Ningú espera Franco a Mingorrubio

Els qui creuen en la vida d’ultratomba, a partir d’aquest dijous, especularan amb les converses que Franco pot mantenir amb personalitats pròximes, com ara Carrero Blanco, Arias Navarro, el dictador dominicà Leónidas Trujillo, els ministres franquistes Nemesio Fernández Cuesta i Demetrio Carceller, entre altres alts càrrecs de l’antic règim, i la seva dona, Carmen Polo. Tots són habitants del cementiri de Mingorrubio, situat al districte madrileny d’El Pardo, on seran traslladades les restes del dictador. No obstant, en el món dels vius, la seva arribada a la barriada que dona nom a aquest cementiri genera poc entusiasme. Més aviat cap. En realitat, ningú espera Franco a Mingorrubio.

El viatge dels ossos de l’antic cap de l’Estat des del Valle de los Caídos fins a la seva nova casa té aires de tornada. No en va, el seu nou nínxol està situat a un quilòmetre i mig del Palau que va habitar la major part de la seva vida, aquest on, segons resava la mística franquista, hi havia una llumeta que mai s’apagava, i és veí a la colònia que ell mateix va manar construir a finals dels anys 50 per allotjar els familiars del seu seguici personal. Però el món ha canviat molt en els gairebé 44 anys que Franco fa que és mort, i Mingorrubio també.

La destinació d’aquest petit nucli urbà format per tres centenars de casetes adossades és una metàfora de l’evolució experimentada per Espanya en les últimes quatre dècades i, alhora, una mostra eloqüent del menyspreu amb què el país assisteix a les vigílies de la famosa exhumació. Fa mig segle, en aquests carrers es venerava Franco com es venera els generalíssims i les mans que donen menjar. Al cap i a la fi, ell era la raó de ser del lloc.

Va canviar de mans

No obstant, avui és impossible trobar a Mingorrubio algun senyal que recordi l’antic règim i entre els seus habitants la figura de Franco provoca reaccions de desinterès. «De broma, algunes veïnes havíem acordat dir que no sabem qui és quan comencessin a aparèixer periodistes preguntant-nos per ell», explica Mónica Sánchez, mare de dos nens de dos i quatre anys, al parc infantil.

Ella, que es va mudar aquí fa tres anys, pertany a una de les dues generacions que avui conviuen a la colònia, formada en el seu conjunt per una mica més d’un miler de veïns. Fa dues dècades, el Govern va autoritzar els propietaris de les vivendes, de protecció oficial, a comercialitzar amb les vivendes i des d’aleshores més de la meitat de les cases –totes iguals, de 120 metres distribuïts en dues plantes– ha canviat de mans.

Allotgen, sobretot, parelles joves amb nens que aprecien els privilegis de viure en plena muntanya d’El Pardo, un paratge natural situat a quart d’hora en bus del metro de Moncloa i a 15 quilòmetres de la Puerta del Sol. A diversos portals immobiliaris, avui se n’ofereix mitja dotzena de cases com la seva a 300.000 euros per comprar i una mica més de 1.000 per llogar.

A la Mónica, l’arrel franquista del lloc no la va tirar enrere quan es va plantejar mudar-se a viure aquí. No, almenys, com per renunciar a criar els seus fills sentint les granotes que canten a l’estiu al rierol pròxim o la brama dels cérvols que s’escolta a la tardor.

Carrers bèl·lics

La nomenclatura de la llista de carrers de Mingorrubio sembla treta d’un videojoc bèl·lic. El carrer de l’Heroísmo és paral·lel a Fortaleza, les dues croades pels carrers Batallón, Fortín i Escuadrón. Dimarts a la tarda, un grup de nens jugava a les guerrilles amb espases de goma escuma a les seves voreres. Penjades a les finestres, es podia comptar un nombre de banderes espanyoles similar al que hi ha a qualsevol barri de Madrid. Per descomptat, totes constitucionals.

«És que aquí ja no queda franquisme. El que més abunda són parelles joves, i els vells que sobreviuen parlen d’aquella època sense reivindicacions polítiques», explica Paco García, fruiter de la colònia i nascut aquí fa 60 anys, a propòsit de l’altra generació d’habitants de Mingorrubio, formada pels qui van servir d’escorta al dictador i van haver de reciclar-se en guàrdies reals a l’arribar la democràcia. «Pot ser que a El Pardo trobis algun nostàlgic, però aquí hi ha el mateix repartiment ideològic que a qualsevol altra zona de Madrid», afegeix el comerciant.

El seu negoci, unit a dos bars, una església i un institut concertat, completa l’oferta de serveis públics de la colònia. Per a la resta d’urgències s’ha de caminar els 800 metres en línia recta que la separen d’El Pardo. Amb una arquitectura congelada en el temps, l’entorn que envolta l’antic domicili i nova sepultura de Franco és avui una zona residencial de marcat ús turístic.

No més turistes

Els dies de festa, a Madrid és tradició anar a menjar a algun dels restaurants que hi ha per la zona i baixar el dinar passejant pels camins que es perden per la muntanya. «No et presentis un diumenge sense reservar, perquè no tindràs taula», avisa Antonio Nevado, cambrer del bar Flora Barragán de Mingorrubio. Nascut aquí fa 37 anys, aquest net d’un antic escorta de Franco no li troba cap benefici a l’arribada dels ossos del dictador. «Si és per turistes, no els necessitem; amb la clientela que tenim ja anem servits».

Notícies relacionades

Franco sortirà dijous de la seva tomba a coll dels seus nets

La Fundació Francisco Franco crida els seus adeptes a acudir al cementiri d'El Pardo

Costa trobar a Mingorrubio testimonis que combreguin amb la notícia que ha fet inesperadament cèlebre la barriada. El sentir general es mou entre la indiferència i la inquietud davant de la fallida que pugui ocasionar la presència de Franco a la tranquil·litat d’un nucli urbà que des de fa dues setmanes està custodiat per dues furgonetes de la Policia.

«A casa ja hem comentat la idea d’afluixar-nos el 20-N per no veure desfilar els franquistes, si venen», confessa Isabel López, veïna de la colònia des de fa sis anys. De moment, la Fundación Francisco Franco ja ha anunciat una concentració en honor al seu líder per al dia del trasllat de les seves restes. «Imagino que hi haurà moviment al principi, però en quatre dies tornarà la normalitat, que és el que desitja la gent» preveu Paco García. Quan el fruiter de Mingorrubio era nen, les aparicions del dictador per aquests carrers eren saludades amb el crit de «¡Franco, Franco, Franco!». Aquest dijous, ningú a la colònia sortirà a la finestra a veure arribar el seu taüt.