El pitjor error de Pedro Sánchez

Quim Torra és un dirigent accidental que no té les grans virtuts que distingeixen els polítics excel·lents. Però forma part d’una organització que porta causa del final dels setanta del segle passat integrada ara per independentistes que es van faixar i van enformar en temps iniciàtics de la democràcia espanyola en què van demostrar habilitats molt rellevants.

El fet que en l’última dècada hagin rectificat el rumb –mutant del nacionalisme catalanista al secessionisme de ruptura i xoc amb l’Estat– no els priva de les seves habilitats ben acreditades. Torra no està sol en els seus plantejaments i, tot i que ha comès molts errors, el més gran aspirar al martiri judicial, es deixa aconsellar i planteja batalla amb l’assessoria d’un bon estat major en què hi ha arrelat allò que el meu col·lega Enric Juliana denomina «gen convergent».

La «convergència» com a marca catalana de fer política no s’ha de subestimar ni en el cas que episodis com els del 6 i 7 de setembre i els de l’1 i el 27 d’octubre del 2017 predisposin a suposar que aquest àmbit polític, ideològic i sentimental ha perdut el rumb. Perquè la desorientació de l’independentisme  en aquelles dates atziagues no la va patrocinar només (ni potser principalment) la CDC reconvertida, sinó, precisament, el republicanisme que ara es presenta amb el rostre menys irreductible davant de l’opinió pública de Catalunya i de la resta d’Espanya i que ha pactat amb un PSOE parlamentàriament insuficient.

La declaració institucional de Torra de dimecres passat –pressupostos, primer; eleccions, després, i interlocució amb Pedro Sánchez malgrat la provisionalitat en què definitivament entrava així la política catalana– va ser una resposta a ERC que es va emparar a evitar «desobediències estèrils» per retirar-li l’acta de diputat donant carta de naturalesa a la baralla insomne entre els dos partits de la secessió. Però també va resultar un desafiament al Govern i a Sánchez. I mentre que els republicans es van adonar immediatament de la trampa saducea que acabava de parar-li Torra, a la Moncloa van llegir erròniament els propòsits del president de la Generalitat.

Estratègia desactivada

Ajornar la taula intergovernamental pactada entre el PSOE i ERC davant la perspectiva d’unes eleccions convocades en diferit (sense data), després d’una procel·losa tramitació pressupostària, per als republicans suposava perdre la carta electoral de fer seure el Govern d’Espanya  amb el català, d’igual a igual, amb un temari obert i una consulta a l’horitzó. Tota l’estratègia del partit d’Oriol Junqueras quedava desactivada quan més falta li feia amb l’anunci precipitat de la Moncloa segons el qual Sánchez convertia en protocol·lària la trobada amb Torra, la diluïa amb d’altres més i remetia les negociacions sobre el «conflicte català» al Govern que es formés després dels anunciats comicis.

Aquesta decisió –d’aparença lògica– desconeixia, no obstant, tres realitats massa òbvies per ser ignorades. La primera, que per molt que es barallin els partits independentistes entre aquests hi ha una vinculació emocional que s’expressa de manera justa en la solidaritat amb els polítics presos com va poder observar-se hores abans de la declaració institucional de Torra. La segona, que, tot i que resulti dur, és molt cert que la governabilitat d’Espanya no li importa a ERC «ni gota» perquè per als republicans és purament instrumental i valuosa només en la mesura que ofereix un Govern interlocutor permeable per resituar la política catalana després del fracàs del procés sobiranista. I tercer, la missió del trio integrat per Josep Maria Jové, Gabriel Rufián i Marta Vilalta –equip que va negociar amb el del PSOE– consistia a arribar a un acord i desenvolupar-lo en els terminis establerts contra vent i marea, fins i tot si al camí es produïssin imprevistos com els d’aquesta setmana.

ERC va qualificar de «flagrant incompliment» del pacte subscrit amb els socialistes l’ajornament sine die de la taula intergovernamental davant de la perplexitat dels homes del president que suposaven que d’aquesta manera neutralitzaven el torpede que Torra disparava més contra la línia de flotació dels seus socis que contra el mateix Govern central.

El paper del PNB

El fet que la Moncloa fes pública la seva decisió sense consultar-la amb els dirigents d’ERC va afegir dijous a la nit més perplexitat a la que ja existia després de la brusca –i una mica humiliant– rectificació del Govern una vegada Rufián va arribar a la Moncloa i va passar a net la situació a Sánchez i li va reiterar l’advertència que ja va exposar en la sessió de la seva investidura: sense taula de negociació entre governs, no hi ha Pressupostos de l’Estat i no hi ha legislatura. La casualitat –¿o la causalitat?– va voler que el dimecres d’interlocutòries, la més alta representació del PNB (sis vots crítics), soci del Govern de coalició, visités a la presó els polítics presos, projectant així una imatge debilitada de l’Executiu. 

Notícies relacionades

Sánchez recula i promet activar la taula de diàleg abans de les eleccions catalanes

JxCat-ERC: desconfiança de manual

Caldria preguntar-se quina part de l’expressió de Junqueras («em moro per dialogar») no han entès en el Gabinet de Sánchez; per quina raó no han interioritzat que el pacte amb ERC no ho és amb una organització principiant, sinó que té gairebé un segle de trajectòria controvertida i arriscada i, en fi, per què estan trigant a assumir que aquesta legislatura depèn de l’independentisme que –tot i que enfrontat– sempre acaba trobant el punt de connexió per actuar conjuntament.

L’error de Sánchez ha sigut greu (el pitjor de la seva gestió fins ara), el correctiu, sever i l’apoderament addicional d’ERC –i indirectament de Torra– convulsionant en la política espanyola. Un bany de dura realitat.