30 nov 2020

Anar al contingut

Paul Preston: «El que passa ara amb Joan Carles no tindrà tant pes com el seu llegat històric»

L'autor de la biografia de referència del rei emèrit analitza la seva figura coincidint amb el 45è aniversari de la seva proclamació

«Ser un cap d'Estat neutral en un país molt conflictiu era un desafiament difícil i ho va fer de meravella», afirma l'escriptor

Pilar Santos

L’hispanista Paul Preston (Liverpool, 1946) és l’autor de la biografia de referència de l’excap d’Estat: ‘Juan Carlos. El rey de un pueblo’. Professor de la London School of Economics, atén aquest diari per videoconferència amb motiu de l’aniversari de la coronació de l’emèrit, el 22 de novembre de 1975.

- En el seu llibre recull la fragilitat de Joan Carles fa 45 anys; les pressions que va rebre aquells dies i com va haver d’estar pendent de diversos flancs: de la família Franco, dels franquistes més durs, del seu pare, dels EUA, de les forces progressistes... ¿En aquell moment es va començar a guanyar el respecte que ha tingut durant dècades?

- Els primers mesos van ser molt, molt difícils per ell, i és quan va fer un treball sensacional. Va utilitzar la seva posició com el successor nomenat per Franco i, per tant, comandant en cap de les Forces Armades, per controlar i neutralitzar totes aquestes forces franquistes que volien obstaculitzar el pas cap a la democràcia. Però encara tenia poca popularitat l’any següent, el 1976. El seu pare abdica el 1977 i és un moment molt important: passa de ser el successor il·legítim de Franco a ser, com a mínim, l’hereu legítim de la família Borbó. Després van arribar les eleccions, la gent va començar a veure que havia aconseguit una fita important per portar la democràcia. Va facilitar el que volia una immensa majoria. A partir d’aquell moment i fins a les eleccions de l’octubre de 1982, Joan Carles va ser el bomber de la democràcia i va mostrar un gran coratge contra el colpisme. Vostè em preguntarà, o no: ¿I realment era o és demòcrata Joan Carles?

Els primers mesos van ser molt, molt difícils per ell, i és quan va fer un treball sensacional.

- ¿Joan Carles era un veritable demòcrata?

-És igual. Jo no en tinc ni idea. Crec que tot el que va fer va ser una decisió pragmàtica, per la influència d’una sèrie de persones: la seva dona, la família reial britànica, la diplomàcia americana, la diplomàcia britànica... Hi va haver pressions a partir de 1969 que el van persuadir. Ell va voler complir la missió fonamental per a una família reial, que és assegurar que la seva família sigui en el tron, i el van convèncer que l’única manera de fer-ho era per la via democràtica. 

- Segons la seva opinió, va tenir un «paper heroic» en la Transició. ¿Pot acabar com a dolent?

- Pensant en la biografia que vaig fer, diria que hi ha tres fases en la seva vida. La primera és la de la infantesa i l’adolescència, fins al 1969. La segona és la que acabo de descriure i en la qual contribueix, amb bastant coratge, a ajudar a establir la democràcia. La tercera és a partir de 1982. ¿Què li queda per fer? Dues coses: d’una banda, ser un cap d’Estat neutral. «Ser un cap d’Estat neutral en un país molt conflictiu era un desafiament difícil i ho va fer de meravella» Va tractar amb equilibri la dreta i l’esquerra, Aliança Popular, el PP i el PSOE. L’altra funció és ser ambaixador del país i també ho va fer molt bé. Potser va ser el començament d’una quarta fase, que no surt al llibre, perquè acaba en l’abdicació (2014). Allà hi ha moltes coses, però jo diria que quan està complint la funció d’ambaixador comercial és el moment en què se li obren moltes possibilitats que després es converteixen en les acusacions actuals.

«Quan està complint la funció d’ambaixador comercial és el moment en què se li obren moltes possibilitats que després es converteixen en les acusacions actuals»

- ¿Com creu que passarà a la història?

- Si la seva pregunta és si el que ha passat a partir del 2012 o de l’abdicació cancel·la tot el que vaig dir de les meravelles de Joan Carles, diria que no. A la llarga el llegat històric de Joan Carles serà present. Tot el que està passant ara no tindrà tant pes com el seu llegat històric, com tot el que jo he descrit com la segona fase de la seva vida.

- ¿Li dolen les notícies que llegeix sobre ell?

- Que siguin notícies no em dol. Si jo trobo informació negativa, no l’amago, perquè jo vull que els meus llibres siguin el més honestos possible. Si ha fet tot el que diuen que ha fet, m’entristeix, em dol, perquè és una persona a qui jo francament admiro. Però si hagués de fer una tercera edició, no afectaria la meva determinació d’explicar el que crec que és la veritat en cada moment.

¿Va ser Felip VI neutral amb el seu discurs després de l’1-O? «No, no i no, tres vegades no», respon l’hispanista anglès 

- ¿Creu que Felip VI el defensa prou?

- És una pregunta molt difícil. Si el deure d’un monarca és mantenir la seva família en el tron i pensa que aquestes acusacions perjudiquen la Monarquia, seria una mica absurd defensar-lo. A la Gran Bretanya, quan hi ha hagut acusacions contra el príncep Andreu, la reina no l’ha defensat. 

- Al seu parer, una de les justificacions perquè la direcció de l’Estat l’ostenti una família reial és que ha de ser totalment neutral. ¿Felip VI ho va ser en el seu discurs després de l’1-O?

- No, no i no, tres vegades no. Aquell vespre jo era a la BBC i el periodista em va preguntar què pensava que diria. Vaig contestar que, per assegurar la seva pròpia posició, havia de fer un discurs suau, moderat i neutral. Quan vaig veure el que havia dit, em va semblar que havia fet el contrari.

- ¿Per què creu que ho va fer?

- Cap rei és totalment independent. Malgrat la seva neutralitat, suposo que està subjecte a pressions del Govern. I en aquell moment hi havia el Govern de Rajoy. I, d’altra banda, és lògic que un rei d’Espanya vulgui la unitat del seu país. Aquestes coses el van poder portar a fer un discurs bastant centralista.