04 d’ag 2020

Anar al contingut

REIVINDICACIÓ

Un malalt d'ELA comparteix el seu suïcidi a televisió per exigir l'eutanàsia

L'home va viatjar el mes de juliol passat a Suïssa per posar fi a la seva vida i «morir dignament»

Fernando Cuesta va deixar el seu testimoni després dels seus últims mesos atès a Gijón: «M'aixeco pensant quin moviment deixo de fer»

Pablo Álvarez / Pablo Tuñón

La vigília del seu viatge a Suïssa, el mes de juliol passat, Fernando Cuesta va enviar un missatge a María José Álvarez, presidenta de l’Associació d’Esclerosi Lateral Amiotròfica a Astúries (ELA Principado): «Demà me’n vaig», li va dir. I va afegir que podien passar-se quan volguessin a recollir la cadira de rodes elèctrica que aquest col·lectiu de malalts li havia proporcionat quan es va traslladar a Gijón, fa aproximadament un any. Llavors va fer cap al que feia temps que planejava, gairebé des que li van diagnosticar la malaltia neurodegenerativa i irreversible: beure’s un còctel mortal per posar fi a la seva agonia.

Abans de complir els 66 anys, aquest enginyer industrial de Gijón va viatjar a Suïssa per complir la seva voluntat de sotmetre’s a un suïcidi assistit, segons publica aquest dissabte ‘La Nova Espanya’. No sense abans gravar una entrevista a Gijón, amb la condició que no fos publicada fins després de la seva mort. Era «justament el que ell volia: donar-li visibilitat, l’únic que ell va demanar». Sabedor que el seu testimoni –donat a conèixer divendres per la cadena autonòmica asturiana TPA– tindria «una repercussió molt gran», el va deixar com a llegat a aportar al debat obert sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit a Espanya, on aquestes pràctiques no estan legalitzades.

Fernando Cuesta va arribar a Astúries a finals de l’estiu passat. Abans del canvi de ciutat, ja havia contactat amb ELA Principado. I s’havia fet soci per poder rebre serveis de rehabilitació en un centre de Gijón. «Ho portava molt planificat de Madrid», explica María José Álvarez, a qui va confiar que havia gravat el seu testimoni: «El dia que s’emeti, ja no seré aquí», li va dir. A Madrid havia tingut la seva vida, amb la seva pròpia empresa i la seva exdona, Mamen de Pablo, i els seus dos fills, Belén i Francisco José, ara residents a l’estranger i dedicats a professions sanitàries. Els tres el van acompanyar en el seu últim viatge.

Una persona «superagradable»

Tot i que establerta a Madrid, la família no va perdre vincles amb Gijón, ciutat a la qual la mare de Fernando Cuesta viatjava cada vegada que donava a llum un fill, inclòs ell. En un centre assistencial de Gijón va voler passar els seus últims mesos, rebent atencions hospitalàries per pal·liar els efectes de l’ELA que avançaven en el seu cos. Precisament en aquells mesos a la ciutat asturiana, a la qual va arribar per tenir menys dificultats en la seva vida en cadira de rodes que a Madrid, va deixar el record d’una persona «superagradable», que va provocar emoció durant la seva decidida partida.

No ocultava la seva por de «possibles accions legals» per la legislació espanyola, per la qual cosa va voler deixar-ho tot ben lligat abans de marxar cap a Suïssa, amb tota la documentació en regla i d’acord amb la normativa helvètica. Allà li van donar un còctel que ell mateix es va haver de prendre, «amb plenes facultats mentals».

Estava tot calculat, fins i tot el seu últim testimoni. En les seves paraules a la TPA deixa clara la seva intenció. Demana als polítics que «per una vegada estiguin pensant en els ciutadans, que d’una vegada per totes admetin que no tothom té una expectativa de vida». I afegeix: «No serveix l’exemple de ‘tinc un amic que està molt malament i té unes ganes de viure tremendes’. Escolti, és que l’eutanàsia no és obligatòria. Que ell visqui, però que ens deixi als altres morir dignament». Al terme d’aquesta frase, amb els ulls inundats d’emoció, s’ennuega i tus.

En el moment de l’entrevista, a penes dues setmanes abans del seu viatge a Suïssa, ja havia perdut molta mobilitat, tot i que mantenia mínimament la de la seva mà dreta, la que li va servir per prendre el verí que li van facilitar. Així narrava la seva situació: «És clar, jo m’aixeco pensant quin moviment més deixo de fer. La mà dreta ja està tenint bastants problemes, l’esquerra és impossible que la mogui. Com que l’evolució em diuen que és aquesta, el més normal seria una mort per asfíxia. He escollit evidentment que no vull portar aquest tipus de vida fins al final».

Al document televisiu es deixa clar el recolzament total dels seus fills i la seva exdona. «No volia ser presoner ni del seu cos ni de res», afirma la seva exparella. «El meu pare sempre ha sigut una persona de decisions fortes, clares, molt analítica, que sempre veu pros i contres, i una vegada que prenia la decisió sabíem que realment ho havia valorat tot», assegura la seva filla Belén, qui, curiosament, mentre sortia a la llum el testimoni que el seu pare va deixar com a llegat públic, creava a Holanda els qui serien dos nous nets en la vida de Fernando Cuesta.