Eleccions amb vot electrònic, ¿cada vegada més a prop?

Al novembre, l’investigador i professor de la UOC Francisco Lupiáñez-Villanueva va acudir al Parlament Europeu per explicar les conclusions del seu profund estudi sobre vot remot. «A Estònia es vota de manera electrònica, per internet. La tecnologia ja hi és. El sistema es pot posar en marxa en tres mesos, però socialment no està gaire acceptat per nou, com ha passat sempre amb la tecnologia», afirma el professor. «No es pot improvisar un sistema de vot electrònic, però ho hem vist en àmbits com el sanitari, en què s’han digitalitzat moltes coses que feia anys que estaven encallades i la pandèmia és un accelerador del canvi social i tecnològic», diu.

Les primeres eleccions de l’era Covid-19 van ser les autonòmiques de Galícia i País Basc. I al sistema se li van veure les costures. Gairebé dos de cada deu abstencionistes bascos i el 14,2% dels gallecs no van votar per por del contagi, segons va mostrar el baròmetre postelectoral del CIS. Molts fins i tot van veure frustrada la seva intenció de participar en els comicis per «motius de salut» o directament «pel coronavirus». Catalunya celebra una nova cita amb les urnes al febrer, i la maquinària ja s’ha posat en marxa per intentar garantir el vot de la majoria d’electors. Es fomentarà el vot per correu, però no hi ha rastre del vot per internet. I això que el 2018 el Govern va impulsar un projecte de llei de votació electrònica per a residents a l’estranger, que segueix encallat en el Parlament.

Segons explica Lupiáñez-Villanueva, el seu estudi va mostrar que a l’hora d’avaluar l’impacte del vot per internet sempre pesaven més els contres que els pros. «Podria començar-se amb grups específics que d’una altra manera no podrien votar, i aquest possible benefici superaria qualsevol desavantatge», afirma. «Quan es va implementar el vot per correu, ¿va ser perfecte? Tindrem problemes en qualsevol llançament d’aquest tipus. Però amb el vot postal ningú dubta, està socialment acceptat. I amb internet això no ha passat», diu. Per a l’investigador, gran part del problema està en els partits polítics: «Hi ha massa incerteses en els resultats que podria provocar obrir la participació en grups molt específics que històricament no han participat. Cap partit té incentius clars».

Intents frustrats

El 2008, la llavors vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, compareixia en el Congrés per explicar com pretenia fomentar el vot dels espanyols a l’estranger. Contra la participació a la baixa que tenia el sufragi per correu, el govern socialista afirmava que posar urnes en cada consolat no era una opció viable. «¿Introduïm el vot electrònic a Internet, que ja hi ha a molts països?» La situació per als espanyols emigrats fins i tot va empitjorar. Els del 2008 van ser els últims comicis previs que s’aprovés el ‘vot pregat’, que encara avui enterra la participació exterior mentre continuen havent de sol·licitar el vot prèviament i desplaçant-se a ambaixades i consolats per votar per correu o presencialment.

El 2016, la Junta Electoral Central (JEC) va enviar al Govern i a les Corts un acord en què proposava introduir el sufragi per internet per als electors fora d’Espanya. El sistema «consistiria que l’elector pogués, a través d’un canal segur, votar per les opcions preferides que se li oferirien en una aplicació informàtica. El seu vot encriptat viatjaria a l’urna electrònica per ser comptat en el moment adequat, després de desencriptar-lo, juntament amb els altres vots emesos», afirmava la JEC. Tot i que la majoria de les aproximacions que Espanya ha fet a l’‘i-voting’ han estat vinculades als residents a l’estranger, hi ha hagut altres intents discrets.

El 2010 l’Ajuntament de Barcelona va impulsar una consulta ciutadana presencial però també a través d’Internet sobre la reforma de l’avinguda Diagonal. El resultat va ser un caos. Greus problemes tècnics van provocar que fins i tot calgués descomptar-li a l’adjudicatària, Indra, part del pressupost acordat prèviament.

Ciberdelinqüència i por

En un sol dia, al món s’envien més 250 mil milions de correus electrònics, es fan més de 7.000 recerques a internet, es facturen 453 milions d’euros en compres ‘online’... i es pirategen més de 159.000 webs. No existeix cap model electoral 100% fiable. Però un dels motius que generen més desconfiança és la possibilitat de frau electoral. El Govern de Mariano Rajoy va descartar la seva implantació el 2017 argüint aquest motiu. «Avui estem més lluny del vot electrònic que fa deu anys perquè és molt manipulable», va dir el secretari d’Estat de Seguretat, José Antonio Nieto.

Notícies relacionades

Del 14-F al 30-M en cinc dies

¿A qui beneficia i a qui perjudica l’ajornament de les eleccions a Catalunya?

Un altre dels problemes és que la votació no es produeix en un entorn controlat i existeix risc que no s’estigui fent lliurement, sinó sota coacció. Estònia és l’únic país de la Unió Europea en què existeix l’‘i-voting’. A França, van fer proves en alguns dels seus territoris, però el van acabar per no implantar.

El costum

Quant a l’estalvi de paperetes, sobres i urnes, Lupiáñez creu que no serà el que decanti la balança d’un model a un altre. «Els costos podrien ser reduïts, però també hi hauria nous desemborsaments». Per exemple, les mesures necessàries de recolzament als grups menys destres a internet. A més de la resistència política, el professor creu que el problema principal és que som éssers de costums. «Som les persones les que utilitzem la tecnologia, i votar és un ritual que a internet desapareix, però això ha passat amb altres àmbits de la vida i els canvis s’han assumit», diu. I en temps de pandèmia, ‘normalitat’ i ‘costum’ són termes que han canviat el seu sentit.