21 d’oct 2020

Anar al contingut

Debat electoral televisat

De llambordes i homes

Dues anècdotes de Rivera van animar entre bambolines el pols entre els cinc principals candidats del 10-N

Juan José Fernández

De llambordes i homes

Juan Carlos Hidalgo

En el minut 15 del teledebat, els periodistes i convidats asseguts a la planta baixa del Pabellón de Cristal de la Casa de Campo de Madrid van prorrompre en una barreja de rialles i aplaudiments quan, dues plantes més amunt, Albert Rivera va enarborar davant de les càmeres un tros de rajola barcelonina per mostrar les llambordes que els radicals tiren als antiavalots.

No era frivolitat, sinó tensió: així la concurrència es va alliberar de la rigidesa amb què estava seguint el combat, i va tancar el suspens dels prolegòmens sobre quin giny portaria el líder de Ciutadans aquesta vegada. 

Com que els debats televisius del 28-A encara estan frescos en la memòria, sonaven a ‘dejá vu’ alguns rituals i bracejos. Per exemple: observant l’arribada dels púgils, es diria que el carruatge d’un polític que va al ring ha de ser una majestuosa berlina fosca, però va trencar la norma de nou Pablo Iglesias, arribant en el mateix taxi blanc amb què va anar a un altre debat del 28-A.

De la mateixa forma que va repetir el líder de Podem la seva picada d’ullet obrerista, saludant el personal de neteja «per la seva tasca invisible». Cabotejava al sentir-ho un cambrer dels 17 portats per a l’ocasió pel càtering Bon Apetit, especialista en rodatges de pel·lícules. Han cobrat per hores el mateix que en un casament.

El calaix

Els polítics van complimentar amb somriures els fotògrafs en el ritual de l’arribada, i va ser Rivera el més proactiu, posant amb un polze cap a dalt. I això, per més que ja llavors les feres que el fotografiaven al ‘photocall’ comentaven la gran anècdota de l’inici del debat: el calaix.

Ciutadans va desmentir que un esglaó de fusta que va mostrar una foto de Colpisa rere el faristol de Rivera anés a servir d’alça per al líder, que, recolzant-se, no quedés per sota dels seus rivals. No l’havien demanat, però va ser allà fins que algú el va retirar. 

Escales a dalt, els assessors i dirigents piafaven nerviosos, higiènicament apartats dels periodistes en sets prefabricats blancs, amb parets blanques, taules blanques i cadires blanques, tan colorblock com una sala de vis a vis penitenciari.

Silencis

Al pavelló hi va haver quatre silencis significatius del rum-rum croqueter dels convidats: un, quan Rivera semblava que avorriria traient un altre paper, i el que va treure va ser un mapa d’Espanya per dir: «Senyor Sánchez, per a vostè això és una nació de nacions; per a mi, és el meu país».

Un altre, quan Iglesias li va etzibar al president que sí, que volien governar, «per limitar els lloguers, com a Alemanya». I un altre, es diria que de rebuig, quan Santiago Abascal, el líder de Vox, va reiterar que calia treure els immigrants de la despesa sanitària. 

El quart moment d’atenció va arribar les vegades que Pablo Casado, president del PP, va rebutjar irat les al·lusions a la corrupció. I sobre alguns d’aquests silencis va sobrevolar Pedro Sánchez sense aleteig reclamant la centralitat.

A mig debat, Vicente Vallés li va cedir la paraula. Sánchez va declinar: «Com que tots em criticaran, prefereixo contestar-los després a tots». I a la sala de premsa, una periodista portuguesa enviada per a l’ocasió li va comentar a una altra companya: «Està de bo...»