Un de Sabadell, la Borràs i Raquel Welch

Feia temps que no cobria una ‘mani indepe’ i pensava, al baixar del metro a Marina, que tot seria igual que sempre però amb una mica més (molt més) de rigor als rostres. Per descomptat que no és el mateix reivindicar la independència que clamar per la llibertat i contra una sentència injusta, desmesurada, cruenta. Però tot i així, més enllà de les pancartes i dels crits, de la indignació, estava tot més o menys igual. Vull dir famílies senceres, bars a vessar, banda sonora amb grallers i castellers i un munt de gent rara que poden dividir-se entre la gent rara de sempre i la gent rara que es munten el seu propi espectacle un dia com avui.

Al metro, un músic que es diu Sala canta ‘L’estaca’ i ven els seus cedés. Ha escollit bé el passadís. Una dona comenta amb la seva amiga que ha vist ‘Danys col·laterals’, una pel·lícula de guerra el títol de la qual podria aplicar-se als bars i restaurants que han vist minvats els seus ingressos pel que ha passat aquestes setmanes, però no als restaurants i bars de Marina i voltants, que estan arrasant amb les existències. Beneficis col·laterals. Els paquis també es forren. I les cafeteries i les fleques. I les parades de ‘souvenirs’ patriòtics. És a dir, tot com sempre. En pau i guirigall. Les diferències que noto són aquestes: hi ha moltes cadires plegables, perquè molts ja saben que la revolució és cansada, i se’n van com pa beneit unes banderes que representen la república catalana en forma d’una senyoreta que s’assembla molt més a Angelina Jolie que a la Marianne francesa.

La gent que omple Marina no ocuparà el Palau d’Hivern, però tampoc s’esvairà en el no-res. Són allà i continuen, proveïts amb il·lusió, contra vent i marea. Com un senyor de Sabadell que barreja català i castellà i que porta a sobre no sé quants guarniments, restes de no sé quantes batalles. Mocadors, banderes, samarretes. És una enciclopèdia visual vivent del procés. Veu arribarLaura Borràs i diu: «Aquella è [sic] la Laura Borràs!». I després diu. «¡No sus [sic] enteráis, coño!».

Xaranga i alfombra vermella

Soc a l’inici de la manifestació i crec que algú hauria d’acomiadar o almenys advertir l’encarregat de la megafonia. No és fins a les 17.08 hores que decideixen acabar amb la xaranga de Txarango i companyia, i així no hi ha qui escolti les proclames dels assistents. Potser ho fan expressament. Perquè sento, per exemple: ‘Pas al costat, polítics espantats’ i ‘El poble mana, el govern obeeix’ i ‘¡Unitat, unitat!’. La cosa s’assembla a una desfilada per l’alfombra vermella.

Van arribant les cares conegudes i el senyor de Sabadell i molts d’altres reconeixen polítics i personalitats i els saluden i fan fotos. La que sap més del tema és Laura Borràs, per cert. Porta una jaqueta i pantalons de color negre i un mocador groc i no para de saludar la concurrència i de somriure. Quan comença la mani, a les 17.19 hores (una temptativa d’inici, perquè després s’atura de seguida), Borràs entona els càntics de la ciutadania i els convida que cridin més i amb més força sobre la unitat. I canta el que li tirin a sobre, des d’‘Els Segadors’ al ’Bella Ciao’. I somriu i no para de somriure i saludar.

Em passa una cosa molt estranya que mai havia experimentat en una concentració d’aquest tipus. Ni en cap d’un altre tipus. Molts dels que participen en la ‘mani’ no ho fan com manifestants. sinó com a públic. Són cor de la representació, però alhora són crítics. Figurants i espectadors. Ho dic perquè la marxa s’estén cap al’avinguda Icària, però als voltants de Ramon Turró, als monticles de gespa, s’amunteguen, abans que comenci i durant la caminada, un públic que també es manifesta però que veu desfilar els polítics (amb els familiars dels presos és diferent) com si es tractés d’un sambòdrom o de l’arribada dels reis, els mags, dic. Crec que algun té la sensació que està passant un examen a cel obert.

Els bars segueixen amb la màquina registradora. En un que es diu (en una ostentació d’imaginació) Marina 65, un grup de senyors tatuats i amb aspecte de ferocitat prenen unes cerveses. Es diuen Escamots Catalans i la cosa podria sonar molt bèl·lica si no fos perquè vesteixen de ‘motards’ (negres fins a la mort) i són ‘motards’, és a dir, beuen molta cervesa. Al costat, un grup ‘folk’ de Tàrrega amb un noi que toca el Stradiroures, un violí amb la forma del mapa de Catalunya.

«Visca Catalina»

N’hi ha per a tots els gustos. Com uns orientals que no paren de fotografiar-se amb estelades al crit de «Visca Catalina». Un pare comenta al seu fill: «Ves a saber si són xinesos o de Hong Kong». Al mateix bar, el Marina 65, hi ha gent manifestant-se davant d’un televisor on es veu gent manifestant-se, que és com anar al Camp Nou i veure el partit en una cafeteria de Les Corts. I la capçalera segueix el seu ritme lentíssim i els milers que van darrere ja saben que no arribaran a la Nova Icària, però segueixen tretze són tretze. Tot i que la cosa s’esfilagarsa una mica a Pallars, a l’arribar a la confluència amb la Meridiana torna a ser una marea sòlida i atapeïda. N’hi ha que decideixen agafar els laterals per caminar una mica.

Notícies relacionades

La manifestació sobiranista a Barcelona d'avui, en imatges

Així hem explicat les manifestacions d'aquest cap de setmana a Barcelona

I aleshores que veig la friqui que no sé si és friqui de sempre o només ho aparenta aquesta tarda. Una noia de llarga cabellera rossa que té un aire a laRaquel Welch a ‘Fa un milió d’anys’, aquella pel·lícula en què Raquel Welch, amb biquini de pell tibat i no gaire sòlid, lluitava contra dinosaures. Va fer furor. Com aquesta noia, que s’alça seminua entre la multitud. Es tapa el pit dret amb una foto de Junqueras. L’esquerre, amb una foto de Forcadell. La resta (es tapa, poc), amb més fotos dels presos i amb frases en anglès sobre la llibertat i sobre el dolor que generen no els dinosaures, sinó Espanya o l’Espanya dels dinosaures. És una metàfora ambulant que inevitablement crida l’atenció, també la de Laura Borràs, per descomptat, que és molt més mesurada que la noia.

A prop d’allà, una altra metàfora. Una senyora gran porta una falç de color groc. La brandeix amb enteresa mentre crida: «La nostra sentència, la independència. La falç és de porexpan. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.