La vall dels recels

«Els insults i les faltes de respecte que està patint la Guàrdia Civil en aquest lloc són intolerables, no es poden consentir». L’agent que sentencia amb veu greu no parla davant d’una barricada del Tsunami Democràtic a l’AP-7, ni el destinatari de les seves queixes és un comando dels CDR. El seu lament ressona a l’entrada al Valle de los Caídos, tancat i barrat des del passat dia 11 per a turistes i curiosos, i la seva ràbia va dirigida contra els nostàlgics del règim franquista que de tant en tant s’acosten a la tanca per pagar amb la Guàrdia Civil la seva frustració per no poder retre honors a Franco abans que les seves restes siguin extretes del forat que ocupen des de fa 44 anys. «Ens diuen traïdors, covards, venuts... Ens diuen de tot. Al final, entre uns i d’altres, els dolents sempre som nosaltres», sospira l’uniformat.

El malestar que expressen alguns dels agents encarregats de custodiar l’accés a Cuelgamuros és un avançament del que espera el visitant cinc quilòmetres més amunt, al conjunt monumental. En els 60 anys transcorreguts des que el dictador va inaugurar el recinte, la seva atmosfera mai havia sigut tan espectral com en aquests dies de tensa espera.

L’absència de turistes ha dotat al lloc d’un estrany aire fantasmal, trencat únicament per les contínues rondes de la Guàrdia Civil, i ha deixat sense feina, almenys de moment, a bona part del personal que l’atenia. «He vingut a recollir algunes pertinences, perquè no sé si seguiré aquí després de la setmana que ve», es va dient entre dents un empleat de Patrimoni Nacional carregat de bosses després de donar-li l’esquena a la porta del bar, tancat per falta de clientela des del cap de setmana passat.

Desconfiança

Sense notícies certes sobre quin serà el destí del lloc quan els ossos de Franco no estiguin aquí, el que més abunda aquests dies al Valle de los Caídos són les mostres de recel. Al Poblat –un conjunt de cases en estat de semiabandonament situades al costat de la basílica, però on encara continuen vivint alguns empleats del centre–, les visites d’estranys les foragiten fent-los fotos amb el mòbil i expressant de forma irada les seves negatives a parlar.

A l’abadia, la quinzena de frares benedictins que mantenen viu el culte es mostren igual de poc amistosos. «¿Qui li ha donat a vostè permís per entrar?», avisa un monjo esquerp al visitant minuts abans que comenci el res de Vespres que té lloc a la sagristia de l’abadia cada tarda.

En realitat, aquest ritu, compost per una successió de salms cantats en gregorià, continua estant obert al públic. No així la missa que cada matí celebren els frares a la basílica al costat de la llosa que més està costant moure de la història d’Espanya. La prohibició absoluta que ningú aliè al culte o als serveis funeraris trepitgi el temple que alberga les restes de Franco dona lloc aquests dies a una curiosa situació: les homilies del prior del Valle, Santiago Cantera, que s’ha fet famós per la seva bel·ligerant oposició a l’exhumació del dictador, només són escoltades pels monjos amb qui conviu diàriament, partidaris tots que res canviï a Cuelgamuros.

Espai ‘vintage’

La paradoxa endogàmica de les misses benedictines resumeix l’esperit que té actualment el Valle de los Caídos, un lloc encallat en el temps que només s’alimenta de nostàlgia i simbolisme. Des que es va executar el tancament al públic ordenat en el passat Consell de Ministres –segons la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, «per evitar espectacles»–, els únics visitants que tenen accés al recinte són els clients de l’hostal, un vetust establiment hoteler ubicat en antigues dependències de l’abadia les instal·lacions i mobiliari del qual no han conegut cap reforma en els últims 50 anys.

De fet, el local en presumeix: a l’entrada tenen a la venda «llums articulats ‘vintage’», vànoves estil «anys 70 del Valle» –segons diu un cartell– i llibres amb títols com ‘Actualidad sociológica de España’, editat el 1968, ‘Yo fui gay’ o ‘Por qué dejé de ser masón’’.

Des d’aquest dilluns, l’establiment amb prou feines ha comptat amb una desena d’hostes, però de cara al cap de setmana esperen l’arribada d’un centenar de seguidors del moviment ultracatòlic Neocatecumenal, coneguts com ‘Los Kikos’, que podran donar fe dels moviments que es produeixin a la porta posterior de la basílica, situada davant de l’hostal, per afinar la imminent exhumació de Franco, prevista per al pròxim dilluns dia 21.

Notícies relacionades

Portaran l'exhumació de Franco a la Junta Electoral per «electoralista»

La família Franco demana honors militars en la reinhumació

De moment, aquesta setmana hi ha hagut pocs senyals que permetin augurar com es resoldrà el difícil repte tècnic d’aixecar la peça de granit de 1.500 quilos que cobreix el fèretre i omplir posteriorment el buit després d’extreure el cadàver. A falta de paletes, marbristes o enginyers a la basílica, aquest dimarts s’escarrassava a l’entrada del temple un grup d’operaris de l’empresa de neteja Clece, encarregada de polir el terra. «Però nosaltres només venim a treure-li brillantor, no a aixecar-lo», advertia un treballador.

Tampoc a Nuestra Señora de la Jarosa, la funerària amb seu al poble pròxim de Guadarrama que s’encarregarà de l’exhumació, han rebut ordres del Govern de preparar el servei fúnebre. «Ara per ara, l’únic que rebem de tant en tant són trucades anònimes de franquistes insultant-nos i acusant-nos de profanar una tomba sagrada», comenta un empleat de la funerària a la porta del tanatori de San Lorenzo d’El Escorial. A pocs dies que els ossos del dictador surtin del Valle, l’exhumació de Franco només sembla estar removent ressentiments.