Pactes de la Moncloa: evocar el consens en temps difícils

En aquests últims anys de canvi, els polítics han evocat insistentment un temps passat que, com a les cobles de Manrique, sempre va ser millor. Amb l’arribada dels nous partits fa un lustre es parlava d’«una nova transició», amb els primers acords va arribar el record del «pacte de l’abraçada» i fins i tot amb la reunió entre el president del Govern i el de Generalitat hi va haver qui va voler apel·lar a Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Ara, amb una crisi sanitària que ja suma més de 15.000 morts i ve amb una crisi econòmica, és Pedro Sánchez qui torna a mirar quaranta anys enrere per invocar aquest esperit de consens que pretén que serveixi de mirall.

Llavors no va ser fàcil. Tampoc ràpid. Mesos de gestació i més de vint dies de negociació fins que, l’octubre de 1977, van néixer els anomenats Pactes de la Moncloa, dos grans acords que van unir totes les forces polítiques de l’arc parlamentari. Una història d’èxit amb aquest halo èpic que només dona el pas del temps.

Era el juliol de 1977, i feia un mes que Suárez havia guanyat les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, un context de canvis profunds. El seu vicepresident i ministre d’Afers Econòmics va comparèixer a la televisió. «Ha arribat l’hora de l’economia», va dir amb un posat seriós Enrique Fuentes Quintana.

«Els problemes econòmics del país només es poden superar amb l’esforç i la col·laboració de tothom», va afirmar, i va assenyalar que el gabinet treballava sense descans per elaborar un «programa concret» de política econòmica per «començar a negociar i actuar».  També va prometre als ciutadans una «informació clara, veraç i puntual».

Època de canvis profunds

Espanya estava submergida en el procés polític de la transició que havia arrencat amb la mort del dictador. Les eleccions democràtiques, les primeres amnisties o la legalització del Partit Comunista van ocupar tots els esforços, mentre creixien la inflació, el deute exterior i l’atur, i l’economia es deteriorava. Suárez no tenia majoria en el Congrés ni el recolzament de tot el seu partit.

«O els demòcrates acaben amb la crisi o la crisi acaba amb la democràcia». La frase s’atribueix a Fuentes Quintana, que va saber veure que la jove i fràgil democràcia perillava davant l’amenaça de greus problemes econòmics. La seva proposta va ser un programa per «sanejar» l’economia en dos anys, acompanyat d’una reforma fiscal, i van exigir comptar amb la «col·laboració responsable de tots els grups socials i els partits polítics».

Suárez i els seus ministres econòmics van rebre al palau de la Moncloa els líders polítics, un a un. També hi va haver reunions amb les organitzacions sindicals, els empresaris i els grans bancs. I el 23 de juliol es va fer públic el Programa de Sanejament i Reforma Econòmica després del Consell de Ministres. Un punt de partida que, tot i que unilateral, establia les bases per demanar acords.

Poder i recolzaments

Dies després, al Congrés, Felipe González va parlar per primera vegada com a líder de l’oposició i va assegurar que la prioritat era una Constitució que no podia partir del Govern, sinó de les Corts. I també es va referir a la crisi econòmica: «Hem de considerar-nos part de l’Estat i, com a part de l’Estat, corresponsables del destí global d’aquest país». L’actitud de Santiago Carrillo, líder del PCE, va ser diferent.

Des de la tribuna va demanar un «Govern de concentració democràtica nacional» per dur a terme les reformes que venien, mentre que Manuel Fraga, d’Aliança Popular, va evitar els compromisos en el seu discurs. Els partits es debatien entre la necessitat de consensos que exigien els nous temps que pretenien trencar amb l’‘ordeno y mando’ de la dictadura, i haver de compartir les responsabilitats de les mesures que prenia un govern en minoria sense compartir també el poder. Així ho recullen les cròniques de l’època.

La reforma fiscal es va posar en marxa ja a l’agost, i a l’octubre va tenir llum verda per unanimitat. Fuentes Quintana va elaborar un text després d’una reunió al Banc d’Espanya, que després es va aprovar en Consell de Ministres i es va enviar als portaveus dels grups parlamentaris, citant-los a la Moncloa. Tots els partits van acceptar la invitació.

Dies de negociació

El cap de setmana del 8 i 9 d’octubre la Moncloa es va omplir amb tres representants de cada partit, mentre la premsa preguntava que si allò era una espècie de govern de concentració o fins i tot un «govern a l’ombra». Les reunions es van allargar fins al 21 d’octubre, també amb comissions especialitzades.

L’oposició va exigir que les reformes econòmiques anessin acompanyades d’altres de socials i polítiques, i d’allà en va sortir un text de mínims que va ser només un primer pas. Els sindicats el van recolzar però l’acabada de néixer CEOE es va queixar que no havia tingut veu en el procés. Tot i així, hi va haver temps d’escoltar i negociar.

El 25 d’octubre, al saló de columnes del palau de la Moncloa, deu líders polítics van firmar l’acord en un acte solemne retransmès en directe. Dos dies després, el Congrés dels Diputats va expressar el seu recolzament als pactes a través d’una proposta de resolució subscrita per tots els grups parlamentaris i aprovada amb només un vot en contra.

A l’acord econòmic, que incloïa la reforma de la Seguretat Social o la gratuïtat de l’ensenyament, el va seguir un altre sobre el programa d’actuació jurídica i política que contemplava mesures com la llibertat d’expressió, els drets de reunió i associació política, reformes del codi penal en matèries relacionades amb la dona o les llibertats públiques o la reorganització de les forces de l’ordre públic.

Broma de Carrillo

Notícies relacionades

El Govern limita de moment els pactes de la Moncloa a una qüestió d'«actitud»

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Va ser Carrillo qui va fer broma durant la seva intervenció assegurant que allò era «una política de concentració democràtica», però que al Govern li faltava molt per ser «un Govern de concentració democràtica». Aliança Popular va voler deixar clar que el seu recolzament a les mesures no ho era a la gestió que el Govern en fes, perquè aquell executiu monocolor no podia pretendre comptar amb el suport d’un de concentració. L’últim a parlar va ser Suárez: «Això no és establir un Govern paral·lel ni un Govern de concentració. Això és governar d’una forma diferent, segons el nostre parer la més vàlida en aquesta hora».

Aquell acord es va cuinar a foc lent i en un context social diferent a l’actual. Però els pactes no es van prorrogar. Amb la Constitució ja sobre la taula, els socialistes entreveien un horitzó en el govern i les perspectives electorals van tornar a canviar el consens per la competició política.