03 d’ag 2020

Anar al contingut

EL FUTUR DE LA POSTCONVERGÈNCIA

Puigdemont decideix abandonar el PDECat i crear un nou partit

El 25 de juliol es perfila com a data per a l'assemblea constituent de la nova formació política

Els fidels a l'expresident han conclòs que la batalla interna en la postconvergència era de resultat incert

Fidel Masreal

Puigdemont decideix abandonar el PDECat i crear un nou partit

JOHN THYS

Carles Puigdemont és un líder indiscutible de l’independentisme, responsable de la declaració d’independència i d’haver mantingut el pols a l’estranger contra l’Estat. Així ho veuen diferents famílies en el sobiranisme. I Puigdemont és també un dirigent polític al·lèrgic a la disciplina de militant i gran aficionat a noves idees d’impacte alt i de recorregut incert.

D’aquesta manera s’entén el pas que farà aquest dijous l’expresident, exmilitant de Convergència, del PDECat i de la candidatura Lliures per Europa en les eleccions europees: crear un nou partit, una altra marca per tenir el que ha reivindicat sempre des del seu èxit electoral el 2017: comandament absolut per dissenyar una candidatura que derroti el seu principal adversari, a part d’Espanya, ERC.

Fonts pròximes a Puigdemont situen l’anunci aquest dijous a la tarda i podria fer-se a través d’un comunicat, sense descartar que sigui a través d’una compareixença. L’assemblea de constitució de la nova formació podria celebrar-se el dissabte 25 de juliol, coincidint amb la data en què està previst celebrar el consell nacional del PDECat. El naixement d’aquest partit el va avançar dimarts, en una entrevista a EL PERIÓDICO, el conseller Damià Calvet, i provocarà que Puigdemont abandoni el PDECat.

Es tracta de la conseqüència de dos processos. Un, de recorregut mitjà, i l’altre, que s’ha precipitat de cara a les pròximes setmanes. El primer té a veure, com ja apuntava EL PERIÓDICO el desembre passat, amb la discrepància estratègica amb la postconvergència. Llavors, els seus fidels ja afirmaven que ni en els seus pitjors somnis es veien militant en el PDECat, un partit que consideren caduc, afectat per una greu aluminosi en forma de corrupció, tímid en el flanc sobiranista i conservador en el terreny ideològic.

«Mai militaré en el mateix partit que [Carles] Campuzano», resumia una d’aquestes figures independents. Avui aquesta figura deixarà segurament el PDECat, igual que ho ha fet Campuzano. Però uns ho fan per mantenir el xoc amb l’Estat i la promesa d’un altre període de conflicte, i altres per a tot el contrari: recuperar un partit de centre sobiranista i de diàleg.

Els detonadors

Fa mesos que Puigdemont madura la seva decisió. Moments com el pacte del PDECat amb el PSC a la Diputació de Barcelona o la decisió de les bases postconvergents a la tardor de negar-se a diluir-se dins JxCat han anat consolidant la decisió de l’expresident. 

L’altra clau ha sigut la de les últimes setmanes. Quan els presos independentistes i exconsellers Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn han reclamat la dissolució dins JxCat i la direcció del PDECat ha dit que no, Puigdemont ha vist que aquesta vegada no seria tan fàcil doblegar a la cúpula del partit. 

L’expresident exmilitant de CDC i del PDECat i els seus han decidit que els resulta més útil –i urgent– muntar un altre partit

I malgrat certes temptatives en favor de donar la batalla interna en un consell nacional –màxim òrgan entre partits– o en una consulta a tota la militància, en vista de la decisió de nombrosos alcaldes i quadros de plantar cara, Puigdemont i els seus han conclòs que els resulta més útil –i urgent– muntar un altre partit.

Això serà així ben aviat. A favor seu, el lideratge de Puigdemont. El PDECat continua afirmant que és ell el seu líder natural. Sense l’expresident, hauran de buscar un cartell electoral.

En contra d’aquesta operació, la falta de drets electorals (Puigdemont no podria participar en debats electorals en televisió, ni tenir minuts gratuïts en els mitjans de comunicació) i d’una estructura territorial i de recursos econòmics. Els seus fidels relativitzen aquests hàndicaps assegurant que les xarxes socials permeten en l’actualitat tenir rellevància i presència pública, gràcies a l’impacte de la figura de l’excap del Govern.

Afició per la innovació

No serà, en tot cas, la primera aventura de Puigdemont, un gran aficionat a la innovació. Va entrar com a independent a la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida. Com a alcalde de Girona va llançar pactes de geometria variable, va encapçalar el PDECat al costat de Mas i, sense deixar de militar en el partit, va fundar la Crida per intentar agrupar tot l’independentisme, sense èxit.

I ha muntat el Consell per la República, que pretén desplegar a tot el territori, mentre és eurodiputat sense renunciar definitivament a la seva candidatura a Catalunya, sobre la qual ha donat diverses respostes al llarg dels últims anys.

Aquesta serà precisament la primera pregunta que haurà de respondre Puigdemont: si opta a ser president o es presenta en la llista electoral de forma simbòlica. Si s’inclina per la primera de les opcions, haurà de respondre a la qüestió de si té intenció d’intentar tornar a Catalunya (una cosa que provocaria que el detinguessin) o exercir des de la distància (cosa que tampoc és viable, perquè el Tribunal Constitucional ha decretat que no és possible una investidura telemàtica).

Segurament serà aquesta una qüestió menor davant del sotrac –un més– que suposarà el seu anunci imminent d’emprendre una nova aventura política de la mà dels nombrosos fidels amb els quals compta al Govern, en els grups parlamentaris de JxCat al Parlament i el Congrés i entre diversos quadros territorials de l’antiga Convergència.