El Suprem revoca els permisos de Forcadell i es reserva la decisió sobre la resta de presos del procés

El Tribunal Suprem no ha esperat que arribin fins a ell els recursos presentats contra la concessió del tercer grau als condemnats pel procés, però dona una pista clara de cap on s’encaminarà la seva decisió. Ha revocat els permisos dels quals disfruta l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell amb l’aplicació del 100.2 i en la mateixa interlocutòria estableix un nou criteri en l’àmbit penitenciari segons el qual aquesta flexibilització sempre ha de ser revisada pel tribunal sentenciador i no per les Audiències Provincials com fins ara.

L’alt tribunal, molt crític amb decisions que entén que només mostren un desacord amb la seva sentència, només es pronuncia sobre el cas de Forcadell, malgrat que tots van ser impugnats per la fiscalia, perquè el jutge de Vigilància Penitenciària de Lleida va aplicar el criteri seguit amb els permisos de cap de setmana d’Iñaki Urdangarin en el ‘cas Nóos’ i va entendre que qui havia de revisar el recurs que interposaria el ministeri públic era el tribunal sentenciador, que en el procés va ser el Suprem, i no el del lloc on s’ubiqui la presó. 

El Suprem denega l’aplicació a Forcadell d’aquest règim flexible, proposat al febrer per la Junta de Tractament de la presó de Mas d’Enric (Tarragona), a l’entendre que no existeix connexió entre el programa de tractament aprovat (tasques de voluntariat i acompanyament a familiar fora de la presó) i el procés de reinserció de la penada en relació amb el delicte comès, cosa que fa «injustificable» aquest règim de semillibertat de facto del qual disfrutaria abans d’haver complert menys d’una quarta part de la condemna. Afegeix que tot i que la reinserció sigui l’«objectiu principal de la pena, això no implica la desaparició d’altres finalitats, com la retributiva i la prevenció general i especial».

Doble efecte

La interlocutòria de la Sala Segona va més enllà: conclou la controvèrsia sobre l’òrgan competent per conèixer els recursos d’apel·lació contra l’aplicació del règim previst en l’article 100.2 del règim penitenciari: el sentenciador, perquè, igual que la classificació de grau, afecten l’execució de la pena i «no pot amagar excarceracions pròpies del tercer grau».

A més, declara que, com ja ocorria amb els recursos contra el tercer grau, també «provoca l’aplicació de l’efecte suspensiu», perquè «el seu objecte es refereix també a classificació de penats o concessió de la llibertat condicional i pot donar lloc a l’excarceració de l’intern», afirma.

No corregeix un desacord 

A revisar el cas de Forcadell, la sala explica que el principi de flexibilitat que proclama l’esmentat article «no converteix les Juntes de Tractament en una última instància cridada a corregir els desacords dels funcionaris que les integren amb el desenllaç d’un determinat procés. Tampoc permet el trasllat injustificat d’un penat a cap altre centre penitenciari si aquesta decisió està estratègicament dirigida a rectificar la competència del jutge de Vigilància Penitenciària, fixada en consideració a l’àmbit territorial en el qual s’assenti la presó,» en clara referència al que va ocórrer amb l’expresidenta del Parlament.

El que ha de fer la proposta «és identificar, precisament per al seu degut control judicial, la necessitat de la mesura, la impossibilitat de la seva execució a l’interior del centre penitenciari, la seva rellevància davant altres alternatives i, en definitiva, la seva provisionalitat o permanència en el temps», explica la interlocutòria, que es molesta fins i tot a negar que el fet que la sentència no inclogués la mesura sol·licitada pel fiscal de vetar els permisos fins a complir la meitat de la condemna no pot utilitzar-se d’aval per aplicar el 100.2.

No ha de reinterpretar-se

I es mostra taxatiu a l’hora de defensar la seva sentència, de la qual diu que no ha de ser permanentment reinterpretada i que en el seu contingut s’explica «la gravetat dels fets sentenciats i el seu efecte demolidor per a la convivència democràtica», de manera que no «trenca el principi de proporcionalitat» amb les penes que va imposar. 

Insisteix que «Forcadell no va ser condemnada per perseguir la independència de Catalunya. Les idees de reforma, fins i tot ruptura, del sistema constitucional no són, sens dubte, delictives. La seva legitimitat és inqüestionable, està fora de qualsevol dubte. El pacte de convivència proclamat pel poder constituent no persegueix el discrepant. Empara i protegeix la seva ideologia, tot i que aquesta atempti contra els pilars del sistema». Ho va ser com a «autora d’un delicte de sedició» «pel seu decidit protagonisme en el concert delictiu ideat pels altres acusats», per a la qual cosa «va depassar l’àmbit del seu càrrec institucional, amb actes i decisions plenament integrats a una estratègia delictiva, en un exprés desafiament a l’ordre constitucional».

La sala no dubta del bon comportament i la influència positiva sobre altres internes, ni de la seva capacitat de lideratge, «però res d’això permet salvar aquesta absència absoluta d’enllaç entre el programa que es proposa i el procés de reinserció social de la penada que, com és obvi, no pot ser aliè al delicte pel qual va ser condemnada».

Sedició desenfocada

Notícies relacionades

Torra fa una crida a la unitat independentista després del veto del Suprem als permisos de Forcadell

Un jutge imputa 196 persones pel bloqueig de Tsunami Democràtic a la frontera

En aquesta línia, la sala detecta un «manifest desenfocament» en l’anàlisi que es fa en la resolució apel·lada sobre el delicte de sedició, l’alteració de la pau social i el fet que el voluntariat descrit pot constituir una via per a l’allunyament del conflicte i l’opció per l’estabilitat i la pau social.

Fins i tot afegeix una «obvietat»: «Els fets objecte de condemna són els declarats provats en la nostra sentència» i, «una vegada assolida la seva fermesa, ja no poden ser objecte de reinterpretació ni pel penat ni per tercers». Ha de ser complerta «pels cursos previstos en la legislació penitenciària que no poden ser utilitzats en frau de llei i per mostrar un desacord més o menys encobert amb la condemna imposada».