24 d’oct 2020

Anar al contingut

Altres taules, altres solucions

Conflictes d'alta intensitat que semblaven insuperables s'han resolt amb una sèrie d'elements clau

La mediació reivindica el seu paper davant disputes tant personals, com d'empresa i entre col·lectius

El ministre principal d’Escòcia, Alex Salmond (esquerra) estreny la mà del ’premier’ britànic, David Cameron, ahir a Edimburg.

El ministre principal d’Escòcia, Alex Salmond (esquerra) estreny la mà del ’premier’ britànic, David Cameron, ahir a Edimburg. / AFP / DAVID CHESKIN

Antecedents per prendre nota. Cada procés negociador en conflictes de pes mostra indicis a tenir en compte per construir el conjunt del cas català. Vegem-ho.

Escòcia

L’independentisme cita sovint com a exemple a seguir el referèndum escocès, pactat entre el govern autònom i el britànic. És important consignar els antecedents. El Govern escocès va plantejar inicialment un referèndum en què s’escollís entre augmentar l’autogovern o la independència. El líder de l’SNP, Alex Salmond, (que recorda que el referèndum va trigar 60 anys a aconseguir-se) va bastir un discurs ‘light’ que incloïa la promesa de mantenir la Reina del Regne Unit com a cap d’Estat, la permanència a la UE i la lliura com a moneda.

És a dir, la proposta s’assemblava més a la formulada pels comuns (una pregunta amb tres possibles respostes) o l’expresident Artur Mas (independència o més autogovern), que la finalment imposada pel Govern britànic, que va exigir una votació de ‘sí’ o ‘no’ a la secessió. Salmond, a més, va ajornar la data del referèndum, que el primer ministre conservador David Cameron volia celebrar com més aviat millor. Aquí sorgeix una clau: la gestió del temps. Abans del referèndum, els dos executius, en l’Acord d’Edimburg, es van posar d’acord perquè Escòcia tingués competències per convocar la consulta.

En paral·lel –i aquesta és una altra qüestió decisiva– el Govern britànic va iniciar un procés de «devolució» de competències (de poder, en definitiva) a Escòcia. Una altra clau és que aquesta oferta la van firmar per escrit els líders britànics conservador, liberal i laborista. L’equivalent seria que Pedro SánchezPablo Casado i Ciutadans presentessin una proposta de més autogovern per a Catalunya. Una cosa impensable ara com ara.

Quebec

El cas del Quebec, que va acabar també en un referèndum, és també exemplaritzant de com es poden aconseguir pactes que resolguin legalment el que inicialment estava fora del marc jurídic. Després de dos referèndums (1980 i 1995), el primer ministre canadenc Jean Chrétien va impulsar una sèrie de mesures per provar de satisfer les demandes dels independentistes, però el poc entusiasme que va suscitar la proposta va induir Chrétien a apostar pel que es va batejar com a ‘pla b’: establir uns límits i unes condicions que regulessin «amb claredat» la possible celebració d’un nou referèndum d’aquestes característiques.

La negociació va fracassar en diverses ocasions, però el juny del 2000 el Senat del Canadà va aprovar la versió final de la llei. Això indica un altre dels ingredients de la negociació: el temps. Cinc anys de diàleg. L’Assemblea Nacional del Quebec no va reconèixer aquesta llei, al considerar-la insuficient, i va aprovar la seva pròpia norma, que establia que n’hi havia prou amb el 50 +1% dels vots a favor per proclamar la independència. No obstant, el cert és que la llei va aconseguir apaivagar les aspiracions secessionistes.

La transició espanyola

S’esgrimeix habitualment que resoldre el conflicte català és impossible. La resposta a aquesta tesi podria consistir a recordar que des dels fidels a Franco als comunistes del PCE van ser capaços de posar-se d’acord a dur a terme una transició cap a la democràcia. Una transició sense ruptura que –i no és menor– està en qüestió per bona part de la ciutadania.

Un dels ponents de la Constitució, Miquel Roca, recorda que el canvi democràtic «era l’exigència que ens arribava de la societat, la de fer possible que la recuperació de la llibertat no fos un moment transitori, sinó una aposta de llarga durada. El consens no el van produir els ponents, sinó que era el resultat d’una exigència social». Roca indica un aspecte essencial: la voluntat social d’acord. En el cas català, i segons un sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió, del novembre passat, el 42% dels catalans aposten per una negociació i un diàleg sense límits. Només l’11% creu en la via unilateral. En el conjunt d’Espanya, la majoria vol un diàleg en el marc de la Constitució.

La mediació

Es tracta d’un procediment amb una llarga trajectòria en conflictes personals, en empreses i comunitats. Lluny de ser un simple apèndix, fa anys que els mediadors analitzen les claus de la seva tasca. I ofereixen eines també a tenir en compte. Trinidad Bernal, mediadora i formadora de mediadors, recomana als negociadors: un comportament assertiu, pensar en l’altre, centrar-se en el present, el que és positiu i possible; avaluar les conseqüències de les opcions i «buscar alternatives, mantenint una postura oberta a altres possibilitats» per solucionar els problemes. Aquí està la clau: que hi hagi una voluntat real d’acord, que voldrà dir cessió. Això sí, com afirmava l’exlíder del PCE Santiago Carrillo, «no pots demanar a ningú altre una cosa que no et pot donar; en una negociació guanya qui renuncia a una cosa que no té».

El lideratge

En gairebé tots els casos, la figura del líder ha sigut decisiva. Entès el líder com qui pren decisions incòmodes fins i tot per al seu propi espai polític i que li comportaran problemes. La llista és llarga. Va des de Nelson Mandela per a la reconciliació a Sud-àfrica, a Isaac Rabin i Yasser Arafat en els Acords d’Oslo, amb Bill Clinton, passant per figures com Mo Mowlam en el conflicte de l’Ulster, amb els unionistes moderats.

En el cas català seria difícil no reconèixer que sense l’autoritat de Jordi Pujol bona part del nacionalisme convergent hagués assumit el recolzament a José María Aznar en els pactes del Majestic. I sense l’obstinació de Pasqual Maragall –contra adversaris i companys de partit–, el pacte de l’Estatut difícilment hauria existit. Una cosa diferent és com va acabar el projecte després del seu pas pel Congrés i el Tribunal Constitucional.