El cant del cigne del PDECat

El debat sobre el sentit del vot davant de la investidura dePedro Sánchezha evidenciat de nou la impossible unitat estratègica del sobiranisme i el difícil que resulta per a aquest espai polític fixar posició des que es col·lapsés, no en vots, però sí en capacitat de desenvolupar acció política, en l’últim trimestre del 2017. Però encara sent important, el que passi al Congrés amb els vots d’ERC i JxCat no és ni de lluny el més rellevant de tot el que es cou en aquests moments en el món independentista.

El veritablement transcendent està situat en quina ha de ser la resposta a la sentència del Tribunal Suprem quan aquesta es produeixi i es doni per finalitzat el temps mort en què està ficada la política catalana des de les últimes eleccions. Els esforços deQuim Torrai el seu entorn per afegir ni que sigui una fina capa de lideratge a la seva presidència, el viatge de la CUP a posicions sistèmiques, la resurrecció d’elements fins ara dorments comArtur MasoLa Cridao silencis gens habituals com el de les últimes setmanes deCarles Puigdemontno són més que moviments de tropes previs a la gran batalla que es lliurarà en el sobiranisme quan els jutges diguin l’última paraula. S’haurà de dilucidar, per la via dels fets, si les condemnes han de suposar un punt final a l’estratègia del conflicte, per ser aquest un camí perdedor, o si han d’actuar com a a catalitzadores del famós "momentum" amb el qual Quim Torra va inaugurar la seva presidència i que passat per la traductora no vol dir cap altra cosa que repetir d’una manera o un altre els nivells de tensió que ja es van viure l’octubre del 2017.

Una peça rellevant d’aquest puzle serà com resol en paral·lel JxCat la seva conversió en un partit polític convencional amb l’absorció del PDECat. Hi ha actituds irreconciliables i impossibles de compaginar en aquest espai polític, així que algú se n’haurà de quedar fora quan es resolgui l’equació, perquè no serà possible mantenir al mateix barco tota la tripulació. La victòria dels partidaris del pragmatisme, que van aconseguir imposar el pacte a la Diputació de Barcelona amb el PSC, és molt difícil que es pugui reproduir en altres camps de batalla.

L’acord amb els socialistes va suposar que per primera vegada l’actual direcció del PDECat imposés el criteri del pragmatisme davant la lògica del conflicte, que és la que compta amb l’aval més habitual deCarles Puigdemont i que comparteixen l’entorn deQuim Torrai el grup d’independents de JxCat. Però, contra el que pugui semblar, el més probable és que aquest pacte no sigui més que una espècie de cant del cigne de l’ala més moderada del que un dia va ser l’espai convergent.

El viatge cap a posicions pragmàtiques de JxCat, en la línia del que ofereix actualment ERC, no és possible si ésCarles Puigdemont qui agafa les regnes de la formació política. Per dos motius, la mateixa convicció personal que la renúncia al conflicte és una rendició i perquè això és justament el que també pensen les persones més lleials a la seva figura que, elecció rere elecció, han anat colonitzant espais de representativitat institucional. Puigdemont no pot oferir un projecte polític que aposti per acceptar que l’octubre del 2017 va ser un desastre sense debilitar-se a ell mateix i els que li són més fidels. S’entén que l’incentiu amb què compta per actuar en aquesta direcció és inexistent, perquè normalment ningú actua en política lesionant a posta –una altra cosa és fer-ho per error– els seus propis interessos.

Notícies relacionades

Nosaltres i ells

Espectacle sobre la Diputació

Amb la sentència del Suprem l’emotivitat extrema es tornarà a fer present en el camp sobiranista i serà llavors quan es produeixin els últims moviments d’arrossegament definitiu per a la consolidació del nou espai polític de JxCat en clau puigdemontista. Serà un moment complicat per a ERC, que tindrà dificultats per mantenir-se en la seva actual posició, i suposarà també l’esborrament definitiu dels àtoms i partícules més moderats del PDECat. El més probable és que sigui també el moment en què aparegui una nova formació política d’aspiració penebista amb les restes de catalanistes i sobiranistes crítics que poblen, en nombre cada vegada més voluminós, les cunetes del procés.

En pocs mesos, la reformulació del mapa polític català que el procés s’ha carregat serà un realitat, i és en això en el que estan consumint-se les energies. Mentrestant es dissimula exigint sense convicció una unitat que és impossible de concretar en res, perquè els projectes polítics del sobiranisme han passat a ser plenament incompatibles entre si.