24 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Sánchez i Iglesias s'aferren a ERC

Per segona vegada, els republicans no recolzen la pròrroga de l'estat d'alarma i avisen que no participaran en pactes d'Estat

El PSOE i UP no es donen per assabentats perquè els seus 13 escons continuen sent estratègics i no tenen alternativa

José Antonio Zarzalejos

Sánchez i Iglesias s'aferren a ERC

Mariscal

El caràcter estratègic dels 13 escons d’ERC, concertats amb els cinc d’EH Bildu, es torna a imposar en la política espanyola. Gabriel Rufián ja havia ofert un recital de poder quan, el 30 de gener passat, va dissuadir el president Pedro Sánchez de qualsevol ajornament de la taula de diàleg entre el Govern i la Generalitat, després de l’anunci de Quim Torra de convocar eleccions anticipades (sense data fixa) després d’una eventual aprovació dels Pressupostos al Parlament.

Efectivament: el 6 de febrer, els dos presidents es reunien al Palau de la plaça de Sant Jaume, i 20 dies després ho tornaven a fer amb les seves respectives delegacions a la Moncloa. El missatge de Rufián va obtenir tota la receptivitat socialista. La pandèmia oferia llavors símptomes de la seva gravetat a la veïna Itàlia i l’OMS havia declarat la situació d’emergència.

Des d’aleshores fins dijous passat, les relacions entre el Govern de coalició i ERC s’han refredat fins al punt que en el Madrid polític, la legislatura cotitzava en vermell. Els republicans, una vegada la tragèdia provocada pels contagis del Covid-19 desencadenava les pitjors conseqüències, s’han anat desenganxant de l’Executiu, que va haver de declarar l’estat d’alarma (14 de març) i prorrogar-lo amb l’autorització del Congrés, per mandat legal, per períodes màxims de 15 dies.

«Recentralització» i «militarització»

Tant el 25 de març com dijous passat, els diputats republicans es van abstenir, mentre el grup popular (Vox, fins i tot en la primera pròrroga) van recolzar la petició del Consell de Ministres. Per la seva banda, el PNB va plantejar objeccions serioses, fent així l’efecte que la majoria de la investidura s’estava esquarterant.

Les tesis que Rufián va esgrimir amb èmfasi per no recolzar la pròrroga de l’estat d’alarma van ser dues: la «recentralització» que comporta la constitució d’una autoritat única (el Govern central, delegada en els ministeris de Sanitat, Defensa, Transports i Interior) i la «militarització» que implica l’estat d’alarma a l’empara del qual s’ha mobilitzat les Forces Armades, especialment l’UME. Anant més enllà, Rufián va deixar cristal·lí que el seu partit no es veia concernit per la convocatòria de Sánchez per intentar acords d’Estat. El portaveu d’ERC va dir recolzar només «un pacte integral per la vida».

En la seva rèplica, el president Sánchez no va fer a Rufián ni el més mínim retret. Encara més, li va agrair la seva intervenció malgrat l’abstenció dels republicans. I va callar qualsevol crítica a la gestió de la Generalitat –qüestionada i qüestionable com una de les més negatives i descoordinades de totes les comunitats autònomes–, mostrant així la intenció socialista i d’Unides Podem de no fragilitzar encara més les relacions amb ERC, partit al qual tant Sánchez com Pablo Iglesias s’aferren perquè la legislatura no avorti o, en el seu cas, per eludir una alternativa que els esdeveniments poguessin estar exigint: una gestió de reconstrucció general que requereixi una altra majoria parlamentària més àmplia.

Vergés i El Homrani

El president del Govern i la portaveu socialista, Adriana Lastra, van carregar contra Pablo Casado i les autonomies governades pels populars sense acostar ni tan sols a la crisi a Catalunya ni esmentar el discurs de Rufián. Els dos socialistes tenien molt en compte que la responsabilitat de la sanitat a Catalunya recau sobre Alba Vergés i la dels afers socials, sobre Chakir el Homrani, tots dos d’ERC.

Per la pau, una avemaria, va acordar el gabinet d’estratègia de la Moncloa, que tem que els desmarcatges recurrents d’ERC –als quals es podrien afegir els puntuals del PNB– en una situació tan precària com la que vivim esquarterin irreversiblement l’aritmètica parlamentària que suporta el Govern, que està perdent també la sintonia amb grups d’interès empresarials i culturals.

Estem en un període completament excepcional, en què l’independentisme català en el seu conjunt continua anteposant la seva pulsió separatista a qualsevol altre objectiu. Com s’ha escrit, l’independentisme hiperventilat s’ha de plantejar que estem davant una qüestió de decència, no d’ideologia. El discurs polític que arriba des de Catalunya remet de forma permanent a elements d’identitat, de queixa per la suposada afectació a la integritat de l’autogovern, de selectiva hostilitat cap a les Forces Armades i, fins i tot, a teories conspiradores segons les quals l’estat d’alarma resultaria una «usurpació» de competències i una «intervenció encoberta» de les facultats de la Generalitat.

Acidesa catalana, pragmatisme basc

Les crítiques més àcides al Govern –tant o més que les del PP i altres grups– procedeixen molt més de Catalunya que d’altres comunitats que, com la basca, formula les seves queixes en termes de més pragmatisme en defensa dels interessos industrials d’Euskadi.

En les actuals circumstàncies, Pedro Sánchez, a un cost altíssim, mirarà cap a una altra banda sense prendre nota dels desmarcatges d’ERC. Necessita els republicans i la seva incompatibilitat amb la dreta, i de la dreta amb ell, és completa i absoluta. El cap de l’Executiu sap que no hi haurà pactes d’Estat, que la situació socioeconòmica resultarà extrema –més encara del que és– i ha decidit que, de moment, els republicans són el seu últim recurs, el clau roent a què agafar-se.

La legislatura pensada per Sánchez i Iglesias ja és el món d’ahir i un trencament amb ERC –amb qui el socialista va pactar un text d’inversemblant compliment en aquestes circumstàncies– ens endinsaria en una fase de mera gestió com a prolegomen d’unes noves eleccions l’any que ve. I el president del Govern ho sospita.