20 febr 2020

Anar al contingut

Sánchez tanca un equip al qual no s'atorgarà marge d'error

Escull a Carolina Darias per a Territorial, dona Justícia a Campo i Cultura, a Rodríguez Uribes

L'oposició, lluny de concedir 100 dies de treva, prepara protestes i recursos judicials

Gemma Robles

Sánchez tanca un equip al qual no s'atorgarà marge d'error

Juan Carlos Hidalgo

Un dels Consells de Ministres més nodrit de la democràcia, amb un ambiciós per a uns i polèmic per a d’altres projecte economicosocial i el compromís d’intentar solucionar la crisi amb Catalunya, està a punt de posar-se en marxa. I previsiblement, començarà a «patir»  des del seu primer minut de vida, tal com li va augurar amb humor, i sense saber que estava sent escoltat per tercers, Felip VI al president. Ja hi ha un bon grup de voluntaris disposats a donar la raó al Rei: L’oposició, debilitada i una mica barallada, ha decidit aferrar-se a l’objectiu estratègic i de legislatura de fer l’existència impossible al Govern de coalició, al qual li qüestionen la legitimitat. I el futur. No es pot esperar en aquest context que se li concedeixi al nou Executiu 100 dies de gràcia. No hi haurà període de prova. Ni pietat protocol·lària.

Els marges en els quals es mou la dreta per als nous temps són discursos ferris a les Corts, protesta al carrer i, que ningú ho dubti, acció als tribunals. Segurament un de les grans errors que ja s’ha comès en els preàmbuls retòrics d’aquesta etapa és concloure que hi haurà desjudicialització de la política: potser sí del procés i els seus voltants (i s’haurà de veure), però no de la política en general. Plouran els recursos d’inconstitucionalitat firmats per diputats del Congrés –tant el PP com Vox superen els 50 parlamentaris requerits per poder fer-ho–, així com els dels governs autonòmics amb bandera popular.

Les dretes escalfen motors 

Aquest diumenge el president acabat d’investir comunica protocol·làriament al cap de l’Estat la composició del seu nou gabinet. A la premsa ja ho ha fet, per degoteig i via whatsap, durant les últimes 72 hores i a Felip VI, oficiosament, també: els últims noms que s’han conegut han estat els de la ministra de Política Territorial, Carolina Darias; el del titular de l’àrea de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes Juan Carlos Campo com a responsable de Justícia. Ells, juntament amb els que seran els seus companys governamentals prometran els seus càrrecs en les pròximes hores i, dimarts, celebraran el primer Consell de ministres en format coalició. Serà Sánchez qui ofereixi la primera roda de premsa. I qui comprovi, per les rèpliques que rebrà, que no li donaran cap treva.

Pablo Casado ha convocat en vigílies d’aquest Consell, de fet, la seva Junta Directiva per posar matisos i establir la velocitat que portarà l’oposició del seu partit. El que està decidit és que serà dura (ETA, el paper del Rei i sobretot la hipotètica ruptura d’Espanya estan sobre el tauler de joc); no renunciarà a la pancarta; explotarà fins on pugui el poder autonòmic i local que atresora i recorrerà als jutges. Atenció que en el debat d’investidura va arribar a amenaçar Sánchez de denunciar-lo en el futur si feia un pas que els conservadors consideressin inacceptable amb Catalunya.

 Casado a més busca temptar a l’actual minicúpula de Ciutadans per unir forces (el pas previ a la fusió que desitja) i frenar, en la mesura possible, que Inés Arrimadas arrenqui després del conclave en què, tret de sorpreses, espera ser ungida com a successora d’Albert Rivera. Les eleccions gallegues i basques, qui sap si catalanes, com a pròxima parada i el moment d’auge que travessa la ultradreta no conviden a pensar, si més no, en petits oasis d’assossec. Sánchez ho tindrà complicat amb els aliens, però tampoc serà senzill el dia a dia amb els propis, els coalitzats i els potencials socis per legislar sense majories.

Catalunya i la UE

Al PSOE hi ha unes quantes veus discrepants, que de moment no destaquen, i dotzenes de càrrecs que amaguen els seus dubtes i creuen els dits perquè l’experiment amb Podem, aquest que fa tan sols uns mesos era quimera, no sigui un fiasco que passi factura. Sánchez té ben agafats les regnes del seu partit i Iglesias, a poc a poc, s’ha desfet per diferents vies de qualsevol conat de crítics a les seves files. Amb aquestes alforges es disposen a governar de la mà sense fer-se mal. O això diuen. Han firmat un acord en aquesta línia. No obstant una coalició de dues organitzacions que es disputen el mateix espai polític és complexa.

En tot cas la pressió més gran arribarà des de i per Catalunya: ERC pressionarà a la taula de diàleg i és previsible que a JxCAT  tot li sembli poc. Això, malgrat la imminent cita Sánchez-Torra. La situació dels presos continuarà pesant i per cada gest que es faci en qualsevol àmbit, la pressió de l’oposició es multiplicarà per mil. Sumin Europa, que es posarà les seves ulleres desconfiades d’observar de prop els comptes espanyols, per allò de comprovar com es quadra el cercle d’augmentar la despesa social a través d’una delimitada reforma fiscal però sense retallades.