els dos experts coincideixen que és «bàsic» per evitar impugnacions davant els tribunals, i així ho demostren els fets. Al País Basc i Galícia totes les forces polítiques van acceptar l’ajornament i cap ciutadà ni partit o entitat van recórrer els decrets dels seus respectius governs, mentre que la Catalunya –malgrat que l’ajornament finalment va ser unànime, el PSC va mantenir que es podien celebrar, a tot tardar, abans de Setmana Santa– s’han presentat fins a cinc, i dos d’ells demanant mesures cautelaríssimes que exigeixen resoldre urgentment i que, en el cas català, s’han estimat de forma provisional la suspensió.

Quan es van postergar les eleccions al País Basc i Galícia, tots els seus ciutadans estaven en una situació de confinament domiciliari decretat pel Govern central. A Catalunya, en aquests moments hi ha confinaments municipals, però no un tancament de tots els catalans als seus domicilis.

«El context és important perquè és el que permet inhibir les temptacions de presentar recursos: si els ciutadans veuen que tots els partits estan d’acord amb les decisions preses, no només amb la suspensió, sinó també amb la nova data, hi haurà menys probabilitat que algú se senti estimulat perquè hi presenti recurs», indica Arbós. Aguirre també indaga en el fet que quan es van ajornar les dues primeres eleccions autonòmiques del 2020 es coneixia molt poc sobre el coronavirus i els ciutadans estaven en «estat de xoc».

«Ara no som al març del 2020, sinó al gener del 2021, amb l’estat d’alarma però no amb el confinament domiciliari. L’estat de xoc s’ha traduït en una altra cosa, la vida s’ha normalitzat. Això ha produït que en el fons sigui més difícil trobar el consens, que sempre és excepcional en coses com aquestes», argumenta Aguirre.

«El context sanitari també explica el consens polític. És molt més fàcil entendre que no es poden fer eleccions en un confinament domiciliari perquè hi hagi consens», diu Arbós.

Les eleccions catalanes van ser convocades de forma automàtica a Catalunya, després que cap candidat es presentés a la investidura un cop inhabilitat el llavors president Quim Torra. Transcorreguts els dos mesos sense presidenciable, es va activar el rellotge fins al 14 de febrer. En canvi, en el cas basc i gallec la legislatura finalitzava a l’octubre, tot i que amb el decret de convocatòria electoral van quedar dissolts els seus parlaments. Els dos presidents autonòmics estaven en funcions, tot i que a Catalunya, amb absència de president, el vicepresident, Pere Aragonès, assumeix part de les seves atribucions. Entre aquestes no hi ha la convocatòria electoral, i per això els recursos presentats al TSJC toquen aquest extrem per impugnar el decret de divendres.

Arbós i Aguirre no donen gaire importància a aquest aspecte. El primer insisteix que ningú està facultat per desconvocar unes eleccions perquè això no ho contempla la llei. El segon assegura que la situació d’Aragonès, malgrat ser vicepresident i no president en funcions, és la mateixa que tenien els seus homòlegs al País Basc i Galícia.

«La legalitat no preveu que es puguin ajornar unes eleccions, que es puguin suspendre o ajornar unes eleccions, hi ha un automatisme previst entre les convocatòries i el seguiment dels terminis, això val per a tothom», etziba Arbós.