CONEGUTS I SALUDATS

Restitució

La tornada de Trapero a la direcció dels Mossos té certa cosa de justícia divina i molt de poètica; al final, cadascú rep el que es mereix

Restitució
2
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista

ver +

La tornada de Trapero a la direcció dels Mossos té certa cosa de justícia divina i molt de poètica. I, tot i que la creença religiosa es distancia del tòpic literari en el valor de la fe, en els dos casos la conclusió és coincident: el bé triomfa sobre el mal, el vici és castigat i la virtut recompensada. I al final del camí cadascú rep el que es mereix. Sigui per designi diví o per la força de la lògica.

Que això passi mentre els terroristes còmplices dels atemptats de la Rambla i Cambrils d’agost del 2017 estan asseguts al banc dels acusats de la mateixa Audiència Nacional que va absoldre la cúpula policial catalana, tanca el cicle de tres llargs anys de dolor i glòria d’un professional audaç i competent entregat per complet a la seva única causa: la seva vocació.

La trajectòria de Josep Lluís Trapero la va truncar l’aplicació del 155 a Catalunya dos intensos i llargs mesos després de la tragèdia. Els fets polítics d’aquella tardor el van posar a la diana dels alts càrrecs dels cossos i forces de seguretat amb epicentre a Madrid i d’alguns dels seus companys de files de Barcelona. Els que ja havien mostrat el seu malestar per unes fotografies de l’estiu anterior.

Agre reflux

Cadaqués, 2016, distensió estival, barret panamà i camisa hawaiana. Es diu que el nostre protagonista s’ha encarregat de la paella en una trobada informal i de la qual li quedarà un mal regust. Amb el temps, agre reflux. Van transcendir les imatges que quan es van fer va entendre que serien familiars i per a únic record dels presents. No va ser així perquè no tothom respecta espais d’intimitat pròpia. En conseqüència, tampoc aliena. Una estelada desplegada per altres convidats i la coincidència amb el president Puigdemont cantant ‘Let it be’ van fer la resta. I no l’hi van deixar passar. Algú arxivaria la fotografia a la carpeta de pendents i les «paraules d’amor, senzilles i tendres» que en aquella càlida sobretaula va entonar, guitarra en mà, per a satisfacció de la concurrència, es convertirien en acusacions desencadenades i ires desbordades dels que no estan disposats a quedar professionalment en evidència. El que testimonis directes diuen que va passar en la reunió a Barcelona de la Junta de Seguretat que va avaluar la tragèdia provocada per aquells joves de Ripoll que avui sabem que amenaçaven en català els Mossos mentre, somrients, manipulaven explosius.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

«I els nostres ¿on eren?», va xiuxiuejar Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta, al seu company de taula, sorpresa per les explicacions detallades de Trapero, únic relator dels fets, les seves conseqüències i la investigació oberta. Contra el silenci eixordador per resposta, explica la crònica que altres galons ofesos van decidir que allò no podia quedar així. El procés va fer la resta. I mentre la militància independentista imprimia samarretes amb el seu rostre, el seu cap professional començava a rodar. I no va parar. Fins que tant en el judici del Suprem per l’1-O com a testimoni com en el seu propi va mantenir un sol relat. El que va despullar la trama per defensar l’honor malmès del cos al qual avui ha tornat amb orgull.

El drama afegit que ha esquitxat la seva vida personal durant aquest temps queda per als guionistes de la sèrie. Seria impactant. Les plataformes se la disputarien.