27 febr 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Eleccions o dimissió

Si Torra s'atrinxera, la crisi d'Estat podria donar-se per segura i el Govern es quedaria penjant d'un fil en la seva nova política per resoldre el conflicte català

L'expectativa és la tornada de la injuriada judicialització si el Parlament i el president no obeeixen el Tribunal Suprem i la Junta Electoral Central

José Antonio Zarzalejos

Eleccions o dimissió

Quique Garcia

La sentència del procés sobiranista del 14 d’octubre passat i els disturbis posteriors en protesta per les condemnes del Tribunal Suprem van influir sobre el 40% dels electors el 10N, cosa que va perjudicar especialment el PSOE, el PP i Cs i va afavorir Vox. Aquesta és una de les conclusions de l’anàlisi titulada ‘Radiografía de unas elecciones no deseadas’ (Catarata), presentada aquest dijous a Madrid, i elaborat pels analistes de Metroscopia Francisco Camas i José Pablo Ferrándiz. El factor català, segons exposen a l’obra i van reiterar els autors, va ser decisiu en els comicis passats («la qüestió territorial ara marca l’eix de la política espanyola») i es projecta amb la mateixa importància en la legislatura ja en curs.

Si el Govern fracassa en la reconducció del denominat «conflicte polític» català, la crisi d’Estat podria donar-se per segura. Perquè el Gabinet de Pedro Sánchez ha fet una aposta completa per provar de resoldre-la fins a arribar a límits arriscats. No només ha firmat un acord amb ERC, que en molts dels seus aspectes substancials es mou en uns llimbs jurídics, sinó que també ja ha transmès el compromís de reformar el Codi Penal –tot i que aquesta iniciativa no estigui explicitada en l’acord amb els republicans– per a, entre altres objectius, reduir la punició del delicte de sedició, cosa que permetria, per aplicació del principi de retroactivitat de la norma penal més favorable, que els condemnats per aquest tipus (Oriol Junqueras i vuit més) surtin de la presó abans del previst.

Per si l’anterior ja no constituís un autèntic desafiament polític, el president del Govern s’ha avingut a reunir-se amb el de la Generalitat –ara Quim Torra– assumint que aquesta trobada consistia en una exigència «prèvia» a la constitució de la taula intergovernamental contemplada en el pacte entre el PSOE i ERC. A totes aquestes mesures cal afegir la contenció verbal dels membres del Govern, la prudència extrema (de vegades excessiva) amb què es condueixen en relació amb les circumstàncies que acompanyen la política catalana i el silenci amb què Sánchez ha encaixat l’explosiva –sobreactuada i inconvenient– entrevista del president d’ERC al diari ‘El País’ del 18 de gener, que, per la literalitat d’algunes de les seves expressions («la lliçó és que ho vam fer per poder tornar a fer-ho»), tindrien capacitat de dinamitar l’acord d’investidura i, en tot cas, d’enfortir la credibilitat del discurs de l’oposició que impugna radicalment la nova estratègia governamental.

El Gabinet de Sánchez ha fet una aposta completa per provar de resoldre el conflicte fins a arribar a límits arriscats

En aquest context de precarietat de la posició de Moncloa, la decisió de Torra d’aferrar-se a l’acta de diputat –i, eventualment, a la seva condició dubtosa de president de la Generalitat– quan la Sala Tercera del Suprem ha ratificat l’executivitat de l’acord de la Junta Electoral Central que li retirava la credencial com a parlamentari autonòmic per aplicació directa de l’article 6è de la llei orgànica de règim electoral general, podria comportar que, a més de suspendre’s l’entrevista amb Sánchez prevista per a la primera setmana de febrer, tornés la judicialització penal que s’està tractant de proscriure en l’abrupte estira-i-arronsa en la relació entre Madrid Barcelona.

Dos errors greus

Preservar les condicions actuals per iniciar un procés de reversió de la crisi catalana requereix que Torra i JxC acceptin que el president català va cometre dos errors greus: desobeir la Junta Electoral quan li va ordenar retirar pancartes i llaços dels edificis oficials de la Generalitat durant el període electoral i plantejar una defensa jurídica equivocada del seu comportament davant de la sala penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que el va condemnar per desobediència a la pena d’inhabilitació. Un delicte contra les administracions públiques que comporta, per directe mandat legal i com ha disposat el Suprem, que, sense que la resolució penal sigui ferma, es vegi privat de la seva acta com a diputat.

Els lletrats del Parlament català, que han anat i vingut en els seus dictàmens sobre la idoneïtat de Torra per continuar al capdavant de la presidència de la Generalitat sense retenir la condició de diputat, no disposen de la solvència que tindrien si ells mateixos, en les al·legacions que van dirigir a la Junta Electoral Central, no haguessin afirmat (pàgina 8 de l’escrit de 30 de desembre del 2019) que per estar al capdavant de l’Executiu català resultava precisa la condició de membre de la Cambra legislativa. Fora d’això, aquests informes, per molt respecte tècnic que mereixin, no poden imposar-se al criteri del Suprem ni a la decisió executiva de la Junta Electoral Central. Ni poden substituir el criteri últim de Roger Torrent a què aquests funcionaris han acabat per remetre’s.

Batalla sorda entre socis

Per descomptat, aquest endimoniat assumpte concerneix la batalla sorda i permanent entre ERC i JxC. Però la qüestió transcendeix l’escenari català i impacta de ple en la viabilitat de la política governamental per a Catalunya i en les possibilitats de desenvolupament del pacte entre el PSOE i ERC, de manera que Torra no hauria (i no se li hauria de permetre) d’alçar-se com un impediment que converteixi en inútils els esforços d’uns i d’altres per trobar fórmules de conciliació.

I així, el president de la Generalitat té dues opcions: dimitir i que el Parlament investeixi un altre membre de la Cambra, o convocar eleccions de forma immediata per a reiniciar l’status quo català que té una derivada fonamental en el conjunt de la situació espanyola. Atrinxerar-se en la seva improbable magistratura de president de la Generalitat i aferrar-se a la seva ja il·legal condició de diputat torna la situació catalana a la casella de sortida i deixa el Govern penjant d’un fil. L’expectativa tornaria a ser la injuriada però inevitable judicialització.