26 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

ERC s'esfondra al Congrés

La taula de diàleg ja no és la clau de la legislatura, sinó els Pressupostos, que exigiran geometria variable

Si a ERC «la governabilitat d'Espanya li importa un rave», perdrà la carta de la seva rellevància política

José Antonio Zarzalejos

ERC s'esfondra al Congrés

Ballesteros

Hi va haver un temps en què l’afirmació de Gabriel Rufián –secundat per Oriol Junqueras– segons la qual «sense taula no hi ha legislatura» va resultar enterament certa. Aquest recordatori del portaveu republicà va ser atès de continu pel Govern de coalició, fins al punt de provocar una sonora rectificació a la Moncloa com quan el mes de gener, després de la declaració institucional de Joaquim Torra, anunciant unes pròximes eleccions a Catalunya, Pedro Sánchez va ajornar l’inici de la interlocució amb la Generalitat. El president se’n va desdir en poques hores.

Ara la legislatura no se sustenta a la taula intergovernamental pactada entre ERC i el PSOE. Sense deixar de considerar que l’eventual convocatòria al juliol tindria significació política, i en el dubtós cas que estigués encapçalada per Torra i Sánchez, el futur de la coalició entre socialistes i morats passa per l’aprovació dels Pressupostos que substitueixin els aprovats pel PP el 2018, dues vegades prorrogats, cosa que suposa una anomalia. Per mandat constitucional (article 134.3), el Govern ha de presentar el projecte pressupostari «almenys tres mesos abans de l’expiració dels de l’any anterior». O sigui, al setembre, quan a Catalunya hi hagi efervescència electoral.

Els comptes públics que l’Executiu presentarà no seran els que es van suposar quan els socialistes van firmar el pacte de coalició. La ministra portaveu ja ha anunciat que, sense renunciar als objectius essencials que van acordar les dues formacions, s’hauran de «modular» les previsions. Aquesta modulació li ve imposada al Govern pel principi de realitat que mediatitza projectes alterats per la cruelíssima pandèmia del coronavirus. Tota una tragèdia.

Adaptar-se a les circumstàncies

L’estratègia d’adaptació a les circumstàncies que està provant de seguir Pedro Sánchez requereix de forma prioritària obtenir les millors condicions per als ajuts europeus al nostre país. En aquesta nova crisi no s’utilitza el llenguatge que va estigmatitzar països com Grècia, Portugal o Irlanda: el rescat. La globalització de la recessió i la seva causalitat no economicofinancera, sinó sanitària, han fet variar de criteri fins i tot els països «frugals», però no fins al punt d’excloure criteris de condicionalitat. La política espanyola espera conèixer quins són els termes a què s’hauran d’adaptar els comptes a l’ajuda de la UE.

En aquest context d’urgència pressupostària, el president no pot desaprofitar la possibilitat de sumar voluntats. Per això vol retenir la bona disposició de Ciutadans, fins i tot a costa que ERC es distanciï de la majoria que sosté l’Executiu, i mantenir la sintonia amb el PNB. Continuen ressonant al Congrés les paraules de Montse Bassa: «M’importa un rave la governabilitat d’Espanya».

Si ERC no ofereix garanties que el seu propòsit de col·laboració amb el Govern va més enllà de la taula de diàleg, i ara no les està oferint, el president estarà obligat, per pura supervivència, a explorar-ne tantes com les geometries variables li facin possible. Perquè, a més, la societat civil i els agents socials es mouen.

Realitat orteguiana

La cimera de la CEOE que s’està celebrant –conclourà el dia 24– envia missatges clars als poders públics i els grans sindicats estan sent molt actius. Aquestes i altres són circumstàncies gairebé orteguianes per a Pedro Sánchez, que, en vista de la irregularitat de les sessions de la Comissió de Reconstrucció al Congrés, ha revelat la constitució a l’oficina de prospectiva que dirigeix Iván Redondo d’un grup de 100 experts en diferents disciplines –a la manera italiana i francesa– que ha molestat Unides Podem per la transversalitat dels escollits, el treball dels quals és embrionari, però que ja ha aconseguit un efecte d’obertura de la Moncloa a un espectre social i ideològic més gran.

L’eventual elecció al juliol de Nadia Calviño com a presidenta de l’Eurogrup introduiria en la situació una variable addicional d’importància perquè vincularia els comptes públics espanyols a una exigència d’ortodòxia més gran conforme a les pautes dominants a la Unió Europea, que són conservadores, socialdemòcrates i liberals. Una ministra d’Economia reforçada per la confiança dels seus iguals europeus milloraria la seva posició en el Consell de Ministres davant Podem i significaria que el mateix Pedro Sánchez està disposat a allotjar en el seu Gabinet un pes pesant de la política econòmica internacional.

Mentre Ciutadans manté la seva disponibilitat negociadora, no sense problemes interns, Unides Podem no es precipita, tot i que la seva generació d’anticossos socialdemòcrates és encara molt alta. Els morats estan disposats a la «flexibilitat», però no a la «renúncia». Pablo Iglesias segueix en el partit.

Corregir el rumb

No obstant, ERC i Gabriel Rufián corren la banda, sense entrar en la melé, demostrant que, efectivament, el panorama general els «importa un rave», excloent Cs amb una dialèctica feridora i formulant constants admonicions al Govern que no tenen el pes d’abans. I menys si, com es pressent, el PP, després de les eleccions gallegues i basques s’obre –com ha fet a Castella i Lleó– a alguns pactes (potser el sanitari) al Congrés.

El partit d’Oriol Junqueras ja no té el control polític de la majoria d’investidura. «S’ha esfondrat», segons paraules literals d’un ministre. Ara, a més, ha d’atendre diversos fronts, i el domèstic, amb Joaquim Torra a poc temps de convocar eleccions, no és precisament fàcil. Segueix la baralla insomne al món de l’independentisme català, sense referents polítics clars per a la contesa electoral.

Tots els protagonistes polítics i socials estan corregint el rumb en diferent grau. ERC també ho hauria de fer si vol retenir espais de protagonisme i decisió en la política estatal. Entre altres raons, perquè aquesta és una de les seves cartes electorals a Catalunya.