Setge judicial als altres 'Billy el Niño'

No hi va haver només un ‘Billy el Niño’, sinó diversos torturadors repartits per tota l’Espanya franquista, i no eren actituds individuals sinó una política d’Estat per acovardir i arribat el cas aniquilar l’enemic ideològic. Amb aquesta idea la ‘Coordinadora Estatal de recolzament a la Querella argentina contra crims del franquisme’ ha impulsat una campanya de denúncies amb la idea que, davant de la negativa de la Justícia espanyola a investigar les pràctiques de la Dictadura, sigui finalment el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg qui ho faci.

«Fins ara el franquisme ha estat defensat per ells mateixos, ja que han format part d’estaments judicials i governamentals. Hi ha hagut una continuïtat franquista en els estaments de poder. Volem forçar que la Justícia faci la seva tasca. Estem arribant als últims passos de la Justícia espanyola per passar a la internacional», ha confirmat Pablo Mayoral, representant de CEAQUA. De moment i a l’espera d’arribar a Estrasburg, les denúncies seran presentades pròximament davant de diversos comitès de l’ONU.

Aquest dilluns es van presentar sis denúncies més que eleven la xifra total a mig centenar. A més de les madrilenyes, centrades en Antonio González Pacheco més conegut com ‘Billly el Niño’, també n’hi ha hagut a Astúries, País Basc i Catalunya però sobretot a València, on amb aquestes sis últimes en porten ja 24.

La meitat corresponen als afusellaments de l’anomenat Mur d’afusellaments d’Espanya al costat del cementiri de Paterna i les altres sis d’una batuda contra estudiants militants d’organitzacions d’esquerra el 1971. Les últimes són de detinguts en «les caigudes» de l’estiu i la tardor de 1975, tot just setmanes abans de la mort de Franco i amb el règim provant de perpetuar-se.

El Billy valencià

Com aquelles de principi d’any (quatre de les quals segueixen obertes i dues estan recorregudes pel seu arxiu al Tribunal Constitucional), les sis presentades ara recorden que les tortures es van produir en un context de «crims de lesa humanitat» de la Dictadura i apunten al màxim responsable de la Brigada Político-Social de València.

«El nom que més es repeteix és el de Benjamín Solsona, el ‘Billy el Niño valencià’, que dirigia la Brigada. Tots diuen que quan ell intervenia les tortures pujaven d’intensitat i violència», ha explicat l’advocada Aradia Ruiz, membre de la cooperativa El Rogle.

Ruiz ha explicat quel’arxiu sistemàtic per part dels tribunals espanyols es recolza en la sentència 101/2012 del Tribunal Suprem que es recolza «en la llei d’amnistia, el principi de legalitat penal, la prescripció i en què els presumptes culpables estan morts».

«Però tota la maquinaria de dret internacional és contrària a aquests arguments», ha assegurat. Ruiz ha desgranat que «Espanya va ratificar sis mesos abans de la llei d’amnistia que no les contempla» i ha reconegut que «en aquell moment no hi havia una llei que tipifiqués els crims de lesa humanitat, però que l’Estat espanyol es regia pel tractat de la Haia i els de Nuremberg».

«Els instruments internacionals, com el Tractat de Roma, diuen que els crims contra la humanitat no poden prescriure mai. Hi som més que a temps», ha afegit la lletrada, que ha afirmat que per donar per morts als presumptes culpables caldrà investigar si ho estan i que això no ha d’impedir un judici.

Les tortures

Lucila Aragó, una de les denunciants, ha recordat els «cops de puny, els corrents elèctrics, els cops a les plantes dels peus, les amenaces i els interrogatoris a qualsevol hora» que va patir a la Direcció General de Seguretat i ha avisat que arribaran «fins on sigui necessari per acabar amb la impunitat».

Rafael Juárez ha afegit al relat de tortures les hores en què va haver d’estar recolzat amb dos dits de cada mà contra la paret fins que es va desplomar, un passeig nocturn amb simulacre d’execució en un camp a prop de la ciutat o com va conèixer Solsona. «El seu rostre és difícil d’oblidar, es va presentar i per fer-ho em va pegar un cop de puny al fetge que va fer que em desmaiés».

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Amb llàgrimes als ulls, Ramón Gurillo ha demanat «que sàpiguen a Brussel·les» les tortures que van patir i com en el seu cas no van permetre durant cinc dies que el veiessin advocats o familiars. Valerià Martí ha explicat com no oblida com abans d’un dels interrogatoris un policia va presumir del «garrot» que s’havia aplicat als acusats al Procés de Burgos.

El sindicalista Antonio Moya ha recordat que la pallissa en la seva detenció el va deixar inconscient i els cops que ja a la Direcció va rebre «amb una barra de ferro embolicada en plàstic», i Vicente Carrión ha recordat com aquestes tortures els han marcat per tota la vida i ha demanat un reconeixement per a aquells que «al carrer i patint tortures» van aconseguir drets que ara es volen retirar.