Cara i creu d'un avançament electoral

Era març del 2015. A Andalusia ja havien arribat els ecos d’un nou partit que, al crit de ‘sí que es pot’, començava a liderar les enquestes. La sempre aspirant a fer el salt a la política nacional Susana Díaz va prendre la decisió d’avançar-se a la jugada. Va forçar la ruptura amb IU i va convocar els comicis a la regió abans de temps, amb un Podem sense quadros i un candidat del PP encara massa desconegut. I va vèncer. Amb el recolzament extern de Ciutadans, el seu va ser dels últims governs autonòmics en solitari. Abans de complir els quatre anys, Díaz va voler repetir l’estratègia. Va precipitar la ruptura amb Ciutadans i va avançar una vegada més els comicis, però no va tenir tanta sort. Un acord del PP i Ciutadans amb el recolzament d’un acabat d’estrenar Vox va desallotjar el PSOE de la Junta gairebé 40 anys després. Perquè la política no és una ciència exacta, i la mateixa estratègia pot tenir resultats molt diferents. 

Euskadi i Galícia, dos dels territoris que no van elegir els seus representants el 26-M passat, complien mandat a la tardor. Però el ‘lehendakari’, Íñigo Urkullu, ha anunciat una decisió que havia estat negant fins i tot pocs dies abans: els comicis arribaran avançats, a l’abril, per «estalviar als bascos vuit mesos de campanya electoral permanent» i allunyar-se de la «influència» de la qüestió catalana evitant que coincideixi la cita amb les urnes. A Urkullu l’ha seguit Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia, els comicis de la qual han anat de la mà dels bascos des del 2001.   

Estratègia repetida

No és la primera vegada que passa. Feijóo ja havia avançat les anteriors eleccions seguint Euskadi, malgrat que havia promès donar-los un calendari propi. Llavors l’estratègia va funcionar. El líder del PP va aconseguir revalidar la seva tercera majoria absoluta, aprofitant la caiguda que En Marea, la marca de Podem i IU a la regió, havia tingut en la repetició electoral. Frenar Podem també va ser el motiu que va portar Urkullu a l’avançament –el vot dual va arrossegar el PNB a la segona posició a Euskadi en les dues convocatòries generals–, i la possibilitat que les negociacions per investir president a un PP assetjat per la corrupció acabessin tacant els nacionalistes. Tant el PNB, que ha guanyat les onze eleccions autonòmiques, com el seu soci el PSE, tenen bones perspectives electorals. 

Podem va qualificar d’«innecessari» un avenç electoral que l’agafa amb el peu canviat: ve de patir el seu revés més gran a les generals –va perdre la meitat dels seus vots en només tres anys–, ha tingut tres líders diferents i encara està pendent de ratificar la quarta, una desconeguda Rosa Martínez, a les primàries. Ciutadans també és un partit ‘descol·locat’ a Euskadi. A més d’extraparlamentari, a escala nacional el governa una gestora i el pacte segellat in extremis amb el PP és el seu únic salconduit per salvar els mobles.

La possibilitat del president de controlar els temps és una carta que pot jugar a favor. A més de Feijóo i Urkullu, va sortir bé a Ximo Puig, president socialista valencià, que va decidir anar de la mà de Pedro Sánchez i fer coincidir els seus comicis amb els generals. 

Quan avançar no surt bé

Notícies relacionades

Feijóo vol ser pal de paller

Urkullu i Feijóo fugen del 'soroll català' i convoquen per al 5-A

«La veu del carrer ha de traslladar-se a les urnes». Engrescat per la massiva marxa independentista de l’11-S a Catalunya i després del cop de porta del govern al pacte fiscal, Artur Mas va avançar els comicis el 2012. Reclamava una «majoria excepcional», però va fracassar. Va guanyar els comicis, però no va aconseguir concentrar el vot de l’independentisme i fins i tot va perdre 12 escons. Van ser ERC i la CUP els qui van capitalitzar el moviment sobiranista i van protagonitzar les crescudes més grans.

Una cosa semblant va ocórrer amb Francisco Álvarez-Cascos el 2012. Només vuit mesos després d’haver sigut elegit president del Principat d’Astúries per Fòrum, el Parlament autonòmic li va tombar els pressupostos i Cascos va llançar l’envit de les urnes. Les eleccions anticipades el van castigar tant que el van acabar desallotjant del poder, convertint en president el líder socialista Javier Fernández.