Anar al contingut

DES DE MADRID

Euskadi, Catalunya i els canalles

La comparació d'Álvarez de Toledo no té rigor i busca deslegitimar les negociacions entre ERC i el PSOE

La societat basca segueix amb la seva convivència en una tensió molt diferent de la catalana

José Antonio Zarzalejos

Euskadi, Catalunya i els canalles

H Bilbao - Europa Press

Els catalans, sigui quina sigui la seva militància ideològica o el signe exclusiu o compartit de la seva identitat, farien bé de contemplar el passat recent i alguns aspectes del present d’Euskadi amb una particular prevenció. I no donar pàbul a comparacions tan odioses i sense rigor com aquesta que ha fet Cayetana Álvarez de Toledo, diputada al Congrés per Barcelona i portaveu a la Cambra del grup popular, segons la qual el «moment polític actual a Catalunya és més difícil» que el del País Basc quan ETA assassinava. Es tracta d’un error de judici –potser d’una valoració malintencionada de la parlamentària conservadora– perquè allà es va produir, i segueix en termes diferents, una tragèdia de proporcions històriques. Res a veure amb la naturalesa de la crisi a Catalunya.

Euskadi va ser el bressol i el principal escenari –no l’únic, perquè també en terres catalanes es va patir el crim indiscriminat (Hipercor el 1987) i el selectiu (Ernest Lluch el 2000)– d’un fenomen terrorista persistent durant 50 anys, l’últim a Europa, i que va deixar, a més d’un balanç incommensurable de dolor i mort, una malaltia social amb una arrel molt profunda que es manifesta en el crèdit i la reputació, en determinats sectors socials, que encara mantenen els executors d’aquell desastre de sang i foc.

A Euskadi abunden els canalles. Ho són aquelles persones «menyspreables» o «roïns» que, com l’etarra José Ramón López de Abetxuko, es permeten la immensa barra moral de comparèixer a la Universitat Pública Basca per impartir una conferència sobre els presos d’ETA. Dimarts passat va ser rebut amb aplaudiments pels assistents a l’acte. El «ponent» va assassinar, el 1980, el cap de la policia foral d’Àlaba, Jesús Velasco, la família de la qual és un referent d’enteresa i probitat moral a Euskadi, i va metrallar, també el 1980, Eugenio Lázaro, cap de la policia local de Vitòria.

Revisió o regressió

L’etarra ha complert condemna, però, com en els casos dels feridors «ongi etorris» (benvingudes populars als etarres excarcerats), els bascos que volen oblidar, perdonar i reclamen justícia també exigeixen pudor i commiseració en vista dels sentiments a flor de pell de les víctimes d’aquell terrorisme immisericordiós. La decidida voluntat d’EH Bildu –constatada pels analistes més avesats en la situació basca, com el col·lega Luis Rodríguez Azpiolea a ‘El País’– de frenar qualsevol tipus de revisió crítica de la trajectòria etarra ha introduït la convivència al País Basc en una regressió que no té res a veure amb la tensió a la societat catalana.

La crisi de Catalunya, que en ocasions voreja el precipici de la incivilitat, una cosa innegable, és d’una naturalesa diferent i seria un favor pèssim a tot Espanya, i a aquest país en particular, establir paral·lelismes del problema que planteja l’independentisme aquí amb el que, com un espantall, va esgrimir ETA allà durant dècades, secundat en tantes ocasions per un PNB que ara està en aquella fase difícil per a les seves bases de plegar veles d’anys de complaences i silencis.

Iñigo Urkullu s’ha disculpat per la història d’ambigüitat del seu partit i ofereix un rostre diferent del nacionalisme democràtic que, no obstant, s’ha topat de cara amb una esquerra radical ‘abertzale’ que li trepitja els talons. El dictamen dels cinc experts (un per cada partit parlamentari) sobre el text d’un nou Estatut basc que substitueixi l’actual, de 1979, que va ser una obra d’enginyeria jurídica i política d’innecessària derogació, podria plantejar un procés a la basca, que prendria alguns elements del català.

Legitimitat impossible

Sempre, no obstant, hi haurà una diferència essencial: el separatisme està deslegitimat pel crim a Euskadi i l’independentisme no ho està a Catalunya. El procés sobiranista és discutible per complet, objectable de principi a final, però està fora dels registres tràgics del que va passar al País Basc fins fa poc temps. Per això, els que coneixen per vivència personal i familiar el que va passar –i continua passant– a Euskadi, senten esgarrifances quan observen Arnaldo Otegi assegut a la mateixa taula amb Pere Aragonès firmant una declaració pel dret a l’autodeterminació, o quan contemplen imatges en què aquest dirigent, encara inhabilitat per la comissió d’un delicte terrorista, es barreja en les manifestacions independentistes a Catalunya. Aquestes presències li interessen més a l’‘abertzalisme’ radical que al secessionisme català.

Fora d’això, si simetries d’aquesta naturalesa buscarien deslegitimar operacions polítiques que, fins i tot sent d’altíssim risc i no desitjables per a molts per substancials motius de caràcter polític, com la negociació entre ERC i el PSOE, l’estratègia resultaria inadmissible. La intenció última de pretendre donar continuïtat narrativa a ETA en la crisi catalana és un recurs perversament hiperbòlic i rebutjable. És veritat que el llenguatge que s’utilitza és trampós perquè els etarres sempre han parlat de «conflicte basc» i ara també es parla del «conflicte català», tot i que aquestes expressions acullin realitats particularment diferenciades.

Així ho pensen no només l’esquerra, sinó també amplis sectors de la dreta democràtica espanyola, i, per descomptat, les víctimes del terrorisme, que s’han crispat amb l’arbitrari judici de valor de Cayetana Álvarez de Toledo. La sedició, la malversació i la desobediència no són delictes, en definitiva, que admetin comparació, ni qualitativa ni quantitativa, amb els que es van cometre a Euskadi durant els anys foscos. Aquest tema, aparentment lateral, ha commocionat el Madrid polític en plena negociació, opaca i difícil, entre ERC i el PSOE, amb Sánchez ja en mode de candidat a la investidura.