Raphael Minder: «La independència de Catalunya està avui més lluny»

¿Ha hagut de desmuntar alguns dels estereotips sobre Espanya que Hemingway va contribuir a alimentar?

De vegades hi ha una percepció una mica folklòrica d’Espanya, però, més que desmuntar estereotips, el que faig és recordar que Espanya és un dels països que més s’ha modernitzat des de la postguerra. Alhora, si faig un reportatge a Galícia sobre una romeria de taüts oberts per donar gràcies per haver-se curat, estic explicant una cosa que sembla del passat. Busco un equilibri entre les singularitats i els aspectes d’una gran modernitat.

¿Hi ha alguna cosa que cridi l’atenció als Estats Units, que no s’entengui?

Ara, amb la crisi de la Covid-19, per exemple, és difícil d’explicar que són les comunitats autònomes les que controlen la sanitat. El nord-americà vol posar un segell clar a unes estructures de poder híbrides i em pregunten si Espanya és un país federal. Sempre dic que si els mateixos espanyols no entenen què passa a Catalunya, com volen que s’entengui a Boston o a San Francisco.

¿I què passa a Catalunya?

Després d’escriure ‘The Struggle for Catalonia’, publicat el setembre del 2017, em vaig adonar que, en una societat globalitzada, la gent busca entendre la seva identitat. Som éssers tribals, necessitem pertànyer. En aquest context, el nacionalisme desperta emocions fortes. La resposta al procés ha sigut un nacionalisme espanyol que estava molt tapat. Jo vaig arribar a un Madrid sense més bandera que la de Colón i al cap de set anys em vaig trobar amb un Madrid de banderes als balcons.

Explica que el 2012 li van trucar de la Moncloa per queixar-se pel reportatge fotogràfic de Samuel Aranda sobre els efectes de la crisi econòmica. ¿Ha tornat a rebre alguna trucada més?

Com aquella, no. Sí que he tingut converses sobre el tema català.

¿Quan?

Quan van veure que el relat se’ls escapava de les mans. Hi va haver malestar perquè en la premsa internacional sortien molt més els comentaris del moviment independentista, que es va dedicar amb energia a explicar la seva versió. L’error de la Moncloa va ser no construir un relat positiu més enllà de dir que tot era il·legal. Ara la situació no demana tants esforços de relat, però està estancada. No sé en què ha quedat la promesa de Pedro Sánchez de reobrir el diàleg.

¿Quin és avui el seu diagnòstic sobre la crisi catalana?

Mai hi ha hagut un conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó dins de Catalunya i amb Espanya. En el relat fàcil de ‘Catalunya contra Espanya’ s’oblida que la majoria social mai ha votat el separatisme. La majoria parlamentària des del 2015, sí, però s’han quedat entre el 47% i el 48% dels votants.

Clara Ponsatí li va dir a Edimburg l’abril del 2018 que Catalunya estava acostant-se cada vegada més a la independència. ¿És així?

Jo crec que està més lluny. Avui no hi ha full de ruta, hi ha més baralles internes i res concret. És molt demanar que es mantingui la mobilització tres anys després de la promesa d’una declaració d’independència. Hi ha una població molt esgotada a Catalunya.

Durant els 10 anys com a corresponsal, Espanya ha tingut tres presidents: Zapatero, Rajoy i Sánchez. ¿Quins trets comparteixen?

Superar les expectatives que en tenien els propis partits. Cap era favorit i es van aprofitar de les lluites internes per trobar el seu camí. Rajoy i Sánchez tenen una capacitat d’aguantar bastant forta. És espectacular que Rajoy s’hagi mantingut 20 anys a la cúspide del poder i que a Sánchez el fessin fora, tornés i fes el gran pas fins a la Moncloa.

¿Quina lectura fa de les turbulències en la monarquia?

Pensava que l’abdicació de Joan Carles obriria un nou capítol i que Felip VI tindria el control del seu destí, però, amb el pas del temps, l’ombra del rei emèrit s’ha engrandit, en lloc de fer-se més petita. Hi ha una crisi seriosa que es pot apagar si es fan bé les coses. Cap fill és culpable del que ha fet el seu pare, sigui rei o no.

Notícies relacionades

La UE debatrà de nou l’oficialitat del català el 18 de juliol

Joan Carles I es reivindica amb unes memòries després de cinc anys d’‘autoexili’

¿Ens cita un autor que l’hagi ajudat a entendre aquest país?

Chaves Nogales. Tot el que ha escrit em sembla fonamental perquè retrata de manera profunda coses del passat que semblen del present. M’ha arribat amb una frescor sorprenent.