Una altra llarga migdiada electoral

Espanya segueix en estat d’orfandat presidencial. Sense un Govern nascut, pactat i apoderat des del veredicte que els ciutadans van deixar a les urnes el 28 d’abril, exigint pactes. Una Espanya que segueix en marxa fins on legalment li és possible. Continua en funcions. Aquest dilluns, mentre Pedro Sánchez aterra a Nova York per participar en l’Assemblea de l’ONU, acaba el termini constitucional per ungir un cap de l’Executiu des del Parlament. El seu partit, com la resta, previsiblement esgotarà la jornada devorant sondejos; consultant experts i recuperant les pintures de guerra pròpies de precampanya.

 

Tan sols 24 hores després es dissoldran les Corts. I es convocaran eleccions al novembre. La primera conseqüència d’aquest obligat final: decaurà tota iniciativa que hagués començat a tramitar-se. Queden, doncs, en els llimbs polítics mesures plantejades en els últims mesos per ses senyories, hipotèticament, per millorar la vida de la ciutadania o per considerar-se crucials per al país. Aquestes propostes, com moltes qüestions abans urgentíssimes i ara aparentment ajornables, queden forçades a dormir una llarga migdiada electoral. I els seus beneficiaris, a esperar. O a desesperar-se.

Decrets i 155

A les Cambres legislatives queden actives les diputacions permanents, amb poders efectius en cas d’urgència. El Constitucional va confirmar en la seva recent sentència que la potencial aplicació d’un155 és possible en mans d’aquests equips parlamentaris de guàrdia. Dada útil per contextualitzar el recordatori que Sánchez va creure necessari fer a ERC, dimecres passat en sessió de control, a l’apuntar que si l’arribada de la sentència de l’1-O tingués una resposta desbordant, la suspensió de l’autonomia podria ser sobre la taula. Almenys, com una opció a estudiar.

Certament un Govern, encara en funcions, manté viva la seva capacitat d’aprovar i enviar decrets a aquests òrgans de les Corts si s’acredita que la situació que els provoca és «d’urgent necessitat». La migdiada electoral pot tenir les seves interrupcions, si és necessari. Però com no podia ser de cap altra manera el debat sobre el que cap en el concepte màxima urgència i el que no és motiu d’enfrontament, des de fa temps, entre els ministres en funcions (que a estones han de posar-se el vestit de campanya) i l’oposició, també submergida en l’ambient electoral, mai tranquil. Uns denuncien el suposat avantatgisme dels que continuen tenint la clau de la Moncloa, i per tant accés a la maneta per fabricar decrets en temps de descompte de les generals. Els altres, la falta de sentit d’Estat dels qui, sota el seu punt de vista, volen lligar de mans els qui sustenten la responsabilitat de dirigir el país, tot i que de forma limitada.

Notícies relacionades

Doble ració de tardor calenta a Catalunya

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

I fins i tot hi ha ocasions que s’intercanvien els papers, negant l’Executiu en funcions, com acaba de passar amb el socialista, el tenir capacitat per saldar comptes pendents amb les autonomies i, en qüestió de dies i en vigílies que es convoquin els comicis, canviar de criteri, mentre comunitats i oposició posen el crit al cel exigint, en aquest cas, que el Govern abandoni els matisos amb la seva situació provisional quan estan en joc4.500 milions d’euros. Sense oblidar que hi ha administracions, com la catalana, que prefereixen exigir la seva part del pastís (actualització de les entregues a compte pendents per part d’Hisenda) per via judicial.

El preu de no pactar  

En tot cas el llast més gran per a una Espanya en funcions i en tensió per la potencial arribada d’un ‘brexit’ ben aviat, o preocupada perquè els vaticinis de recessió global es tradueixin en un gran descosit a la butxaca nacional, és el no poder tenir Pressupostos. Els últims aprovats van ser el 2018 pel popular Cristóbal Montoro i, si res ni ningú ho remeia, van en camí de convertir-se en eterns, pròrroga rere pròrroga. Funcionaris, pensionistes i col·lectius socials pressenten un 2020 menys favorable de l’esperat per culpa d’una migdiada electoral que no van demanar mai dormir: la incapacitat de pactar dels polítics té conseqüències més enllà d’una decepció global.