Anar al contingut

EL DILEMA CATALÀ

Torra davant Weber

El president avança cap a la seva inhabilitació i manté en l'aire la concreció del seu pla independentista

Apel·larà ERC en el debat de política general a aprovar el pressupost per evitar les eleccions

Fidel Masreal

Torra davant Weber

Mariona Puig

Segur que Quim Torra ha llegit Max Weber i coneix la dicotomia entre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat. Segur, també, que en el seu fur intern Torra ja ha optat. El president encara la setmana del debat de política general, la quinzena de la sentència del procés i la tan esbombada estratègia de resposta unitària de l’independentisme amb una incògnita: la seva pròpia continuïtat. Es pot donar la gran paradoxa que el cap de l’Executiu català, que no en tenia ni idea que ho seria ara, vulgui continuar sent-ho, però les seves accions el portin a ser desposseït del càrrec. Vejam.

Torra ha deixat clar en els últims mesos a diversos interlocutors que ell no pot retirar els llaços grocs del Palau, que les seves conviccions i el seu recolzament als presos i als ‘exiliats’ el porten a actuar així. Que està convençut que la llibertat d’expressió està per sobre de la normativa de la Junta Electoral Central i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. De fet, en la seva conferència a Madrid –una intervenció de la qual l’Estat es va desentendre de nou– va defensar que les grans llibertats estan per sobre de la legalitat. És a dir: ètica de les conviccions per damunt de tot.

Aquesta aposta personal pot portar el president a ser inhabilitat per la justícia. Però la coincidència amb el debat de política general al Parlament i la repetició de les eleccions generals (en aquest tragí immediatista i de superposició d’agendes en què s’ha convertit la política institucional) fan que el seu judici no arribi fins al novembre i la seva sentència, ja el 2020. Això dona marge al president per traçar, mentrestant, una estratègia cap a la independència. ¿Quina?

El full de ruta i els comptes

La confecció d’una ruta unitària és una tasca més que àrdua en el si de l’independentisme. Torra té clar que la prioritat no és ni eleccions, ni proclamacions, ni mobilitzacions, cosa que no significa descartar res d’això. El que és prioritari és l’horitzó: la independència. Exercir-la, fer el salt. Una vegada decidit això o constatat que no hi ha unitat (JxCat creu que ERC no és del tot independentista malgrat el seu pedigrí històric), el segon pas consisteix a definir els instruments per arribar al cim.

Torra vol acabar votant, però abans prepara una resposta a la sentència que serà institucional, social i també, en part, desconeguda: ningú en l’independentisme polític controla les possibles respostes incontrolades de moviments espontanis del secessionisme que optin per accions contundents que posaran els Mossos contra les cordes.

De tot això Torra en parlarà, però sense detallar els seus plans, en el debat de política general de la pròxima setmana. No ho pot fer perquè no estan ultimats i perquè el secret és part de l’estratègia. Per això, el president se centrarà en la necessitat de mantenir la legislatura viva i, per això, aprovar els Pressupostos, que estan encallats per falta de recolzaments des del 2017. Serà tot un missatge a ERC perquè, en termes col·loquials, es posi les piles i no doni arguments per a un avanç electoral, que Torra no vol perquè a JxCat no li convé, ja que aquest espai va buscant també un nord que eviti la implosió entre sectors i lideratges oposats.

La gran paradoxa

Però la gran paradoxa és que si Torra demana temps i no eleccions, les seves accions i les seves conviccions el poden portar a tot el contrari. Si desatén el TSJC i torna a mantenir la pancarta malgrat l’ultimàtum i malgrat que el Síndic de GreugesRafael Ribó, ja el va instar a retirar els símbols en campanya, el judici que afrontarà al novembre l’encararà amb menys opcions d’absolució. Sembla que busqui la inhabilitació, comenten en privat alguns postconvergents.

Si el TSJC el condemna, hi haurà recurs al Suprem. Però aquesta última instància pot ratificar en poc temps la inhabilitació. I, llavors, automàticament el vicepresident i líder de facto d’ERC, Pere Aragonès, assumiria la presidència i hauria de convocar un ple del Parlament per investir un altre president. Si ningú aconseguís majoria –i això és probable que passi, ja que ERC i la CUP haurien de recolzar un candidat de JxCat–, de forma també automàtica es precipitarà l’escenari que Torra diu no voler: les eleccions.

Per cert, i per evitar debats maniqueus, Weber no jutja quina de les dues ètiques és la bona. I demana a un bon polític que tingui passió, alhora que responsabilitat. I un tercer ingredient: mesura o sentit de la mesura.