05 d’ag 2020

Anar al contingut

Horitzó de campanya a Catalunya

Després de la investidura, JxCat i ERC ja vetllen les armes de cara al seu pròxim duel per l'hegemonia catalana

Esquerra afrontarà l'impacte del pacte amb el PSOE, i els postconvergents la seva falta de vertebració interna

Xabi Barrena / Fidel Masreal

Horitzó de campanya a Catalunya

El carrusel de reunions en la cimera entre ERC i el PSOE a compte de la investidura ha donat als republicans una projecció i notorietat com a força clau dins i fora de Catalunya com mai abans. En paral·lel, i per la teoria dels vasos comunicants, l’innecessari dels vots de Junts per Catalunya en la trama madrilenya va conduir a la irrellevància política d’aquells dies de Reis un espai polític amb una capacitat de frontissa de sobres demostrada des de 1993 sinó des de la mateixa elaboració de la Constitució. Fora de l’horitzó la boira de la investidura emergeix ja immediatament la confrontació entre els dos espais que marcarà, amb seguretat, la pròxima dècada a Catalunya.

Un duel que es donarà siguin quan siguin les eleccions. Tot i que la sentència ferma de la inhabilitació de Quim Torra per part del Tribunal Suprem, després del judici al TSJC, tampoc desplaça l’horitzó més enllà d’aquest 2020, llevat que la CUP s’avingui a investir un altre president postconvergent, com amb Puigdemont i el mateix Torra.

Fins que això passi, i Torra convoqui cinc minuts abans que la inhabilitació sigui efectiva o bé s’aventuri a una investidura fallida d’un substitut –cosa que obriria la porta que Pere Aragonès fos president en funcions mentre dura el procés electoral–, l’objectiu d’ERC serà acudir a aquests comicis sense que ningú els pugui titllar de deslleials.

De moment, els republicans han tirat endavant, o, gairebé uns pressupostos de la Generalitat. I això que sectors de JxCat ja comptaven que els republicans es farien els romancers justament per donar peu a eleccions. Així mateix, ha fet pinya amb el president amb els dictàmens de la JEC. I per si fos poc, Aragonès clama davant de tots els micròfons que ell advoca «per una legislatura llarga».

I és que ERC tampoc té gaire pressa. Necessita que passi temps perquè s’assimili el pacte amb el PSOE i per demostrar, a la mateixa taula de negociació, que la seva voluntat autodeterminista és innegociable. A més, a la seu del carrer de Calàbria s’espera que el ‘momentum Puigdemont’ que es derivarà de la seva estrena i participació contínua a l’Europarlament, aquest mateix dilluns, rebaixi la seva intensitat.

Res homogeni ni unànime

En el complex espai postconvergent res és homogeni ni unànime, però s’imposa, també, la preferència per no precipitar les eleccions. Els interessa, expliquen, esperar que Esquerra Republicana noti el desgast del pacte amb el PSOE davant dels pocs fruits que donarà la taula de negociació sobre el conflicte català, segons JxCat. El discurs de Puigdemont, Torra i Comín, entre d’altres, ja s’ha anat desplegant de forma més o menys contundent: res s’obtindrà d’un PSOE que actua com el PP en relació amb Catalunya, la «repressió» dels drets i llibertats.

A més, l’espai que conformen el PDECat, JxCat i la Crida continua funcionant de forma, en el millor dels casos, desorganitzada. El PDECat assumeix no obstant que després de la victòria judicial de Puigdemont i la seva nova etapa com a eurodiputat, serà molt difícil aconseguir un pacte intern salomònic. El previsible és que la reorganització continuï pendent. I que quan arribin les eleccions l’expresident faci com en altres ocasions: manar. És a dir, decidir sobre la llista i els continguts, mentre la part menys puigdemontista del PDECat assumeix les ordres arrossegant els peus.

Padrinatge de Waterloo

Sobre la taula, la possibilitat que Puigdemont apadrini un candidat i es presenti simbòlicament també ell. El perfil preferit per l’expresident seria Laura Borràs, diputada a Madrid, però la seva situació processal –investigada pel Suprem per presumpta prevaricació i malversació– deixa en dubte aquesta hipòtesi.

El PDECat intentarà promocionar noms com Damià Calvet –que es deixa estimar per tots els sectors– o Àngels Chacón. En paral·lel, és probable que es presenti també una candidatura de sobiranistes moderats, que puguin recollir recolzaments entre alguns membres del PDECat crítics amb Puigdemont.

En aquest camp, els republicans sí que parteixen amb avantatge, per tal com Pere Aragonès compta amb totes les benediccions per ser el candidat. L’únic dubte és saber si Roger Torrent es presentarà o no a unes primàries que suposarien tant un magnífic anunci propagandístic com un desgast.